dijous, 2 de juny de 2016

Una exposició a contracorrent

     



     Avui inaugurem una exposició de Joan Furriols. És una exposició sublim, amb unes obres triades escrupolosament per deixar a la vista la seva poètica. Una poètica basada en la memòria i el silenci, una poètica construïda en solitud, fonamentada en una recerca constant  de la manera de travessar les coses i els espais, en anar més enllà del temps i arribar a l’esperit de les persones. L’obra de Joan Furriols ha parlat sempre del buit, del buit com a espai i com a lloc espiritual. I l’obra de Joan Furriols sempre ha estat una obra empàtica, perquè ha aconseguit fer-nos despertar sentiments. No és que ens hagi transmès els seus, sinó que ha despertat els nostres. I tot plegat, de la manera més senzilla, sense pretensions, i sense haver de menester desplegaments tècnics o informàtics. Sense disquisicions teòriques, metalingüístiques; sense pretensions metafòriques ni desafiaments sociologico-estètics. Furriols empra una eina molt més sofisticada, molt més subtil i poderosa que cap altre: la poesia. Rosa Queralt, en un text que va escriure per al catàleg de  l’exposició Joan Furriols, pensar amb l’espai, i que es va organitzar l’any 2007 a diferents espais de Vic, va escriure: Potser pel fet que la poesia sembla desterrada de l’obra d’art que vol diagnosticar l’esperit del nostre temps, i probablement per raons deficitàries, ens plantegem l’eterna pregunta: perquè aquests petits estris sense cap qualitat remarcable transcendeixen l’àmbit quotidià i adquireixen una dimensió poètica? Potser perquè a Joan Furriols, com a Gabriel Ferrater, el mou el desig de veure fins on es pot elevar l’energia poètica del llenguatge.

    Em passejo per l’exposició acabada de muntar i la trobo impecable, refinada i molt potent. Però penso que, una vegada més, seguim nedant contracorrent. No només perquè la ciutat es troba immersa en la “moguda” de la fira Loop, la qual cosa vol dir que s’imposen les imatges en moviment, sinó perquè coincideix amb algunes exposicions que pretenen fer molt de soroll, i el soroll avui dia és molt més atractiu que el silenci. Uns altaveus potents pregonen “el desafiament del sense sentit i la informitat de la vida d’avui dia” com a argumentari artístic. I duen a terme aquest desafiament utilitzant, una vegada més, imatges i rastres de la desgràcia aliena. I tot això, malauradament, és el que es porta. Ningú veu que utilitzen aquests temes en benefici propi? Que aquestes obres tant de denúncia es venen a uns preus ben alts? Em sap greu que això malmeti alguns artistes, que es deixaran arrossegar pel que es porta i no escoltaran la seva pròpia veu. Em fa patir el perill de la uniformització de l’art contemporani, i que tot plegat condueixi a l’avorriment i el cansament de la gent. Contestant el darrer article de la Rosa Olivares publicat a la revista Exit, en el que es preguntava ¿Qué nos ha pasado?, fent referència a l’actual manca d’interès per l’art, jo apuntaria com a culpable no només a la crisi econòmica, sinó també a aquesta uniformització tediosa, pretensiosa i molt perversa, que domina galeries i biennals. Rosa Olivares parlava de la falta de passió de la gent envers l’art, i jo crec que sense imaginació i poesia és molt difícil que la passió es desperti.


     Potser algú s’atrevirà a dir-me reaccionària, o passada de moda, però per a mi, sense poesia, és molt difícil que l’art em digui res. I de poesia, l’obra de Joan Furriols en té molta.

2 comentaris:

  1. Evidentment encara no he vist l’exposició, i per tant no puc comentar-la com caldria. I tot esperant no trobar-me amb peces similars a les que vaig veure per primer cop al 2011, i de les que vaig escriure:

    “Objetos cotidianos –botes, tubos de pasta o crema, marcos de cuadros, botellas, clavos, hierros, etc., técnicamente tratados en base a plásticos y resinas, cuya colocación en exposición es la base para darles el enfoque de piezas escultóricas, lo que les da vida propia, rodeadas por el blanco neutro y casi espectral de la sala de exposiciones.

    La sensación de vacío penetra inmediatamente en el espectador. Son simples objetos, tratados químicamente, pero que han adquirido una fuerza expresiva sin igual, y cuya contemplación supone trasladar al visitante al análisis del espacio y la materia, de introspección al propio ser, del tiempo como elemento imperecedero, al igual que las esculturas expuestas.”

    Crec que per les diferents imatges que he vist, possiblement ens trobem davant d’una exposició on el missatge pot ser el mateix, però el concepte expressant artísticament ha de tenir forçoses variacions, degut al temps que ha passat d’aquell 2011, en una altra galeria “de cuyo nombre no quiero acordarme”, i per les circumstàncies socials, econòmiques i per descomptat polítiques.

    La sensació de buidor està cada cop més present acompanyada del desencís i d’unes expectatives de futur poc gratificants.

    Dius que vas contra corrent? Però, cap a on hem d’anar? On són els líders i les idees innovadores, no ja en l’art, sinó en tots els àmbits?. On son aquells Kennedy, Martir Luther King, o el Dani el roig del Maig del 68? Es varen canviar moltes coses, però l’època daurada va durar poc.

    Tot és uniforme, Anna. Aparentment vivim en una societat democràtica, però realment estem sotmesos a una forma molt sinuosa de “comunisme”. L’estat està per tot arreu, i com a dictadura cívica i racional, però implacable, afecta a la creativitat. Ni els artistes ni la gent estan per grans causes, perquè totes són perdudes. Tot ho manipula el sistema, i per tant, no és que siguis reaccionaria, és que com jo estàs desencisada de que tot depengui de subvencions i bons contactes polítics com els de moltes galeries de reconegut prestigi, però que van de cara al “pessebre”.

    En fi Anna, aquí és qüestió de jugar-se-la, i tirar endavant. No queda més remei. I si vas a contra-corrent o no, que ho diguin els teus clients, que és el que compte.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser sí que trobaràs alguna obra d'aquella exposició. Hem volgut fer una bona exposició d'aquest artista, no una exposició d'obra recent i prou. No té sentit quan l'artista encara esta per conèixer. Hem triat les obres per la seva excel.lència, no únicament per la seva novetat.
      Em sento que vaig a contracorrent perquè nosaltres no venem fum. Vull dir que l'artista no ven fum. La tendència és construir discursos molt convincents, però que sense el discurs l'obra no s'aguanta. Són els que jo dic venedors de fum, i n'hi ha molts. Alguns s'han fet un nom i estan recolçats per galeries i institucions importants. Han creat un personatge, s'han envoltat d'una aureola, i molta gent hi cau de quatre grapes. En Furriols és tot el contrari. Les seves obres comuniquen moltes coses, no és necessari cap discurs. El seu discurs és l'obra mateixa. També em sento a contracorrent per l'actitud, tant la meva com sobretot la d'en Furriols, que no pretén fer cap panegíric sobre les misèries actuals de la humanitat. Aquests, els venedors de fum, són els que pretenen convertir-se, o potser hauria de dir que ja ho són, en els líders, i els portadors de les idees innovadores que esmentes. En canvi, i no ho puc evitar, a mi em semblen simples encantadors de serps.

      Elimina