dimecres, 24 de juny del 2015

Enveja sana (o sobre la crítica II)

    


     Darrerament, penso sovint en la sort que tenen les editorials, si la comparem amb la que tenim les galeries d’art. Els diaris (i no parlo de la premsa especialitzada, si no de la premsa general) dediquen de forma habitual pàgines senceres a parlar de les novetats editorials. De vegades ho fan a doble pàgina, i, la majoria de les vegades, per poc que l’escriptor de torn s’hi presti, també publiquen entrevistes. Per si això fos poca cosa, hi ha un exèrcit d’escriptors, traductors, intel.lectuals i crítics, que sembla que tinguin les portes de la premsa obertes de bat a bat per escriure articles sobre els llibres acabats de publicar, sigui per parlar de l’autor, o del traductor, cosa que també és força freqüent. La cosa no acaba aquí: les novetats editorials també poden ser el tema central o l’excusa per escriure una columna d’opinió. Per altra banda, i per fer encara més palesa l’atenció que la premsa dedica a la literatura, és freqüent que, els caps de cultura dels diaris sovintegin els actes organitzats per les editorials. Res de tot això ens passa als que treballem en el món de l’art. Per molt que ens hi escarrassem, amb sort només aconseguirem que ens dediquin una breu columna de la mitja pàgina (o quart de pàgina!) setmanal que algun diari (no pas tots) publica per fer un repàs de les exposicions. De vegades es ressenyen dues o tres galeries i només es publica la fotografia d’una, a diferencia de les pàgines dedicades als llibres, en les que es publica la foto de l’autor, del llibre, i de vegades també la de l’editor de torn. Tampoc he vist als caps de cultura dels diaris fent acte de presència a cap exposició en una galeria. Ara treballo en una galeria nova i modesta, però durant els anys que vaig treballar en una galeria històrica, i en la que de vegades havíem exposat artistes de primer nivell nacional i internacional, puc assegurar que no s’hi havien acostat mai de la vida. Així doncs, la publicitat de la que gaudeix la literatura per part de la premsa, és immensament superior a la que rep l’art, i per tant, i si les coses no canvien, no hi haurà manera d’arribar a un públic majoritari. I el que encara és més important: no hi haurà manera de crear-lo.

     Mentre això no passi, l’art es seguirà contemplant com una cosa estranya i elitista. Deixant de banda la premsa especialitzada, els diaris només s’aboquen a escriure sobre art, quan poden associar-lo a l’especulació, o a la barbàrie dels preus desorbitats. Les revistes de moda, per la seva part, dediquen articles a les col.leccions d’art dels dissenyadors, amb obres dels artistes més cotitzats, relacionant l’art amb el refinament, la posició social elevada i el glamour. Una d’aquestes revistes, publicava recentment un article sobre les fundacions d’art de diverses marques de moda de luxe, com: Prada, Vuitton, Cartier i Gucci. Tot això no fa una altra cosa que fer més gran l’esquerda entre l’art i els interessos del públic que, en canvi, sí que s’interessa per la literatura, la música o els espectacles. A l’art, encara que no ens ho diguin gaire,  s’hi pot acostar tothom. No fa falta formar part de cap elit, ni tampoc ser un milionari. Però res de tot això es podrà aconseguir si no es crea un corrent d’interès. I els únics que ho poden fer són els mitjans de comunicació d’abast general. Si l’art no interessa, o interessa tant poc, és perquè la premsa en parla poc, i de vegades ho fa en un sentit que fa més mal, que bé.

     Una editorial modesta publica de sis a vuit llibres a l’any. Una galeria organitza més o menys el mateix nombre exposicions a l’any. L’espai que la premsa dedicarà a uns i altres no s'assemblarà de res. I tant forma part del mercat una cosa com l’altra.


     

6 comentaris:

  1. És cert! la premsa dedica molt més espai al món editorial, però segons la meva opinió ho fan perquè ells també responen a un públic més nombrós que compra llibres, encara que tampoc no sigui el desitjat. Caldrien més lectors compradors. El preu d'un llibre i el d'un quadre no és el mateix, i aquest crea una frontera. També s'ha prestigiat i mitificat el valor de l'art, però és que un quadre pot ser únic, d'un llibre se'n faran milers de còpies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Totalment d'acord amb això últim! Crec que la premsa, si dediqués més espai a parlar d'art (no del de la lliga de Jeff Koons and Co.), influiria en generar l'interès necessari. A molts programes de televisió, es dediquen espais a presentar novetats editorials. Perquè no també a parlar d'inauguracions recents?. Crec que els que estem treballant en aquest sector, hem de reivindicar més presència als mitjans. És la única manera de despertar l'interès de persones a les que no hi podem arribar d'una altra manera.

      Elimina
  2. I si em permeteu, afegeixo una nova variable, l'educació:

    Si no s'ensenya a mirar un quadre, no hi ha interès, i si manca interès, els mitjans de comunicació s'obliden de la funció de fer difusió i pedagogia, perquè fer-ho es deuen dir, si no hi ha públic interessat. Un desastre...

    Ho va dir en Picasso: " El público no siempre comprende el arte moderno; esto es un hecho, pero es porque no se le ha enseñado nada sobre pintura. Se le enseña a leer y escribir, a dibujar o cantar, pero nunca se ha pensado en enseñarle a mirar un cuadro"

    En fin, així ens va...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt encertada la teva reflexió. Tenia raó Picasso, i encara la té, tot i que ja han passat molts anys des que ho va dir! Seguim en l'estadi de l'educació primaria. La premsa tampoc sembla decidida a fer aquest pas més que necessitem! Si la gent sabés el que es perd, oi?

      Elimina
  3. Llegit amb atenció, com sempre, el teu article jo no l’hagués titulat “enveja sana” sinó “les conxorxes del món editorial”. Efectivament, els diaris en van plens de crítica o recomanació literària, en un país on l’índex de lectura és dels més baixos de la UE. Però, renoi, el “negoci” editorial té subvencions a dojo, demès de tenir un IVA del 4%, en dura competència amb el 21% de l’art. Curiosament, els llibres que parlen d’art, també disposen de l’IVA reduït.

    No t’has fixat que hi ha editorials per parar a dojo?. I totes en viuen. Es clar, s’ha de culturitzar al país, i resulta que és de lo més vulgar que hi ha. No consideren que vendre llibres es tan activitat mercantil com vendre quadres o escultures. O com una pastisseria. No hi ha anuncis de llibreries, però, sinó de les totpoderoses editorials, que pertanyen a grups de comunicació, en crisi, però que encara marquen la pauta.

    Temps enrere vaig llegir un article on també es qüestionava el valor dels premis literaris, que en l’actualitat ja no serveixen com a guia pel lector. El Premi Planeta es infumable, i la repercussió ve del Grup Atresmedia i Planeta. I parlant d’aquest premi, Juan Marse, antic membre del jurat recentment ha publicat la seva auto-biografia on desvela la trama d’uns premis, més que dubtosos en qualitat, i en vendes.

    És a dir, que com que tot plegat mama de l’Estat o la Generalitat, tan li fa, si venen o no. Dissimulen amb les noticies literàries, i van vivint. I els paganos, nosaltres, els ciutadans grisos que paguem doble per mantenir les editorials, a través del preu i dels impostos. Però si som lletraferits, paguem amb gust i ganes. Perquè si l’art és un plaer, llegir és un vici.
    I en quan a l’altruisme d’algunes marques per les fundacions per l’art, una mera estratègia per escaquejar impostos i quedar bé davant la societat. Per cert, la majoria de fundacions són contra la fam, i les desgràcies humanes. I les que són per l’art, és per figurar, i treure’n d’alguna manera... dels nostres impostos.

    De totes formes, per més que destaqui la premsa, tant amb literatura com art, el país continua igual que sempre, passant de tot, perquè els temps estan per sobreviure, no per viure.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres Marta! No havia pensar en això de les subvencions! Algunes galeries en reben, per anar a Fires (promoció exterior de la cultura) i per pagar una part dels catàlegs (si en fan), però ni un euro per fer exposicions, que seria l'equivalent a editar un llibre. Tens raó, que potser reben subvencions que els permet pagar les traduccions, si és el cas, i fins i tot la impressió del llibre. Però les editorials que es proclamen independents... què vol dir? Que no depenen de cap grup editorial i de comunicació? O que no reben cap subvenció? Crec que m'hauré d'entrevistar amb algun cap editorial per treure'n l'entrellat....
      Pel que fa als premis, estic d'acord. Crec que la majoria estan donats previament, que tot són pactes... i que alguns són infumables....
      I és ben cert que el pais continua igual que sempre, i que els que ens interessem per la cultura, seguim sent una minoria. Els que s'interessen per l'art, minoria de les minories!

      Elimina