dimecres, 25 de febrer del 2015

La cámera lúcida de Jordi Casañas



    

    Jordi Casañas va escriure sobre la seva obra: Les meves fotografies sorgeixen d’una idea preconcebuda transformada en accidentalitat. Són imatges conceptualment premeditades però formalment atzaroses. Busco en les imatges allò que Roland Barthes anomenava el “punctum”: un detall, alguna cosa que esdevé íntima, que ens sorprengui a través d’una presència inoportuna, que ens inquieti, però que sobretot ens permeti reflexionar a partir d’una suggerència. Roland Barthes va publicar “La càmera lúcida” l’any 1980. Va ser el seu darrer llibre i tota una referència sobre la teoria de la imatge. Barthes assenyalava dos elements fonamentals en la fotografia: el “studium” i el “punctum”. El “studium” reflexa l’interès cultural d’una fotografia concreta i respon a un impuls racional. El “punctum”, pot ser únicament un detall que es clava com una fletxa a la consciència afectiva de l’espectador i que determina l’interès de tota la imatge dotant-la de sentit.  Michael Fried, autor de l’article “art i objectualitat” (1967), va trobar paral.lelismes entre les seves teories i les de Barthes: el “punctum” de Barthes podria constituir la garantia ontològica de l’anti teatralitat de la fotografia. Fried defensava la idea de que l’art s’havia de moure en l’esfera del “ser” i no en la del “fer” o “l’actuar”, paràmetres en els que es movien les tendències artístiques d’avantguarda dels anys 60 i que continuen vigents avui dia. En aquest sentit, doncs, les fotografies de Jordi Casañas s’allunyen del component teatral de moltes de les fotografies que es fan avui dia. No les prepara ni les retoca. En el moment decisiu, l’atzar te una importància fonamental. El resultat revela la seva capacitat d’observació, el seu criteri personal en triar les coincidències paradoxals, o els elements estranys i de vegades absurds que podem trobar en el nostre entorn. Són aquests elements els que han de fer despertar la nostra consciència: que les coses no tinguin sentit, pot convertir-se en l'únic sentit veritable.

      Jordi Casañas és fotògraf de professió, i treballa per a diverses entitats públiques i privades com a fotògraf documentalista. L’any 2007 va fer la seva primera exposició individual al Centre Can Felipa de Barcelona i ha participat en diverses exposicions col.lectives, entre les que destaquem: “Botella do mar”, a l’Auditori de Galicia, Santiago de Compostela (2003), Col.lectiva d’artistes del Poblenou, a Can Felipa (Barcelona,2010), “Terra de ningú”, a Can Basté, (Barcelona,2013) i “Un canvi d’aires”, a la galeria el quadern robat, (Barcelona 2014).  L’any 2013 va rebre l’encàrrec de l’Ajuntament de Barcelona de fotografiar els encants vells abans del seu trasllat. Una part d’aquestes fotografies es van exposar sota el títol “M’exalta el nou, m’enamora el vell”, al nou recinte dels encants de Barcelona a la Plaça de les Glòries. El dia 5 de març de 2015 inaugurarà la seva primera exposició individual en una galeria: el quadern robat. 

diumenge, 22 de febrer del 2015

La febre d'ARCO

    



     Cada any, per aquestes dates, es celebra la fira d’Arco i jo em poso negra, literalment. Els diaris s’inunden d’articles sobre art i mercat, publiquen llistes dels artistes imprescindibles per als qui volen invertir en art contemporani, o simplement per als qui volen estar al dia. Els suplements dominicals dediquen pàgines i més pàgines a l’art contemporani amb articles que, una vegada més, analitzen els intríngulis del mercat, i porten títols cridaners com : “Diagnostico urgente del arte contemporáneo”, “El arte moderno como montaje comercial” (El País, Babelia,21/2/15) o “45 essencials de l’art contemporani” Dominical de El Periódico 22/2/15. Tant li fa, els títols podrien ser els mateixos aquest any, que el passat o que en fa deu. El tema sempre és el mateix. Cansa, avorreix i provoca mal estar. Poc es parla d’art, es parla només de mercat. Les paraules més emprades en tots els articles són: especulació, actius financers, revalorització, xifres astronòmiques, etc... i apareixen conceptes nous, com un que m’ha cridat l’atenció en un d’aquests articles i fa referència al “capitalisme artístic”, un terme que apareix en el llibre de Gilles Lipovetsky i Jean Serroy: La estetización del mundo”, Editoral Anagrama, 2015.

     Precisament ahir, em van explicar que als Estats Units apareixen individus que es dediquen a vendre art amb el compromís de tornar-lo a revendre per treure rendiment. Vaig tenir la sensació que els que m’ho explicaven, fins i tot ho trobaven bé. Interessant, agosarat. Com si aquestes iniciatives demostressin llibertat  o obertura de mires. Potser sí que al final seré jo, la que no és d’aquest món!  Els vaig explicar que, quan un client em pregunta si un artista que estava disposat a comprar es revaloritzarà, jo sempre els dic el mateix: que no comprin pensant en això. Han de comprar perquè una obra els agrada, perquè els interessa, perquè els comunica. Han de comprar per enriquir (en el sentit estètic i filosòfic) la seva vida i el seu entorn amb altres perspectives. Una obra d’art parla de la vida de l’artista i del món, de la mateixa manera que ho pot fer una novel.la. Si compren només per invertir, es probable que s’equivoquin. No em canso de repetir que l’art és alguna cosa més, que això. Però no hi ha manera: cada vegada que s’acosta Arco, el bombardeig mediàtic em deixa sense veu.

     Afortunadament, un article de Miguel Angel García Vega, publicat en el Babelia d’ahir (21/2/15), m’ha consolat una mica. Reprodueixo aquí un paràgraf interessant, per si algun col.leccionista àvid s’ha confeccionat una llista amb els imprescindibles de la temporada:

“(...) quizá el gran problema del mercado sea que olvida sus propios errores. Alfonso E. Pérez Sánchez –durante años director del Museo del Prado- lo dejó escrito: ¿Quién creeria que los cuadros del hoy olvidado José Aparicio se valoraban por encima de los Goya en los inventarios de Fernando VII? ¿O que obras de El Greco pudieran comprarse por 500 pesetas, cuando se estimaban en cientos de miles las de Francisco Domingo Marqués? (...)

     Tant se val. Aquests dies, la febre d’Arco s’ha apoderat del pensament de la majoria de persones de l’entorn de l’art. Els que poden, es deleixen per comprar art en l’ambient estressat i artificial de la fira i alguns es deixaran convèncer pels arguments del mercat. Qualsevol altre raonament que volguéssim fer servir, seria en va.




     

dissabte, 14 de febrer del 2015

Sobre el triomf

      



     Aquest escrit va adreçat a tots aquells que vulguin acostar-se a l’art, sigui per curiositat, per interès, per ganes d’introduir-se, per començar a col.leccionar o per seguir fent-ho. A tots aquells que ja estan en aquest món i estan una mica desconcertats, als qui s’han apartat per cansament, per avorriment o perquè ja no es senten identificats amb el que l’art expressa. A tots els que busquen en l’art alguna cosa més, quelcom que els transcendeixi, que aporti alguna dimensió més a la seva vida, que els faci pensar, reflexionar, i que els ajudi a projectar la seva vida envers altres possibilitats, altres perspectives. Aquesta ha estat la meva postura particular des de sempre, i ha estat la que he volgut transmetre o contagiar.

     En aquest sentit, incideixo en l’article de la Rosa Olivares publicat en el darrer número d’Èxit Express (1). En aquest article, Olivares parla de la relativitat del triomf artístic. La majoria d’artistes el persegueixen: guanyar molts diners, convertir-se en un dels artistes més buscats a internet. Guanyar premis, estar present en varies galeries internacionals, aparèixer esmentat en crítiques i ressenyes. Haurien de ser prou llestos i adonar-se que, avui dia això no significa res. Vivim un moment en que el triomf en art és efímer, conjuntural, pot respondre simplement a una moda que, a més, pot venir imposada per criteris personals i aleatoris. Voler triomfar, avui dia, pot significar voler sucumbir a l’obsolescència. Perseguir el triomf o la notorietat pot ser sinònim a voler perseguir el no res. O també pot ser el reflex, únicament de l’ansietat i l’ambició, conjugada perfectament amb la ignorància més profunda del que significa l’estètica. Em refereixo a l’Estètica, en majúscules, a la disciplina filosòfica. Rosa Olivares situa el triomf en la transcendència temporal, quan una obra, sense premis, sense galeries, sense museus, pot ser absorbida per altres mirades, pot ser inclosa en altres narratives, pot renéixer en la vida dels altres. El triomf va més enllà de l’obra, succeeix quan aquesta es converteix en sensació o en idea.

     Dit això, poso en relatiu absolut la importància de qualsevol tipus de premi, sempre que vingui de part d’un jurat. Hi ha un cert corrent d’opinió que assegura que els premis no serveixen per a res ni són gaire de fiar. Responen a criteris personals, a les modes del moment, a les preferències de les persones. Un premi, en art, no és l’equivalent a haver guanyat una carrera d’atletisme. L’atleta que arriba primer a la meta és el que guanya; aquí no hi ha volta de full. Però l’artista que guanya un premi que vol dir? Que és el millor artista?  o que és el que cau més bé al jurat, que fa una obra que encaixa millor amb les tendències del moment, que ha sabut guanyar-se les simpaties dels qui tallen el bacallà? Una artista m’explicava ahir, que una persona “influent” li havia dit que si no fas dibuixos a la paret, i no treballes en un col.lectiu d’artistes, no cal que t’hi encaparris: estàs fora del sistema.

     Per tot plegat, m’adreço als que s’acosten a l’art, per a que facin servir el seu criteri personal. El nostre temps és confús i l’entorn ens vol confondre. Això també és una característica de la nostra societat. El que passa, és que no enriqueix, si no que uniforma i banalitza.


Nota:

dissabte, 7 de febrer del 2015

Replantejar una exposició: els altres quadres de Jorge R. Pombo

     



     No ho havia fet mai, però m’ha agradat l’experiència. Vam entregar algunes obres de Jorge R. Pombo venudes, i vam replantejar l’exposició per tal de prorrogar-la. Al magatzem teníem unes quantes obres que no ens van cabre durant el primer muntatge. Havíem donat prioritat a quatre obres de gran format, esplèndides, imponents. La més gran de totes ha anat a un centre d’art on tothom la podrà gaudir: ella sola ja és una lliçó de pintura i sobretot, un resum de tot l’ideari pictòric de Jorge R. Pombo. Amb aquesta obra, jo em vaig retrobar amb totes les seves etapes anteriors, amb tota les seves gammes cromàtiques, amb totes les seves experimentacions processuals. Pensava que l’exposició quedaria “desangelada” sense les peces grans, però em vaig equivocar. Les obres mitjanes que havíem descartat en la primera tria, concretament dues peces de la sèrie de Lucca, són tant extraordinàries, que em costa d’entendre que no les pengéssim de bon començament. És per això, que vam decidir prorrogar l’exposició.

     Aquestes dues obres de Lucca, a diferència de les altres, posseeixen una gama cromàtica riquíssima. Les muralles, ben delimitades en la majoria dels quadres de la sèrie, pràcticament han desaparegut. La idea de límit, de constrenyiment, que a l’artista li agradava de remarcar en aquesta sèrie, per tal d’exemplificar l’artificialitat  de la vida a les ciutats, amb tots els seus condicionants i fronteres, ha desaparegut per complet. Tota la tela, ha estat envaïda de colors: taronja, groc, verd, grisos, vermells....  Algú m’ha dit que els recorda una pintura modernista de Joaquim Mir. També hi va haver una persona que coneixia la ciutat de Lucca, i es va meravellar en veure que aquells eren els colors de la ciutat, aquells que no es veien en les altres obres molt més "conceptuals" que havíem penjat en el primer muntatge. Un altre visitant es va quedar embadalit, observant la sensualitat d’aquestes obres, la seva calidesa. És curiós, que, tot i tenir un format molt més petit que les obres que havíem penjat primer, omplen la paret (hauria de dir l’espai!), de la mateixa manera, produint-se un fenomen que jo considero especialment valuós i màgic: són veritables finestres. El paisatge de l’altra banda no és altra que el paisatge de la pintura.

     Hauria de dir que aquesta segona exposició encara m’agrada més que la primera?. No m’atreviria a dir-ho tant categòricament, ni molt menys, però els que han gaudit d’aquest segon muntatge s’han quedat ben admirats de la riquesa  de matisos que han afegit aquestes pintures descartades al començament. Perllongarem aquesta exposició fins el 21 de febrer. Aquell dia, a la tarda,  amb la presència de Jorge R. Pombo, que vindrà especialment de Nova York, farem una celebració de cloenda. De tota manera, com cada vegada que he hagut de despenjar una exposició que m’ha sigut plaent, per a mi serà una celebració trista!. La convivència amb aquestes obres ha estat molt bona i enriquidora, i la idea de donar-li una segona lectura també.  La llibertat de la que gaudeixo a el quadern robat és una meravella!. Això, abans no ho hauria pogut pas fer!

dimecres, 4 de febrer del 2015

Pràctiques irregulars

    



     Des de fa algunes setmanes, un amic nostre, estampador i de vegades editor de gravats, esta ben amoïnat. Sembla ser que circula una quantitat considerable d’obra gràfica falsa. Ell és un membre permanent de la comissió Tàpies, un grup de persones expertes que, a l’empara de la Fundació de l’artista, es dediquen a determinar si les obres que els hi arriben són autèntiques o no. Ja fa temps que col.laboren amb una unitat especialitzada de la policia, però pel que ens explica, si la família no interposa una denúncia, aquesta unitat no pot iniciar cap tipus d’investigació. Únicament es certifica la no autenticitat de la peça, i aquí s’acaba la història. Ja fa temps que aquest amic ens havia explicat que un comerciant de la ciutat havia comprat un lot de litografies a 30 € la unitat. Era més que probable que aquelles litografies fossin totes falses. Pel que ens va explicar, avui dia, amb les tècniques digitals, és força senzill falsificar una litografia. No passa el mateix amb el gravat. La gran complexitat tècnica que comporta, ho fa pràcticament impossible. Ni surt a compte, ni és factible. Moltes d’aquestes falsificacions estan a la venda per internet. Jo sempre havia aconsellat no refiar-se de segons quins mitjans per comprar obra gràfica, i sobretot, desconfiar de les ofertes sospitosament accessibles pel que fa al preu.

     A més d’això, hi ha un gran desconeixement general amb tot el que te a veure amb els tiratges de les sèries. Potser cal explicar que, d’una obra gràfica es fa un tiratge numerat, i que a més, és del tot legal fer, a més un 10 % de P.A. (proves d’artista) i un 10 % d’exemplars H.C. (Hors commerce, o fora de comerç). Les proves d’artista pertanyen a l’artista, i en pot fer l’ús que vulgui.  Els exemplars H.C. pertanyen a l’editor. Originalment, servien de mostra: per a ser exposats, o per a ensenyar-los al públic. La contradicció que trobem amb aquests exemplars H.C. és que, per la seva definició, no s’haurien de comercialitzar, però sí que es comercialitzen. De tota manera, això no suposa cap irregularitat: si l’edició numerada esta completament exhaurida, i els exemplars H.C. estan en bon estat, l’editor en pot disposar per a la seva venda. Hi ha un detall, però, que a mi sempre m’ha inquietat. Aquests percentatges de P.A. i de H.C., que com ja he dit, són completament lícits, haurien d’estar numerats, i no sempre ho estan. Amb això vull dir, que en un tiratge de 100 exemplars, hi haurien d’haver 10 P.A. numerades del P.A. 1/10 al P.A. 10/10 i 10 H.C. numerats del H.C. 1/10 al H.C. 10/10.  Moltes vegades he vist exemplars P.A. o H.C. sense numerar, així com certificats d’autenticitat en els que s’explica que només s’ha numerat un 5% de l’edició d’exemplars H.C. La resta, consten com a exemplars H.C. sense numerar. I qui ens assegura que només es van fer 5? Hem de confiar que sigui així, però també podem sospitar que en fessin “algunes més”. Algun artista em va explicar fa anys, que s’havia negat a signar una edició, perquè havien fet un tiratge que sobrepassava en molt el nombre d’exemplars pactats. En aquest cas, no parlem pas d’obra gràfica falsa, si no de “tiratges irregulars”. I això és dificilíssim, per no dir impossible d’esbrinar. El que sí que s’hauria d’eliminar del tot, és aquesta pràctica, per tal d’eliminar possibles equívocs i sospites.

     El realment preocupant és quan tot és fals: la litografia (estampada sense consentiment de l’artista) i la signatura. Cal anar en compte amb aquells que confonen l’obra gràfica amb paper moneda. En moments de crisi, quan la gent busca “gangues”, els falsificadors troben un terreny ben adobat. Ja ho diuen: “treure profit de l’embolic”.