dimarts, 29 de desembre de 2015

Obres i "obres"

     



     Vam trigar a anar a visitar l’exposició Miró i l’objecte, programada des del 29 d’octubre a la Fundació Miró de Barcelona. El motiu és que, per ser sincera, els objectes de Miró no m’han entusiasmat mai gaire. Bé, potser n’hi ha algun que no trobo pas tan terrible, però n’hi ha més dels altres.  Així doncs, per a mi no era una exposició prioritària, i em feia bastanta mandra.  M’havia cridat especialment l’atenció l’actitud de la crítica, que es va sobrepassar en lloances. Era jo la única persona crítica amb els objectes ( o escultures) de Miró?. O és que tot el que esta tocat per la mà del geni és artísticament inqüestionable? Jo crec que no. Sense treure-li el mèrit del que podria haver estat la seva aportació, o potser més ben dit, la seva reinterpretació, dels objectes com a elements de transmissió de valors i/o voluntats artístiques, confesso els meus dubtes sobre l’encert d’algunes de les seves obres objectuals.

       Podria ser que al darrera d’aquestes obres hi hagués una voluntat irònica de renegociar els límits de l’art. En l’assaig Artistas sin obra (1), Jean-Yves Jouannais, planteja la idea de que l’essència de la modernitat esta en l’ús dels mètodes i formes de pensament aliens a una disciplina, per a qüestionar-la, subvertir-la, ampliar-la, enriquir-la i obrir-la a altres possibilitats. Això, és, segons Jouannais, fer servir la ironia. Una ironia que ja havien utilitzat Erik Satie, amb moltes de les seves composicions escrites sense compassos, i amb unes harmonies que s’allunyaven dels patrons clàssics i a les que els posava títols extravagants i, sobretot, Marcel Duchamp. No sé si Miró tenia aquesta voluntat irònica, em sembla que ell es guiava per paràmetres més aviat intuïtius. 

     És ben cert que la visita a l’exposició Miró i l’objecte va valdre molt la pena per tal de veure alguna de les seves obres primerenques, sobretot les exposades a la primera sala, i per tenir contacte amb tots aquells objectes tradicionals, o simplement trobats, en els que es va inspirar o que va reproduir directament en les seves pintures. Aquests elements, exposats a manera de documentació, em feien pensar encara més que els seus interessos seguien una pauta molt més intuïtiva i sensible que no pas intel.lectual. Ara bé, quatre de les peces exposades van refermar la meva recança inicial. No es tracta de peces objectuals, sinó de quatre teles de l’etapa en la que va voler assassinar la pintura. Quatre peces que només les podria salvar el distanciament irònic, si és que hi era. Dues, mostraven els seus grafismes característics, pintats al damunt de dues pintures comprades als encants (potser pintades en sèrie) i dues teles estripades, una a l’estil “Fontana” - que ja ho havia fet molts anys abans. Però tant els grafismes com els talls eren dubtosos i fallits. Més que assassinar la pintura, semblava que l’artista es volgués fer l’hara kiri.

    Sóc la única que ho veu així? No ho han valorat d’aquesta manera ni els comissaris, ni els crítics. Quina raó de pes va empènyer a penjar aquestes obres? A través d’aquests anys he après que els artistes, de vegades, també s’equivoquen. I molt rarament es venien aquestes obres fallides, que acabaven al magatzem de la galeria o en mans dels propis artistes o les seves famílies. Però es clar, qui s’atreveix a jutjar, a aquestes alçades, l’obra de Miró?

Nota:
(1).- Jean-Yves Jouannais Artistas sin obra "I would prefer not to". El Acantilado, 2014

P.S. Poc després de penjar aquest text, ens va visitar un conegut crític d'art i vaig aprofitar per comentar-li les meves reflexions. "Dona t'has anat a fixar en les obres menys....Les han posat seguint criteris més conceptuals...." En fí, que potser sí, que sóc la única!




      

2 comentaris:

  1. El asunto que planteas no es nada sencillo; dificultad que, ya en su momento, gentes depuradas y de gusto tan exquisito como fueron los artistas taoístas señalaron en asertos como este: "La distancia entre una obra capital y un mamarracho es del grosor de un cabello". Cuando además de esa dificultad esencial hay por medio una compleja maraña de prestigios, egos e intereses museísticos y comerciales, la cosa se complica de lo lindo...

    ResponElimina
    Respostes
    1. En el caso de las obras a las que hago referencia en este texto, yo diría que la distancia es algo mayor....

      En muchas ocasiones, me he encontrado delante de obras que sí que podrían estar en ese límite complicado, en el que pueden entrar otras consideraciones. El problema es cuando se da por bueno todo, cosa que suele pasar cuando se trata de un artista histórico o consagrado. Sorprende encontrar obras que están fuera de todo límite en una exposición institucional.

      Elimina