divendres, 11 de març de 2016

Fils invisibles de llum

     



     Durant la visita comentada que Elena Kervinen va fer de la seva exposició “El teixit secret”, ens va desvelar una de les raons d’aquest títol. Les seves obres, i especialment les que estan dedicades a la muntanya de Montserrat, presenten infinitat de línies que uneixen la muntanya amb el cel. Centenars d’aquestes línies, estan realitzades amb punta d’or. “Precisament, -va dir-, volia fer referència a una frase de Gustavo Adolfo Bécquer, que diu que hi ha fils de llum imperceptibles que uneixen els homes a les estrelles” (1). En aquesta sessió, es va donar la casualitat de què una de les assistents, és la neta de l’antiga propietària del pis on està a la galeria, i de passada, neboda d’un altre dels autors que va citar l’Elena, com a font d’inspiració de la seva obra, en Raimon Panikkar. I no només això, sinó que a més, vam descobrir que és germana de l’editor del llibre La musica clásica de la India, escrit per Jaime R. Pombo, germà de Jorge R. Pombo, l’obra del qual vam exposar la temporada passada, i amb qui ens uneix una amistat de fa molts anys. No es tracta de complicar la vida als lectors amb aquestes meravelloses casualitats, sinó de fer veure que, aquests fils de llum que, segons Bécquer, unien els homes amb les estrelles, també uneixen els homes entre sí, formant també aquest teixit secret del que ens parla l’obra de l’Elena Kervinen i que, molt probablement, a més d’unir els éssers humans amb el cosmos, també els uneix entre sí.

     Aquests fils de llum són sovint tant invisibles, que poden unir-nos amb altres persones durant molts anys sense que ens adonem. Posaré un altre exemple, succeït recentment, i que m’ha fet constatar que aquests fils existeixen, encara que no els veiem. Fa molts anys, va exposar un artista a la galeria en la que jo treballava abans, que es diu Jonathan Hammer. No vaig arribar a aprofundir en la seva obra, primer perquè l’exposició es feia a l’altre espai de la galeria, del qual jo no n’era responsable; i segon, perquè em va passar el que descrivia l’autor del text del catàleg al començament del seu escrit: vaig ser incapaç de contextualitzar-la. Em va produir una estranyesa, que, en aquell moment no vaig saber interpretar. Però passats els anys, aquest artista va fer amistat amb una editora, i van decidir fer un llibre de bibliòfil amb gravats. I com que l’autor del text d’aquell catàleg és amic de l’artista i d’un íntim amic meu gravador, a qui va recomanar per a fer els gravats del llibre; em vaig trobar remenant catàlegs, per poder-li passar informació sobre l’obra d’aquest artista al meu amic gravador. I, curiosament, aquesta vegada, a més de comprendre la seva obra, he descobert que aquesta també deixa veure uns fils de llum que l’uneix de manera imperceptible amb les llegendes de Bécquer. El seu insòlit univers estètic es construeix a base de connexions entre diversos elements amb un marcat contingut simbòlic. De vegades, com Bécquer en les seves llegendes post-romàntiques, contextualitza els seus argumentaris en èpoques remotes, amb referències històriques i ancestrals i els pobla amb aparicions màgiques i sobrenaturals.

     Segons a qui li expliqui aquests raonaments, em dirà que vivim en un món molt petit, i que la societat en la que ens movem és endogàmica i limitada. Jo prefereixo pensar que aquests fils de llum invisibles existeixen, que ens uneixen a les persones que menys ens esperem; i ens fan creure que ni estem sols, ni la vida és absurda i atzarosa.


Nota:
(1).-  Gustavo Adolfo Bécquer, en la Leyenda nª 11 titulada "Creer en Dios".

2 comentaris:

  1. Fils de llum, connexions, o simplement el Destí, el camí que tenim tots marcat, però que a vegades, de forma estranya ens dona l’opció de canviar-lo, encara que no ens ho sembli.

    No hi ha absolutament res que passi per casualitat. Res de res. Tot està previst, des de conèixer la persona que ha de compartir la nostra vida, a l’ensurt d’una mala notícia, passant per dalts i baixos continus o etapes d’immobilisme absolut. Estranys camins interconnecten als humans, i en part, els paisatges místics i serens de l’Elena Kervinen ens donen a entendre que afortunadament, hi ha quelcom superior a nosaltres, insignificants mortals, però que ens pot portar a la grandesa d’una espiritualitat cultivada.

    Hi ha circumstàncies de la vida que sempre m’han intrigat i el fet de no poder obtenir resposta o explicació, hi ha moment que m’ha fet perdre l’oremus. Però el tarannà del dia a dia em fa oblidar. Posaré com exemple una circumstància trista, no meva, sinó de la meva veïna de pis. El passat 7 de març va fer un any que va quedar viuda del seu marit que va morir d’un atac de cor fulminant. Estem parlant de l’any 2015. El 7 de març del 2016, un molt amic seu va morir, al cap d’un mes i mig d’una intervenció quirúrgica que feia preveure aquest resultat, no solament el mateix dia sino pràcticament a la mateixa hora. I per més “inri”, el recordatori del funeral era exactament el mateix, fins i tot amb igual poema. La veïna em deia, “jo no se si plorava pel meu marit o pel meu amic o per tots dos”. La diferència va ser la missa. Al seu marit li varen fer a Galicia i al seu amic a Barcelona. Curiós? Sense cap mena de dubte. Casualitat? No. Quin significat té per aquesta dona? L’ignoro.

    Se que aquest és un tema molt funerari, però em va deixar perplexa. I tinc altres “curiositats” d’aquestes. Per tant, si ho apliquem aquests fils de llum o lligams energètics a les trobades amb persones, notícies de gent que no pensàvem, etc., realment ens adonem que hi ha una mena de món paral•lel invisible i que són pocs els que se n’adonen i poden captar amb tota la seva magnitud.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com he escrit al final del meu text, penso que ens agrada pensar en que aquests fils existeixen, perquè conforta pensar que no estem sols, sinó que estem interconnectats a una xarxa, que hi ha centenars de connexions que d'alguna manera ens donen sentit a nosaltres i a les coses... Dic que "prefereixo pensar que..."... el que passa és que de vegades sí que penso que la vida és absurda i azarosa, i que les casualitats sí que existeixen. L'exemple que poses de la teva veïna em sembla una mostra aclaparadora de casualitat. De vegades, aquestes casualitats són tant amargues que volem trobar-hi un sentit, però hi és, realment?

      Elimina