dimarts, 28 d’abril de 2015

I a més a més, en minoria.

    



     No dic que estigui malament, però el discurs oficial de l’art contemporani esta dominat per l’àmbit de la teoria i el pensament, i això fa molt difícil que altres tendències trobin una escletxa per poder créixer. Si pensem una mica en els noms dels qui dominen les institucions com ara el Reina Sofia, el Macba o la Fundació Tàpies, de seguida veurem que anem a parar a l’àmbit acadèmic de la filosofia, la teoria de les idees estètiques o el pensament. Hi trobem professors d’història de les idees estètiques, de filosofia, o de teoria de l’art contemporani, preocupats per estudiar quin ús es fa de la imatge per part dels mitjans de comunicació, o de l’educació i per analitzar l’abast de les diverses polítiques culturals al llarg de la història. Hi trobem llicenciats en història de l’art, però també en filosofia, i aquesta barreja, tot i que interessant i perfectament vàlida, pot conduir a la construcció d’una entelèquia teòrica que margini, per definició, mil i una manifestacions artístiques de caire divers. Torno a dir que no tinc el més petit dubte de l’interès de les propostes que fan, o de les que es puguin fer sota el paraigua de la seva protecció (o benedicció), però el poder que tenen és tal, que la homogeneïtzació que han exercit i exerceixen condemna a l’anonimat tot allò que estigui al marge.

     Tot això se’m va fer especialment evident durant la passejada per la la fira Arts Libris. Precisament, les propostes que em van cridar l’atenció no tenien res a veure amb l’estètica (per dir-ho d’alguna manera) associada a aquest discurs homogeneïtzador. Penso especialment en una petita editorial de Barcelona que vam descobrir al final, quan ja marxàvem de la fira. Es diu De la pulcra ceniza, i entre altres coses, presentaven uns petits llibres d'autor que formaven la col.lecció Libros de la Micronesia. Segons diu la seva pàgina web, es tracta d’un projecte editorial que va iniciar-se l’any 1995 amb la idea d’editar plaquetes i volums de poesia unint-la a objectes que hi estiguin associats. En alguns d'aquests llibres hi trobem referències a alguns aventurers polars, com William Scoresby i John Franklin. A diferència d’algun/a altre/a artista que, darrerament, s’ha apropiat de la idea d’aquests descobridors del segle XX, el tractament que en fan aquests autors-editors posseeix tota la màgia i el misteri que els falta als primers. El seu esment és poètic i literari, culte i fins i tot respectuós i sensible; ben allunyat d’altres propostes que han plantejat aquest tema amb un posat tant pretensiós com limitat. En aquests llibres també hi trobem suggeridores referències a Auden, el poeta que es va posar al costat de la República durant la Guerra Civil espanyola, i va haver de marxar, afectat per les intrigues de les que va ser testimoni; o al llibre Wodwo, de Ted Hugues (escrit pocs anys després del suïcidi de la que va ser la seva dona, la Sylvia Plath), entre d'altres. 

     El contacte amb aquests autors-editors, em va remetre una vegada més, a la pel.licula de Jim Jarmusch Only Lovers Left Alive (1): tal com estan les coses, hi ha un reducte de persones que gaudeix amb certes coses, sota una òptica discreta i intimista, i que per força, sovint es sent lluny de l'entelèquia artística predominant. La llàstima, una vegada més, és la indiferència generalitzada. En una societat inquieta, hi hauria d’haver lloc per a tothom. Però la manca de curiositat i de vida, fa que tot s’ho emporti qui ocupa els llocs estratègics de poder. La resta, com els vampirs de Jarmusch, han de viure d’amagat.


Nota:

2 comentaris:

  1. Totalment d’acord amb el que exposes en referencia al tarannà expositiu d’algunes institucions museístiques públiques, i que si efectivament, els currículums acadèmics estan farcits de llicenciatures, a aquestes se’ls hauria de complementar amb uns quants cursos de gestió empresarial, i pot ser els museus tindrien un tarannà més adient amb el que la gent vol conèixer. En altres paraules, pot ser haurien de ser galeristes amb experiència qui, durant un temps – per exemple 4 o 8 anys – exercissin la direcció d’aquestes institucions, tenint dins els seus equips gent formada en la universitat, més vinculada amb l’art, mentre que ells serien la part més mercantil, i això voldria dir treure un rendiment cultural – no econòmic, tot i no descartar-lo – per acostar l’art contemporani, conceptual i minimalista al gran públic.

    Com veus, combinar la gestió econòmica amb la basant artística. Però això no es donarà mai, en primer lloc perquè els galeristes no poden abandonar el seu negoci, tot i que poden deixar personal al càrrec, i en segon lloc, perquè tot el tarannà museístic públic està polititzat, i aquest és el gran problema. Una solució podria ser la que jo he indicat, i l’altra, privatitzar al màxim la gestió, però també estaria sotmès a criteris, pot ser poc ortodoxos.

    Tu amb la teva experiència, no et veuries capaç de gestionar un Museu que fos atractiu més públic? Jo penso que sí, i molts col·legues teus també.

    Respecte a l’editorial De la pulcra ceniza, renoi, és un encant. He mirat els seus llibres de la micronèsia, i estan molt bé, i també molt assequible. Són petits tresors, molt dignes i curosos. Penso que seria interessant que et plantegessis una exposició de llibres d’autor, de varies editorials. És una temàtica absolutament subjugant, digne de col·leccionistes d’art i de bibliòfils. Podries agafar un sector diferent del de l’art. Bé, és una idea. Però que només existeixi Arts Libris 4 dies a l’any, es una pena. Demès, a Madrid la famosa Ivory press, la galeria de Madrid de la dona de l’arquitecte Norman Foster, la Lady Elena Ochoa, en passat més d’abril en va fer una a la seva galeria, de la que jo em vaig fer ressò a Cuadros de una Exposición.com. Et deixo l’enllaç perquè la vegis.

    http://cuadrosdeunaexposicion.com/cr%C3%ADticas-a%C3%B1o-2015/comunicados-febrero-2015/cr%C3%ADticas-febrero-1/

    De totes formes, a mesura que passa el temps, i si des dels estaments polítics no si posa ma, efectivament, tal com dius tu, tot plegat quedarà reduït a una minoria que cada cop serà més incompresa, perquè no dubtis que existirà tot això. El que passa és que la massa sepultarà cada cop més a l’individuo i l’ombra d’aquest serà cada cop més difuminada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si bé és digne d'elogi la feina de l'Elena Ochoa, t'informo que gràcies al seu matrimoni, és una galerista multimillonaria. Es pot permetre el luxe de fer el que li vingui de gust. Té tots els mitjans al seu abast per fer-ho, i no necessita vendre per sobreviure ni per mantenir la galeria.De tota manera, tenir tots els diners necessaris no vol dir res, ja què a més, es necessiten bones dosis de sensibilitat i de cultura per fer coses ben fetes, i el que fan a Ivory Press esta bé. Per això és encomiable el que fa, tot i que a mi no em pot servir de mirall.

      Malauradament, aquí els llibres d'artista no es venen. Sempre s'havien venut ben poc, fins i tot quan les coses anaven bé. Era una cosa molt minoritària, hi havia pocs col.leccionistes de llibres d'artista. Imagina't ara, tal i com estan les coses!. A mi m'interessen molt, i no descarto res, però haurem d'esperar una mica, a veure si les coses es normalitzen.

      No crec que es posi mà en això de les direccions dels museus. I menys des dels estaments polítics! Suposo que ja els està bé, i es deuen creure als estaments que s'en ocupen. En saben moltíssim de convèncer als polítics!

      Elimina