dijous, 16 de juliol de 2015

Les 26 finestres de Martí Gasull i Coral

    



     A l’exposició que tenim ara a el quadern robat, hi ha 26 fotografies de Martí Gasull i Coral. Passejo per la galeria, i me´n adono que és com si fossin 26 finestres.  L’altre dia, durant la visita comentada que va fer en Martí Gasull fill, i en altres visites privades, ens va explicar algunes anècdotes sobre cada una de les fotografies. Vaig tenir la sensació de que cada una contenia un fragment de temps congelat, preservat de l’oblit. També penso que són finestres al passat, als records, a la memòria.  En descriuré algunes, perquè aquesta exposició té una dimensió fora de sèrie. No s’assembla a cap de les exposicions que he viscut i treballat durant tants anys. El conjunt produeix una sensació de calma, fins i tot d’alleujament. És una mena d’oasi tranquil i silenciós. De fons, sempre sona la música de piano de Frederic Mompou, que acompanya l’audiovisual. És la música callada per excel.lència, discreta, com ho va ser l’autor de les fotografies. És una música que acompanya i asserena i sembla que surti de dins de les fotografies, d’un passat remot i proper alhora.

     En Martí ens va explicar que el seu pare tenia unes dates i unes hores  predilectes per fer les fotografies: entre el dia del Pilar i Tots Sants. Les hores havien de ser les primeres del matí, fins les 10, que era quan entrava a treballar. Quasi totes les fotos de carrer, excepte les nocturnes, estan fetes a aquestes hores, i en aquestes dates. En parlar de les fotos del port, ens va dir que per poder entrar al port havien de demanar un permís especial. El port era un lloc estratègic de defensa i les mesures de seguretat de l’antic règim, així ho exigien. Solien quedar els quatre o cinc fotògrafs amics, i demanaven un permís conjunt. En Martí fill els acompanyava, però enlloc de seguir el seu pare, ell preferia anar a fer fotos amb el fotògraf Masdeu. A l’exposició tenim una fotografia molt bonica: tres soldats caminen pel port. Les seves siluetes es retallen sobre el fons boirós de la ciutat. Ens va dir que al seu pare no li agradava aquesta fotografia, perquè li havia sortit massa fàcilment: no havia hagut d’esperar a que la llum fos la perfecta. La va fer a la primera, i al seu pare li agradava preparar les fotos. Com la de la teranyina, per exemple. La llum havia d’incidir de manera que els fils, brillants per la pluja, destaquessin ben definits sobre un fons fosc, quasi negre. Ens va explicar que va fer aquesta fotografia al pati que tenien els seus avis a Horta, al carrer Venècia cantonada amb Salses. El fons negre no és altra cosa que el bosc que hi havia al darrera la casa; la ciutat acabava allà. També hi ha hores d’assaig al darrera de la foto de la fulla de plàtan voleiant sobre les llambordes: la fulla no voleiava a l’atzar. Era en Martí fill que la llençava a l’aire. I ho va haver de fer moltes vegades, fins que el seu pare va poder atrapar la imatge perfecta.

     Una de les fotos que m’agraden més és una nocturna del carrer del Palau de la Música. El seu pare la va fer, precisament, perquè el carrer era ple de cotxes aparcats (avui dia, això seria el normal). Hi havia concert al Palau, i les autoritats de la ciutat aparcaven al davant. L’estela lumínica dels fars d’un cotxe que acabava de passar és, per a mi, una mena de metàfora del pas del temps. Un rastre que queda sostingut en el temps. Com cada una de les 26 fotografies de l’exposició, que, amb la seva presència clàssica, la seva elegància mesurada i el seu silenci sostingut ens ensenyen a veure el valor de les coses.



Nota: Al setembre tenim previst organitzar una altra visita comentada que anunciarem al facebook oportunament. 




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada