dissabte, 23 de gener de 2016

Qüestions de poètica

    



     Podria dir, sense temor a equivocar-me, que m’identifico més amb els editors de llibres que amb la majoria de galeristes. Afinant més aquesta afirmació, podria dir que sento com a més pròpia la seva “poètica”, fent referència a allò que hi ha al darrera dels seus actes, de les seves tries, de les seves motivacions internes. Ahir, sense anar més lluny, vaig llegir dues entrevistes, que no em van deixar cap mena de dubte respecte a la certesa de amb qui m’identifico.

     La primera entrevista la vaig trobar en un blog de literatura, i era a l’editora Valeria Bergalli, de l’editorial Minúscula (hauria d’escriure minúscula). Bergalli va iniciar el seu projecte editorial a Barcelona, després d’haver rebut una petita herència. Ella ja intuïa que es llençava a un món en el que hauria de treballar de valent, sense esperar cap remuneració immediata. Sense aquest ajut, diu, no ho hauria pogut fer. Explica que havia observat la tendència de les editorials grans, de publicar la mateixa novel.la amb portades diferents, i que ella tenia ganes de trencar, d’anar en una altra direcció. Una cosa així, afirma, només es pot fer amb entusiasme. És un camí difícil, a contracorrent, i exigeix sacrificar vacances i caps de setmana. També és un camí molt solitari, s’ha d’obrir un camí nou, personal, diferent i únic. Això comporta diferenciar-se, actuar al marge de les tendències i fer les coses únicament per motivacions personals. El nom que va posar a la seva editorial, “minúscula”, ja és tota una declaració d’intencions. Ella no té cap pretensió de menjar-se el món, sinó d’aportar coses des de la petitesa, des de l’individual. Aconseguir captivar lectors, un a un, a base de triar llibres que reflecteixin tot allò que li agrada.

     La segona entrevista que vaig llegir, (algú l’havia compartit a Facebook) era al galerista Alex Nogueras, que fa poques setmanes va inaugurar un espai (hauria de dir una galeria?) a l’Hospitalet de Llobregat, en un pis d’un vell edifici d’ús industrial. L’entrevista destil·lava una gran ambició, no només per la seva idea de galeria, sinó perquè la paraula ambició apareixia varies vegades al llarg de l’entrevista. Explicava que havia marxat del centre perquè els locals eren massa petits, i allà no es podien dur a terme projectes ambiciosos. El centre de Barcelona esta ple, d'aquests locals petits, que transmeten el concepte petit burgès del comerç. Ell no es volia conformar a penjar obres de format domèstic. La seva idea era obrir-se a una escena de col.leccionisme més ambiciosa, per això també havia obert una galeria a Madrid. Definia els moments claus de la seva carrera, amb els moments en què havia vist una obra de la seva galeria en un museu o una institució pública.  Recordem que aquest va ser el galerista que va presentar el got mig ple/mig buit de Wilfredo Prieto a l’edició de la fira d’Arco de l’any passat.

     Hi ha moltes galeries amb aquesta meta. Persegueixen integrar-se en un circuit internacional de galeries i institucions. Potser seria exagerat dir que totes presenten la mateixa obra amb diferents portades (en el sentit que ho deia la Bergalli), però quasi. Per a mi, els moments àlgids no són quan un museu compra o exposa una obra de la meva galeria, sinó quan una persona decideix que aquella obra ha de formar part de la seva vida. L’emoció que sento llavors, no es pot ni comparar.

2 comentaris:

  1. La veritat, poca cosa haig d’afegir al teu article, perquè estic totalment d’acord.

    Val a dir la valentia dels dos protagonistes de les entrevistes. Però és que si no ens arrisquem, no fem res, no s’evoluciona ni es crea res. El que passa és que s’ha de saber el que es toca i com es planteja, i també, com deia en Rotschild: “A la vida es menester sort, molta sort i saber-la aprofitar”. I a vegades aquest factor és esquiu, però no s’ha d’entendre com un fracàs, sinó que no es el moment, o bé que produirà efectes més tard. Pot ser cal esperar, i ben cert que “qui espera, desespera”.

    De totes formes, tant el món editorial com el de l’art està capgirat. Es publica un 90% de morralla i costa de trobar un 10% de qualitat. Respecte a l’art, doncs quasi al mateix, i tu ho saps prou S’està en decadència, en el Caos. Se suposa que ha de venir un ordre, però pot ser no el veurem.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, tot són maneres de veure les coses, però no puc evitar sentir-me una mica allunyada de l'ambició d'alguns. Tot i que, sense aquesta ambició costa molt de tirar endavant avui dia. Reconec que potser, encara que fos en una dosi petita, a mi em convindria tenir-ne una mica més de la que tinc!

      Elimina