dimarts, 28 de juliol del 2015

Sobre les residències d'artistes

    



     Una de les coses per a les que ha servit aquesta crisi, ha estat que molta gent dels ambients artístics han hagut de fer servir l’enginy per tal de guanyar-se la vida. I un d’aquests invents són les residencies d’artistes. En els darrers anys, aquestes residències han proliferat arreu. En realitat no són altre cosa que espais que es relloguen, una idea ben antiga. Però la veritat és que les vesteixen molt bé. Els qui les organitzen saben el que es fan. Són gent ben preparada, i saben aprofitar molt bé les estratègies de marketing. Una residència d’artistes a Barcelona pot tenir molt de ganxo, sobretot perquè s’aprofita la tirada turística que té la ciutat. L’interès real per l’art contemporani a Barcelona és tota una altra cosa, però els artistes estrangers això no ho saben, i els que regenten les residències tampoc ho diuen. En els darrers mesos de la meva estada a l’altra galeria, vaig tenir una experiència en aquest sentit amb una artista japonesa que havia estat “convidada” a fer una sèrie de gravats i una exposició a Barcelona. Durant la inauguració i els dies posteriors, l’artista es va topar amb la realitat: pràcticament no entrava ningú. Li havien fet creure que Barcelona era un oasi enmig de la crisi; que els ambients artístics bullien d’activitat i que l’art interessava a tothom. Li havien venut la ciutat com un gresol de col.leccionistes, i la veritat és que no es venia res des de feia mesos....

     M’ha costat una mica trobar-ho, però finalment he pogut saber les tarifes d’una d’aquestes residències: Allotjament i estudi 550,- € al mes. Si l’artista resident vol fer una exposició 650,- €. Per cada dia que perllongui la seva estada (sempre que es pugui, és clar), haurà de pagar 50 €. La residència consultada, com la majoria, només accepten artistes estrangers. La seva política passa per la internacionalització, com no podia ser d’una altra manera. No he trobat enlloc una explicació convincent d’aquesta condició sine qua non. Potser els és més fàcil "omplir" si els que venen són de fora: a més d’aprofitar l’atractiu turístic de la ciutat, els poden fer creure, com li va passar a l’artista japonesa, que a Barcelona es lliguen els gossos amb llonganisses. A banda d'oferir allotjament i exposició, val a dir que algunes d’aquestes residències es mouen prou bé. A més d'intercanvis d'artistes amb altres residencies, s'han sabut connectar amb els cercles artístics institucionals (fins i tot reben subvencions, això és saber-se vendre!), i han arribat a  col.laborar en esdeveniments diversos. Ignoro si en algun cas, ha estat a canvi d’alguna contrapartida econòmica, però el que sí que és cert, és que, aquestes connexions els són ben útils per tal de tenir una nodrida llista d’espera d’artistes frissosos de formar part del seu “projecte”. Qui es pot resistir a  entrar en una d’aquestes residències (encara que sigui pagant!) que poden servir d’aparador de museus i centres d’art?. 

     No sé si el que es cou en aquestes residències d’artistes forma part del món real, o si tot plegat és una mena d’entelèquia artística-intel.lectual difícil de convertir-se en objecte de desig. Suposo que això ja es veurà; tant de bo que les seves activitats siguin capaces de generar l’interès suficient per tal d’estimular un col.leccionisme nou! L’únic perill que veig, i que personalment em produeix una gran recança, és que fan servir el llenguatge de l’horror. Frases com “pràctiques curatorials autogestionades” o “projectes independents des d’allò micro i amb el recurs d’un espai domèstic”, a banda de fer bastanta angúnia, no ens diuen res de nou. Que jo sàpiga, això és el que han fet les galeries d’art des de sempre. La única diferència és que les bones, no cobren lloguer als artistes. És de la venda d’art, del que han de viure.

4 comentaris:

  1. Descobriment total el que he sentit en llegir el teu article. Confesso la meva ignorància supina envers la presa de pel que representa per artistes estrangers el venir a Barcelona, fer un “stage” però no com els futbolistes, sinó artístics i que puguin exposar.

    Recordo molt bé l’exposició de l’artista japonesa, que la veritat, tenia sensibilitat i qualitat, i demès, si la memòria no em falla, recordo que residia a Berlín, i que allà el tema de l’art també està força capgirat.

    El món de l’art és el món de l’engany. No hi ha honradesa per en lloc. Hi ha artistes que es creuen genis que són la mediocritat personalitzada, i d’altres que són bons, per timidesa no apareixen en lloc. I per descomptat hi ha galeristes i aprofitats que com que l’art no dona, s’aprofiten de la bona fe, de l’afany de lluita i de l’entusiasme dels artistes.

    No obstant, aquesta política “gangsteril”, que fan alguns d’aquests mangantes, pot portar conseqüències molt negatives. El boca a boca funciona, i de ben segur que molts que han seguit el mateix camí que l’artista japonesa, evidentment no parlen gens bé de Barcelona – y suposo que a Madrid i altres capitals passa igual – d’España. I amb les xarxes socials se sap tot, i per tan, els enganys es paguen, tot i que en principi uns pocs se n’aprofiten.

    I lo fotut del cas és que la idea és bona; una residència d’artistes, on es puguin crear i exposar, és quasi una màxima. I si això genera uns costos, és lògic que es paguin – bé es paguen les classes de pintura, el material, etc.- però el resultat ha de ser legal i honest, exposar amb garanties, tot i que també s’ha de dir que molts “artistes” fan horrors d’obres, que l’egolatria pot molt més que ells i que la qüestió exposar, sense respecte pel que significa.

    I mentre escric això, m’ha vingut a la memòria una escola de música als EE.UU, concretament a Nova York, la Juliard School of music. Costa pasta gansa, però l’alumne té garantia absoluta. Doncs que passi el mateix amb l’art, em sembla bé, però evidentment, amb honestedat i rigor.

    Res, Anna, no hi ha un pam de net. I aquesta terra de conills que es diu Hispania – Catalunya inclosa – doncs de picaresca en sap un reguitzell. Si ens enreden des del govern, que no farà una “residència d’art” amb els artistes?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Dona, no és ben bé una presa de pèl; els artistes ja ho saben que han de pagar per fer una residència! I suposo que les institucion les subvencionen perquè donen un to internacional a l'ambient cultural... tot és lícit i legítim, però res no exclou que sigui un negoci per alguns!

      No no! No diguis això de que el món de l'art és el de l'engany! Que jo tinc una galeria i tot el que faig, ho faig amb honradesa i dignitat! Potser sí que alguns donen gat per llebre, però la gent és lliure de decidir a la fí. El més important és tenir criteri, amb bon criteri, no hi ha engany possible.

      Elimina
  2. Ja se que no tot és una presa de pel, i que tu eys una galerista que treballa anb seriositat i honestedat, però dins el gremi i dins l'art, quantes són les histories bones i quantes les dolentes, i més ara anb ka crisi? L'artista japonesa que va exposar a l'altra galeria, renoi es va refiar d' un nom i d- una informació. I quan ve veure que no entrava gent a la galeria, l'ànima se li va caure als peus. I no eta uba mindundi, i era una galeria de nom. Per tant, quants s'aprofiten del negoci, en detriment de l' art? D'aqui la meva generalització.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí dona, ja t'entenc!. A mi no m'agradava gens com feien anar les coses els que "es van fer càrrec" del "meu" espai... Ni el seu tarannà, ni el contingut del seu discurs (si és que en tenien).
      Malauradament, hi ha tanta tonteria i tant papanatisme, que molta gent s'empassa el que sigui. És tot plegat una qüestió de criteri, i aquest criteri s'ha de crear i educar. També hem de ser conscients que l'art ha estat sempre una cosa de minories.

      Elimina