dimecres, 15 de juny de 2016

Les "colònies" de piano

    





     Més o menys per aquestes dates s’acabava el curs de piano a l’escola Luthier. El primer any, això de les vacances d’estiu em va venir de nou. Ja feia molts i molts anys que jo, fins l’agost, no feia vacances. Aquell estiu, el meu professor, en David Padrós, em va preguntar si volia fer classes durant el juliol, i li vaig dir que sí. Per a mi no tenia sentit fer vacances de piano! Era la cosa que m’agradava més, i no era cap sacrifici anar a classe cada setmana, sobretot perquè la galeria en la que treballava estava just al davant de l’escola de música. A més m’anava molt bé dedicar un parell d’hores al piano cada vespre, per desconnectar. En David Padrós era aficionat a la meditació, deia que l’ajudava molt. Jo sempre li deia que el piano era “la meva meditació”. Així doncs, vam continuar fent classe durant el mes de juliol, tot i que amb la calor, vaig patir força. A la dificultat de l’estudi l'hi havia de sumar l’escalfor de la làmpada i el fet de que l’habitació on tinc el piano no és gaire fresca. Passat l’estiu, li vaig dir que, l’any següent ja m’ho pensaria, això de fer classes a l’estiu.

     Però quan es van tornar a acostar les vacances següents, i vaig expressar al professor els meus dubtes seriosos de continuar estudiant amb la calor, vaig notar una manifesta desil·lusió per part seva. Llavors vaig tenir una idea. Continuaria fent classe, però amb un programa diferent. Deixaríem de banda el Mikrokosmos de Béla Bártok, les sonates de Haydn, i els Preludis de Bach, i provaríem un altre gènere. Li vaig proposar de fer música de “piano-bar”. “I això que és ?” em va preguntar  amb un to reticent. “Doncs mira, el que toca en Llibert”, li vaig dir ben convençuda. En Llibert era un músic que havia conegut a la galeria, i que s’havia guanyat la vida tocant en sales de festes per varies ciutats del món. D’entrada, la idea no li va agradar gens, però em va semblar que el fet de perdre’m de vista fins al setembre encara li agradava menys, així és que va accedir.


     Jo havia comprat un àlbum de partitures editat per un professor de música alemany, Hans Günter Heumann. L’àlbum es titulava Bar Piano. Faszinierende Melodien in Barmusikstil, i el vaig portar a classe. A l’àlbum hi figuraven standards com Feelings, Smoke gets into your eyes, As time goes by, Autumm leaves, My Way, Moon River, etc. Aquell estiu, havia triat Smoke gets into your eyes perquè a simple vista em va semblar la més asequible. Recordo que en David Padrós es va mirar la partitura i la va tocar. “Increïble, increïble!!”, vaig començar a exclamar. Sonava de meravella i la va tocar més que bé. A partir d’aleshores, cada any, quan s’acostaven aquestes dates, em dedicava a buscar quina peça tocaríem durant les “colònies”, que és com vam batejar les classes del mes de juliol. La veritat és que jo m’ho vaig passar molt bé tocant aquestes cançons, però estic convençuda de que el meu professor, tant seriós i extremadament purista, també es va divertir. Jo fins i tot m'atrevia a cantar les lletres, li li feia broma dient-li que si féssim un duo, potser triomfaríem i tot.  Ara ja fa més de dos anys que no en fèiem, de colònies. Ell no es trobava gaire bé, i jo, amb el meu canvi de feina tampoc tenia el temps necessari. Aquests dies, l’aire em porta, de tant en tant, l’olor de final de curs, i m’envaeix una onada de nostàlgia. En una altra època, a mitjans de juny em dedicava amb tota la il.lusió a buscar “el programa de les colònies”; ara només em queda recordar la sort d’haver viscut aquells moments.

2 comentaris:

  1. Es bo pensar en els bons moments de la vida, tot i que formin part del passat. És nostàlgia, ben cert, però també són experiències viscudes que ens ha format com a persones, com a éssers humans amb moltes capacitats, emocions i sentiments.

    La memòria no tan sols està feta per recordar la nostra tasca a nivell professional, sino que ens permet cabussar-nos en nosaltres mateixos quan els moments que vivim no ens omplen, quan estem davant la incertesa, la lluita diària per continuar endavant amb les nostres vides, i a vegades simplement per subsistir, en un món cada vegada més complex, que als que estem dins les cinquantena, ens resulta bastant inhòspit; ens trobem en mig d’un sistema que ens ve del passat, i que hi havia coses que funcionaven, i ho havien fet durant molts anys, i les noves tecnologies, el vertigen de les comunicacions, de noves formes de viure la vida en base a l’ordinador, que a vegades ens fan pensar que vivim massa pressa, per total anar-nos al sot com qualsevol mortal.

    Les classes teves de piano en el fons eren aquest “retorn al passat” de les que coses que funcionaven; en aquest cas, t’omplien l’ànima i les hores d’estiu, al costat d’un professor, triant unes obres més lleugeres i fresques per suportar la xafogor. Veritablement, era una forma d’allunyar-se de la quotidianitat, a vegades massa feixuga.

    Les noves generacions saben apreciar ben poc aquests petits plaers. Necessiten massa avui en dia, i la gran majoria de progenitors, que només saben parir criatures però no educar-les, els hi donen tot i massa. Estem dins la generació de l’INTRO, i aquestes classes de piano d’estiu, com les meves d’anglès, amb un professor que no tan sols va estimular els meus coneixements, sinó amb qui mantenia profitoses converses, només poden ser enteses per gent de “la nostra quinta”, però també amb sensibilitat. I avui en dia, no se fins a quin punt aquesta qualitat es detecta en els joves del futur.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens molta raó en una cosa en la que jo he pensat més d'una vegada. Ens agradi o no, ens hi adaptem millor o pitjor, o no; nosaltres hem après a viure amb un sistema antic. Ens ha tocat viure la revolució tecnològica i les mentalitats que es deriven, i ens hem hagut d'adaptar, sovint de manera intuitiva i autodidacta. De cap manera estavem preparades per tot el que s'ha esdevingut!.

      També és veritat que el moment és del tot incert, i que recordar aquells moments és recuperar la "certesa" o la seguretat d'aquella època. També és útil per recuperar-se a un mateix. Però hem d'anar en compte (i ho dic jo, que no hi vaig!), de no caure en la tristesa d'adonar-nos del que hem perdut, perquè al capdavall, això no serveix de gran cosa!

      Elimina