dissabte, 7 de novembre de 2015

Sobre la possibilitat real de les coses fantàstiques

     



     Quan jo tenia 10 o 11 anys, tenia un mestre de dibuix que es deia Garcia-Llort. En aquella època se’l considerava bastant, com a artista i com a professor. La sala Dalmau de Barcelona ha seguit organitzant exposicions després de la seva mort, ocorreguda l’any 2003; i he vist que el Museu d’Art Modern de Tarragona ha organitzat enguany una exposició titulada García-Llort mirant el món, i que l’Àlex Mitrani –insigne recuperador d’artistes injustament relegats a la segona fila- ha publicat un llibre sobre l’artista. Tots els meus companys de l’escola n’estaven molt del mestre de dibuix, per a ells, la seva classe era poc menys que una festa. Però a mi, en García-Llort no em queia bé. La veritat és que em queia fatal. Una vegada, pels volts de Nadal, jo havia dibuixat un Pare Noel. En aquella època no era com ara, que trobem Pares Noel a quasi totes les botigues. Segurament, l’únic lloc on jo l’havia vist era per la tele. Jo estava ben orgullosa del meu dibuix. Però el senyor García (que era com li deiem) me’l va suspendre. Em va dir que només podia pintar allò que jo havia vist “de debò”. Vaig protestar dient que l’havia vist per la tele, però ell va afegir que havia de pintar el que es veia al món real. La tele no valia. Recordo que quan li vaig explicar al meu pare, va exclamar : “ Què burro!”.

     No vaig voler donar el meu braç a tòrcer, i el següent dibuix que vaig presentar, representava una barca que s’estava enfonsant enmig d’una tempesta, amb unes quantes persones desesperades a bord. Vaig batejar la barca amb el nom de “Crescent Star”. Jo no havia vist mai cap barca enfonsant-se, però havia vist per la tele una fantàstica pel.lícula, protagonitzada pel Tyrone Power, que es deia “El naufragio del Crescent Star”. Aquell dibuix va triomfar, i el mestre em va aplaudir. Per a mi tant era el Pare Noel com el naufragi, tots dos els havia tret de pel.lícules; però sense cap mena de dubtes, aquell mestre trobava el naufragi molt més realista. I jo tampoc vaig ser tant ingènua com la primera vegada, i no li vaig parlar de la pel.lícula del Tyrone Power. També era massa petita per dir-li el que pensava: "Senyor García, el món real és diferent per a cada una de les persones, i també són reals les coses que pensen, i les que imaginen. I tot pot ser real, encara que només es vegi per la tele!. Sense aquests factors, l’art seria molt avorrit, i tothom pintaria igual". Però el mestre havia cregut que jo havia vist un naufragi. Allò sol, a mi ja em demostrava que les coses fantàstiques, també podien ser reals.

      L’exposició de David Ymbernon m’ha fet recordar en García-Llort. Estic segura que li hauria posat un “cate” com una casa. En David no ens fa sociologia, ni ens presenta misterioses i interminables llistes de coses reals. No ens descriu el poc espai que hi ha per penjar quadres, ni ens transmet testimonis dels seus viatges. Tampoc ens planteja complexes disquisicions filosòfiques, ni sobre la vida, ni sobre el món en el que vivim.  La seva proposta rau en la imaginació, que no és altra cosa que el seu món real. Ell pinta allò que veu, de la mateixa manera que jo vaig pintar el Pare Noel. El cotxe amb la taronja, la bombona de butà amb ales, són allà, al davant o al darrera dels seus ulls, què importa!. Penso sincerament que és molt d’agrair, que, en un moment tant ensopit, hi hagi algú que valori l’anar pel món amb el cap ple d’ocells, que no s’entesti en explicar allò inexplicable, i que ens digui que tot allò que ha après, ho ha après a l’hora del pati.


     

2 comentaris:

  1. Vist des de la perspectiva del segle XXI, i tenint en compte el coneixement d’una mica d’història social, val a dir que el Sr. García no anava al cinema, perquè els films americans dedicats al Nadal com per exemple “De ilusión también se vive”, “La mujer del Obispo” o “Siguiendo de mi camino”, sempre, sempre, sempre es veia un pare Noel - que allà en diuen Santa Claus – oferint regals. Fins i tot, el primer títol, porten a judici al particular personatge, això sí, dins l’entorn d’una comèdia amable, com era l’època.

    Per tant, el teu profe anava poc al cinema, demès que la particular imatge del pare Noel americà, la va popularitzar la Coca-Cola.

    Però quan tu tenies 10-11 anys, era plena guerra freda, i les excel•lències comunistes imperaven per tot arreu, menyspreant tot el que era americà, que és el que en realitat va fer el teu profe, que pot haver estat reivindicat com artista, però si va caure a l’oblit, també deuria ser per alguna cosa, perquè com a nena, era més probable que veiessis un pare Noel que no pas un naufragi.

    No obstant, la realitat i la fantasia es poden barrejar ben bé en la nostra quotidianitat. Estem massa colpejats per una dura i traumàtica realitat, i ens llancem a la fantasia, com l’alcohòlic a l’alcohol. Quan s’acaba l’efecte, però, el que té al voltant és el que s’imposa.

    De ben segur que el Sr. García hagués “catejat” a l’Ymbernon, perquè a veure, és impossible que una bombona de butà voli i un violí també. Però amb el que pesa el butà, quantes vegades no s’hauria desitjat que volés per no tenir-la que portar a colli be? I la música, no fa volar la imaginació quan tanques els ulls i et deixes emportar per la melodia?
    Amb aquesta imatge, Ymbernon s’acosta al desig i la fantasia, en una metàfora de la realitat que tots voldríem.

    ResponElimina
  2. Aquell professor volia que copiessim del natural, suposo. Que exercitessim l'observació, més que no pas la imaginació. Han passat els anys, i segueixo trobant malament la seva tècnica pedagògica.

    L'obra del David Ymbernon, és imaginació pura, que no fantasia. Ell parteix dels seus records, de les seves vivències, de la seva experiència visual i vital, i construeix un univers altament poètic. Amb la seva obra et reconcilies amb el món, les coses i les persones, i t'ajuda a calibrar el que és important i el que no. No em canso de dir-ho, però és una obra que haurien de vendre a les farmàcies!

    ResponElimina