diumenge, 20 de novembre del 2016

Històries d'un relat continu

     


      Hauríem hagut de titular l’exposició de fotografies de Martí Gasull Avellán d’una altra manera. No simplement “Retrats d’artistes”, que és un títol molt pla, sense substància, potser massa obvi. No hi vam pensar prou..., perquè l’exposició és alguna cosa més. Fins i tot, els 30 retrats poden funcionar com una sola obra. Un fris que mostra alguns dels protagonistes de tota una història, complexa i diversa, construïda amb el temps i composada per artistes amb rols ben variats en el panorama de l’art a Barcelona dels darrers quaranta anys. Els retrats ens revelen tots els plecs de la història, que si bé hi ha la tendència en dividir-la: la oficial, i les variants contestatàries, es va produir tota a la vegada, simultàniament. Mentre retratava les obres als estudis, bé per encàrrec de galeries, museus o dels propis artistes, Gasull va girar el seu objectiu, de forma –de vegades imprevista- cap als autors. En un afany de recordar una sessió de treball, en Gasull ens presenta els “jo” diversos. Protagonistes tots de la història, i en moments molt diferents de les seves carreres. Tots ells amb plantejaments completament personals. L’exposició és una mostra de la complexitat del relat històric. Si bé totes les fotografies s’assemblen formalment, la lectura en conjunt esdevé una demostració inequívoca de que les moltes històries es produeixen a la vegada. L’audiovisual que acompanya l’exposició, esta pensat per accentuar aquesta idea.

    La visita a les exposicions del Macba (Gelatina dura. Històries escamotejades dels anys 80 i Miralda Madeinusa) ha estat reveladora en aquest sentit. Gasull va retratar tant el mateix Miralda, com alguns dels artistes de Gelatina dura. També cal observar que alguns dels artistes d’aquestes exposicions i altres que podien seguir discursos més conservadors exposaven a les mateixes galeries, i eren comprats pels mateixos col.leccionistes. La realitat, a diferencia del que es pot despendre d’alguns discursos, té unes connexions insospitades. El treball de Gasull és un tresor per a qui vulgui elaborar un relat real de la cultura a Barcelona. Un relat en el que totes les històries, les escamotejades i les que no ho són, es mostren de manera simultània. Tal i com passava de debò. Tal i com es construeix la història en majúscules: un relat complex i continu. Complex per la diversitat i perquè també els artistes experimenten canvis d’actitud. Per això, en l’audiovisual hi ha retrats de joventut i de maduresa dels diversos artistes.  Un relat en el que algunes de les històries, individuals o col.lectives tenen principi i final, algunes es transformen, altres continuen i moltes de noves comencen. En aquest sentit, són molt valuoses les visites comentades a càrrec d’en Martí Gasull, en les que explica tota aquesta complexitat a través de la seva experiència.
Així doncs, potser hauria estat més adient titular l’exposició com a “Històries d’un relat continu”. Aquest títol s’ajusta molt més a la idea de l’exposició, que respon a un criteri documental i de testimoniatge, al que hem de sumar a parts iguals, la vàlua fotogràfica dels retrats exposats.


     

2 comentaris:

  1. Vista l’exposició, estic d’acord amb el que exposes perquè la mostra cal veure-la des d’un punt de vista documental i històric. Personalment, penso que es més adequada per l’Arxiu fotogràfic de Barcelona que no pas per una galeria, i que si haguessis pogut portar a terme la idea inicial d’una obra, una imatge, el conjunt expositiu hagués quedat arrodonit, per una galeria d’art. És a dir, no qüestiono la tasca de Gasull Avellán com a documentalista, al, igual que per exemple, la de Pilar Aymerich. És absolutament imprescindible en uns moments com els actuals, en que la digitalització impedeix guardar el document, doncs la majoria de fotos del mòbil o de l’ordinador acaben per perdre’s. Però a un nivell artístic, hi ha certes mancances. No obstant, gràcies per donar a conèixer l’obra del fill de Martí Gasull Coral. Per cert, encara haig d’anar al MACBA a veure les mostres. Però no me les penso perdre, siguin exposicions bones o dolentes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La idea inicial era combinar retrats i obres, però el conjunt no quedava bé. Vam optar per "jugar-nos-la", exposant només retrats, tot i que les obres també les exposem, però en una sala a part. De fet, també volíem fugir de la idea d'exposició col.lectiva, i del que es tractava era de reivindicar la figura d'en Gasull. Vam provar de combinar-ho i no ens cabien gaires retrats. Vam preferir donar preferència a les fotos, tot i que, ho reconec, el tema és "dur" comercialment parlant. Però això ja ho sabiem... !

      Elimina