dissabte, 3 de desembre de 2016

Dubtes

    


     Fa poc, vaig llegir una frase que em va deixar pensativa durant una estona llarga, i que encara ara, de tant en tant, batega en el meu pensament. Fins al punt que m’ha fet repensar moltes coses, i fins i tot, m’ha empès a actuar de manera diferent de com ho havia fet fins ara. No escriuré la frase literalment, però sí el concepte. Fent referència als crítics d’art, deia que els agrada sentir-se per damunt de les obres d’art. En el sentit de que ells ja han fet el viatge de l’artista i estan de tornada; que entenen el contingut de les obres, d’on venen i on van. Per tant, són capaços d’emetre un judici de valor, sigui quin sigui el sentit. Tot seguit, deia que quan una obra els desconcerta o intimida, la critiquen ferotgement, la neguen o en el millor dels casos la ignoren. Quan no són capaços de captar els múltiples significats que té una obra, quan els conceptes als que fa referència se’ls  escapen, acostumen a deixar-la malament.

     Durant les darreres setmanes, he fet un repàs mental d’aquelles obres que, en els darrers temps, he rebutjat com a espectadora, de vegades també com a galerista. Pel que fa a obres penjades als museus, treure’n una conclusió ha estat fàcil. Normalment, bé al full de sala, bé als catàlegs, ens donen totes les claus ocultes per entendre les obres, els artistes i el seu context. Quan una obra no m’ha agradat ha estat perquè no ha estat a l’alçada de la pretensió de l’artista. Encara que visualment una obra no “m’agradi”, la deformació professional em fa anar més enllà i intentar esbrinar que era el que l’artista volia expressar. De vegades, saber-ho, anar més enllà de l’objecte artístic, conèixer el raonament i les referències, m’ha fet donar-li la volta a les coses, i trobar un contingut que a primera vista em resultava del tot hermètic. Les obres han pujat de categoria immediatament, i se m’ha despertat un interès autèntic no només per l’obra exposada, sinó per l’artista. Sempre que he pogut, m’agrada apuntar-me a les visites guiades, sobretot en exposicions d’art contemporani. Sovint és necessari conèixer les claus abans de poder emetre un judici. Però de vegades, aquest coneixement ensorra l’obra encara més: d’entrada, no m’ha transmès res, però quan me l’expliquen, encara em resulta més pobra. De vegades, la tesi resulta confusa; d’altres, el resultat no esta a l’alçada, no és altra cosa que un intent fallit.


     La frase que vaig llegir, i que posava en dubte la comprensió crítica, m’ha acompanyat durant les darreres setmanes, i va ser la culpable que un dia  d’aquesta setmana passés una de les pitjors estones que recordo dels darrers temps. Reconec que si no l’hagués llegit, no hagués dubtant tant al davant d’unes obres que em va venir a ensenyar un artista. D’entrada, no em van atreure gaire, però l’artista era força bon orador. Durant molta estona, vaig pensar que la culpa era meva, que no captava els significats ocults, que no era capaç d’entendre, de veure més enllà. No és que les obres fossin “dolentes”, simplement és que a mi no em deien gran cosa, i el que em deien no m’acabava d’interessar. El dubte intern que m’havia causat aquella frase era tal, que em sentia incapaç d’emetre un judici, de dir-li res de concret a aquell artista. Més tard, em vaig enfadar moltíssim amb mi mateixa: si ni les obres, ni les explicacions de l’artista em causaven entusiasme, perquè li vaig haver de donar tantes voltes? Havia deixat que la inseguretat, generada per aquella frase, em paralitzés. Al marge de disquisicions teòriques, en l’apreciació de l’art hi ha d’haver un component emocional, i crec que, encara que m’equivoqui, deixaré que sigui el que porti la veu cantant.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada