dissabte, 11 d’abril de 2015

Jordi Casañas i Jeff Wall: la poètica d'allò soterrat

    



Els visitants de l’exposició ens pregunten tot sovint, si les fotografies de Jordi Casañas estan retocades i si ha preparat l’escena prèviament. Nosaltres els diem que ni una cosa ni l’altra, que en Casañas fotografia allò que veu, i que, encara que sembli impossible, no hi ha cap retoc posterior. Per explicar-nos el seu procés de treball, ens va parlar del fotògraf canadenc Jeff Wall (Vancouver, 1946).  A diferència de les seves, les fotografies de Jeff Wall tenen al seu darrera un llarg procés de preparació. Sovint presenten escenes de carrer, i transmeten una primera impressió de naturalitat. En canvi, estan acuradament planificades. Tots els detalls estan estudiats, les escenes estan escrupolosament construïdes. Jeff Wall prepara les seves escenes de la mateixa manera que ho faria un escenògraf. Wall forma part del que s’ha anomenat foto-conceptualisme, o nova objectivitat fotogràfica. El seu llenguatge es situa entre la tradició documental i el straight photography. Té un profund  coneixement de la tradició pictòrica occidental, i sovint s’inspira en quadres d’artistes clàssics a l’hora de "constuïr" les seves fotografies. Recordo les primeres fotografies que vaig veure de Jeff Wall. Va ser en una fira de Basilea, a finals dels anys 80. Eren dues enormes caixes de llum que ens ensenyaven els marges d’una carretera: vorejant l’asfalt, creixien herbes de diferents tipus, s’hi acumulaven papers, burilles de cigarretes, plàstics... Ningú hauria dit, a simple vista, que al darrera d’aquella fotografia hi havia una posada en escena cuidada al mil.límetre. La idea de les caixes de llum li va venir de veure un anunci publicitari en una parada d’autobús. A partir d’aquí, va explorar totes les possibilitats que li oferien, i que d’alguna manera acostaven les seves fotografies a les estratègies dels mitjans de comunicació.

     És cert que algunes fotografies de Jordi Casañas sembla que hagin estat preparades. La de l’home amb vestit gris ajupit, entremig d’altres homes amb vestit negre, per exemple. El fet de que l’únic que porta vestit gris, sigui el que està ajupit, ens provoca estranyesa, i ens dona peu a pensar que el fotògraf ha preparat l'escena. Però aquest no és el procés de treball de Jordi Casañas. Ell creu que si tenim paciència i ens esperem una estona en un lloc determinat, segur que passa alguna cosa. Molt probablement, i com a bon observador que és, preveu el que pot passar. És el que ell mateix defineix com a  “idea preconcebuda transformada en accidentalitat”. De vegades un element diferencial pot ser, irremeiablement, el detonant d’un possible esdeveniment sorpresa.

     Curiosament doncs, tot i el seu procediment de treball oposat, Jordi Casañas i Jeff Wall coincideixen en el resultat final d’algunes de les seves fotografies. A través d’allò pintoresc, recreen el gran simulacre de la vida contemporània. Lluny del reportatge documental i dels missatges explícits, les fotografies de Jeff Wall i de Jordi Casañas ofereixen una narrativa latent: quelcom passa, malgrat tota la resta. Les imatges esdevenen fragments d’una altra història que no coneixem. Ens condueixen, a través d’aquesta “mirada perversa” de la realitat, a imaginar històries paral.leles, a qüestionar-nos orígens i desenllaços. Allò casual és, precisament, el que ens ha de desvetllar de la letargia.

4 comentaris:

  1. Anna, ets una gran narradora d'històries... després de llegir-te es impossible que no t'entrin ganes d'apropar-te a veure (parafrasejo) fragments d'altres histories que no coneixem i descobrir-les a través de la mirada perversa del Sr. Casañas.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Cristina! M'alegra saber que t'han entreat ganes de veure les fotos d'en Jordi Casañas. Et garanteixo que són molt bones. Tota l'exposició és boníssima! Si visqués en un altre país, et puc assegurar que li aniria molt bé. Però aquí... A més de ser molt bo es necessita tenir molta, molta sort!

      Elimina
  2. Coincideixo totalment amb aquesta segona visió de l’exposició d’en Casañas. I trobo summament interessant la informació que aportes respecte a Jeff Wall.
    Personalment reconec la vàlua de Casañas, que sap captar el moment, però admiro la preparació de Wall, perquè es proposa un objectiu i l’aconsegueix.

    Dues formes de veure la fotografia, per tant dues opcions per opinar i contrastar.

    No obstant, no vull expressar més parers, fins a fer la meva crítica, perquè evidentment la mostra dona molts jocs intel·lectuals que cal valorar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs estarem pendents de la publicació de la teva crítica!. No cal dir que ens interessa contemplar altres visions i perspectives, que sense cap mena de dubte, aporten riquesa a qualsevol exposició.

      T'he de confessar, que la aquella primera vetada que vais veure les fotos-caixes de llum de Jeff Wall, no vaig quedar gaire satisfeta. M'hi havia fet anar a veure-les una companya de feina que tenia en aquells moments i a qui jo considerava, per damunt de tot una cateta-snob. El motiu de la seva recomanació era el fet de que Jeff Wall sonava molt en el mercat d'aquells moments, i no pas el seu interès intel.lectual o artístic. Potser la malfiança en els criteris d'aquella dona, van ser els que em van fer ser reticent al davant de les obres de Jeff Wall. La reticència, però, segueix viva. Creus que és necessari conèixer tota la tramoia per veure alguna cosa en les obres d'art? Vols dir que si no ho saps, t'arriba alguna cosa? És necessari "un manual d'instruccions" per accedir al gaudi estètic? No ho sé, jo segueixo reticent en aquesta matèria. D'alguna manera m'hi resisteixo.

      Elimina