diumenge, 17 de maig de 2015

Sobre Les Variacions Sebald

     



     He visitat l’exposició Les Variacions Sebald, al CCCB i he sortit entusiasmada. Més que per les obres que han escollit els comissaris, pel discurs de l’exposició, basat en l’obra de W.G. Sebald. Sebald (1944-2001), va ser professor de literatura alemanya a la Universitat d’East Anglia, a Anglaterra. La seva vida va estar marcada per les vivències de la generació dels seus pares,  al voltant de tot el que va succeir a l’Alemanya nazi. Els seus llibres són una barreja de realitat i ficció, autobiografia, llibres de viatges, assaig i novel.la. Sovint intercala imatges en blanc i negre als seus textos. La fotografia sempre el va atraure: és la captura d’un moment que ja no existeix. Aquest concepte és un dels elements cabdals del seu discurs, centrat, per damunt de tot en la conservació de la memòria i la restitució de la identitat, tant individual com col.lectiva. En el seu cas, aquesta memòria esta molt relacionada amb la persecució política i l’exili.  Els textos de ficció de Sebald, es centren en una voluntat de restituir la vida malmesa, de reconstruir una història que ha estat interrompuda o abandonada. El record, encara que fragmentat i poc precís, és l’eina que permet aquesta reconstrucció.

     Segons els comissaris, l’obra de Sebald explora la major part dels grans temes dels segle XX: les migracions, la memòria individual, els discursos històrics, la violència política, el trauma, la figura de l’autor, el viatge, el turisme, la intertextualitat, el documental, l’art i la literatura com a instruments ètics de restitució. L’exposició constitueix  un assaig visual i textual que recull la veu de l’escriptor i d’altres creadors en diferents àmbits i examina la manera en que diverses estratègies intel.lectuals de Sebald (lús d’imatge amb text, la seva particular reflexió històrica, la juxtaposició inesperada d’escenes i cites, el caminar com arqueologia) han influït en les arts visuals i la literatura després de la seva mort. (1).  Seguint aquesta premissa, els comissaris presenten l’obra d’una sèrie d’artistes. Algunes d’aquestes obres m’han semblat fantàstiques, com la instal.lació de Carlos Amorales Black Cloud (2007), les fotos de Susan Hiller Country Roads (2003), el vídeo de Guido van der Werbe, Nummer veertien, home (2012) i el de Simon Faithfull 0,00 Navigation (2009). Totes són obres que els comissaris han triat perquè d’una manera o una altra recullen els plantejaments de Sebald. La resta d’obres m’ha deixat indiferent. Llàstima!. Se m’acuden moltes obres, molts artistes que haurien encaixat perfectament amb el discurs, i amb les que no es correria el risc de caure en el terreny de l’art conceptual documentalista que avorreix tant. És cert que l’escriptura de Sebald, de vegades segueix la lògica d’un arxiu. Però és un arxiu fragmentari i atzarós, com ho és el record, que et pot portar d’un lloc a l’altre gràcies al poder d’evocació dels detalls. L’arxivística de Sebald és molt literària i va molt més enllà. Precisament, s’ha relacionat Sebald amb l’art contemporani perquè aquest desconfiava del llenguatge a la manera de Hoffmansthal: el llenguatge simplifica la realitat, no la pot expressar en profunditat. L’art, en canvi, sí.   

     Ja esta bé, però, que es plantegin i es portin a terme, exposicions tant interessants com Les Variacions Sebald. Encara que el discurs estigui molt per damunt d’algunes de les obres; de ben segur que servirà per descobrir un autor tant interessant com W.G. Sebald i per demostrar que, les relacions entre art, literatura i pensament són ben estretes.

Notes:
(1).- El text en cursiva esta extret del programa de mà de l'exposició.


4 comentaris:

  1. Evidentment el teu entusiasme convida a veure la mostra.

    No puc dir gran cosa mes per estar-hi d’acord o diferir-hi, doncs no disposo d’arguments davant la falta de visió de l’exposició, tot i que resulta interessant el fet que esmentis que et va frapar més l’essència de la mostra, que no pas les obres escollides pels comissaris.

    Aquí si que es podria establir un debat on es ressaltés quà pretén el comissariat d’una mostra? Enlairar la seva vanitat o donar a conèixer un autor. Per segons quin visitant, que no estigui massa endinsat en l’obra de Sebbald, la fotografia el pot decebre, i per tant, l’essència que has vist tu en la mostra, quedar totalment aparcada, per la mancança d’una bona selecció d’obra.

    La veritat és que com que hi ha tant de saldo i comissariat de pacotilla, ben col·locat políticament, però discutible intel·lectualment, fins al punt que no es posa en el paper de l’espectador, sinó que es basa en un criteri excessivament personal, les mostres poden crear opinions divergents, no per la temàtica de l’obra, sinó pel desencert del comissariat de torn. Per ser que la paraula en recorda en excés als films del “far west”.

    No obstant el que he exposat, alhora que n’has parlat, de ben segur que és una mostra que se’n pot treure quelcom de profitós, i alhora ens dones es descobreixes un autor.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó amb això de la paraula "comissari". No ens agrada a ningú, però és la que es fa servir :) !. En aquest cas, el comissari es diu Jordi Carrión, i és escriptor i professor de literatura. No el conec personalment, però em sembla una persona molt ben preparada. Trobo bé que, de tant en tant, algú que no formi part del "món de l'art" organitzi una exposició, perquè estarà obert a altres lectures (em refereixo al món de les arts plàstiques, perquè la literatura també forma part del món de l'art !). També trobo normal que no m'interessin totes les obres!. El comissari va fer la seva proposta, i algunes de les obres em van semblar perfectes i altres no em van transmetre res. Em va semblar remarcable la sola intenció de plantejar aquesta exposició. L'art és un reflex de moltes coses, i en exposicions com aquestes es veu ben clar!

      Elimina
  2. Gracias a ti, he ido a la web del CCCB y he podido ver los vídeos que tienen allí sobra la exposición. Ya que no puedo ir en persona al menos me consuelo así, :)
    Me impactan esas mariposas negras.
    Un abrazo Anna.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Yo también visito muchas exposiciones de forma virtual! Es otra cosa, pero también sirve. Yo creo que el mensaje de la exposición no se pierde en la red. Lo más importante es el mensaje que transmite el escritor y como se recoge en el arte contemporáneo.
      Un abrazo!

      Elimina