divendres, 9 de gener de 2015

L'estrany comportament del públic

    



     Fa un parell de setmanes, vaig visitar dues exposicions de fotografia que aprofito per recomanar des d’aquí. Una, “Gènesi”, de Sebastiao Salgado al Caixaforum de Barcelona, i l’altra “Arissa. L’ombra i el fotògraf, 1922-1936”, al CCCB. Són dues exposicions molt diferents. Sebastiao Salgado busca els orígens del món i del planeta. Presenta fotografies en blanc i negre, de factura impecable, amb imatges de llocs, animals i persones allunyades del món modern: regions polars, boscos i sabanes tropicals, deserts, illes solitàries, etc., amb un missatge clar: revelar la bellesa i la fragilitat del planeta que habitem i que tenim el deure de protegir. L’exposició de fotografies d’Antoni Arissa (Barcelona 1900-1980), consta de més de 160 fotografies, també en blanc i negre, que recorren la seva trajectòria professional a través de tres blocs estilístics: el pictorialisme, entre 1922 i 1928, l’evolució cap a les solucions visuals de la modernitat fins a finals dels anys 30, i la Nova Visió, quan Arissa s’incorpora plenament a les avantguardes fotogràfiques del segle XX. Dues molt bones exposicions que a mi em van provocar sentiments molt diferents.

      Les fotografies de Salgado no em van emocionar. Sense cap mena de dubte, reconec el seu doble interès tècnic i documental, però no em van aportar res de nou, no em van obrir cap finestra ni em van generar la necessitat de veure’n més. L’exposició estava pleníssima de gent de totes les edats: gent gran, famílies, estudiants, grups de turistes, etc.. Per veure bé algunes de les fotografies s’havia d’esperar torn. L’exposició d’Antoni Arissa va ser un descobriment. Per a mi i per al públic en general. De fet, quan el fotògraf va morir el 1980, es va vendre la seva casa familiar i la majoria dels seus arxius fotogràfics van anar a parar als Encants. Allà els va descobrir un fotògraf i els va vendre al MNAC. Gràcies a això, s’ha pogut reconstruir una bona part del seu treball que hauria pogut desaparèixer per sempre. Aquella exposició em va seduir completament. Potser perquè retrata el nostre passat comú i per tant és un relat ben poètic de coses molt pròximes, o perquè en paraules d’un dels comissaris de l’exposició “porta al súmmum de l’expressivitat i la plasticitat el que altres consideren vulgar”. Visitant aquesta exposició, però, érem quatre gats mal comptats.

     Què li passa al públic?. Totes dues exposicions havien gaudit d’una bona promoció publicitària: falques televisives, reportatges en espais informatius, banderoles publicitàries, espais considerables a la premsa... En canvi, tothom bolcat a les fotos de Sebastiao Salgado, quan, segons la meva manera de veure, i sense pretendre restar-li interès a l’exposició del fotògraf brasiler,  hauria d’haver estat al revés. Aquest fet em porta a pensar en una anècdota que estic vivint en aquest moment. Pocs dies després d’inaugurar la nostra exposició “Mapes”, en Jorge R. Pombo va donar una conferència en el marc d’un màster de gestió cultural organitzat per la Universitat Pompeu Fabra. Des d’aleshores, van venint alguns dels alumnes a veure l’exposició. Alumnes provinents de Colòmbia, Mèxic, Veneçuela... Vaig pensar que el conjunt de l’alumnat era provinent de països sud americans, fins que ho vaig preguntar i em van dir que no, que la immensa majoria era de Catalunya. On ha anat a parar doncs la seva curiositat? Tant poc interessa aquí el que els va explicar l’artista? Com és que a l’exposició de les fotografies d’Antoni Arissa hi havia tant poca gent? Agrairé si algú m’aporta alguna conclusió.


La fotografia que il.lustra aquest article és "El perseguit" (1928), d'Antoni Arissa

Nota: Avui, poc després de penjar aquest escrit, han vingut dues alumnes catalanes del màster.

4 comentaris:

  1. Es difícil entender el comportamiento de la masa y no sé si será válido el ejemplo que te voy a poner pero sirve para explicar que no siempre lo mejor es valorado por el gran público e incluso me atrevería a decir que por "expertos".
    Un día un amigo me llevó a comer pulpo. Me pareció de lo mejor, exquisito, en su punto, y hasta consideramos que nos cobraron poco. En el local éramos los únicos. Al lado otro local abarrotado de gente en el que también servían pulpo, y según mi amigo de peor calidad y más caro. Cómo se entiende esto?
    Creo que la mayoría no sabemos distinguir lo bueno, otras actuamos como animales gregarios, otras nos dejamos llevar por lo diferente, en fin, que buscar una respuesta a estos comportamientos es como adentrarnos en una jungla en la que nos perdemos.
    Una cosa si es cierta, cuánta más gente hay más se agrega. No sé si es el calor corporal que desprendemos... jajajaja
    Un fuerte abrazo Anna.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lo que explicas es cierto. No siempre se sabe distinguir lo bueno, y sobretodo, lo que caracteriza a la mayoría es la inseguridad. Si el local está lleno, significa que es bueno. No se va más allá. Que la gente vaya allí ya es suficiente garantía. Volviendo a mi terreno, casi todo el mundo se enamora del cuadro que luce el punto rojo (que significa que esta vendido). Aunque ese cuadro no sea el mejor de la exposición, el público acostumbra a decir: "fíjate, has vendido el mejor!". Este comportamiento es un "clásico".
      Muchas veces, las cosas (locales, tiendas, escritores, artistas, etc. ) se ponen de moda, por motivos que muchas veces se nos escapan, y la gente se siente irremediablemente atraída. Lo que da rabia es lo poco que nos hemos sabido vender, a diferencia de franceses e italianos. Lo local no "vende", no es "in" ni "fashion". En fín!

      Elimina
  2. On ha anat a petar la curiositat? Al cementiri de l’oblit.
    Des de les escoles s’ha matat amb “nocturnitat i traïdoria” l’esperit crític, fase fonamental per despertar l’afany de coneixement i el joc intel•lectual a les persones.

    No interessa que la gent pensi, tingui opinió pròpia. Els mitjans de comunicació s’encarreguen de donar suport a les manifestacions convenients al poder que defengui els seus interessos.

    No he visitat l’exposioció d’Antoni Arissa, però he buscat per Internet i he pogut copsar una fotografia de denuncia d’una realitat. No tan sols és art en fotografia, sinó que té un missatge... que les ments de molts espectadors no estan disposats a desvetllar, perquè això requereix “un gran esforç intel•lectual”, que la societat actual no està disposada a admetre, perquè aquesta es la seva educació.

    Personalment, l’exposició de Salgado em sembla professionalment impecable, curosa, bon joc de llums ombres, impactant amb algunes imatges... perfectament freda. Unes imatges que gràcies als reportatges del National Geographic o altres televisions – Discovery Channel, es poden veure a la perfecció, i en color. Però efectivament, la gent al igual que en la exposició de Sorolla, com xais a contemplar-la, tot i que de ben segur temàticament els va sorprendre amb poca cosa. Però es feia al Caixaforum, i el poder de convocatòria és molt més elevat. Un bon marketing – fins i tot jo que soc lectora del “colorín”, la revista Pronto va publicar la seva biografia, en referència a aquesta exposició, i ja se sap que aquesta es la publicació més llegida a Espanya – i evidentment “la Caixa” te prou persuasió com per atraure al personal.

    Pensar, reflexionar, analitzar fa mandra en la societat del “intro”, d’apretar la tecla i trobar la informació sense esforç. I per tant, s’està aconseguint una galvana voluntària, que fa baixar estrepitosament el coeficient intel•lectual.

    No obstant, més d’un es mourà com un boig per anar veure el cantant de torn, el partit de futbol de rivalitat recalcitrant, i estarà assabentat de les darreres novetats en tecnologia, costi el que costi. Perquè visitar el Caixaforum val 2 € per persona, i el MNAC, si no es el dia de gratis, em sembla que en val 5 o 7 €. La butxaca també mana.

    No obstant, siguem optimistes. Tot té un principi i un fi, i quan interessi, ja es tornarà a l’intel•lecte. I si no, que li preguntin a Mark Zuckerberg, el creador del Facebook. En una entrevista li demanaren quin era el darrer llibre que havia llegit: “Serà molt difícil respondre això”, va dir ( o sigui, no en llegia cap).

    Ara, dins els seus proposits anuals, ha creat una página al Facebook que es diu “Un año de libros” i declara:

    He encontrado la lectura intelectualmente muy satisfactoria. Los libros te permiten explorar con más profundidad los temas, en comparación con la mayoría de los medios de comunicación actuales. Estoy deseando cambiar mi dieta de estos a la lectura de libros», explica. (Diari ABC – 09-gener-2015)

    Llegint això, pots comprendre el per què de tot plegat. (Títol extret de l’obra de Quim Monzó)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Poca cosa a afegir al teu comentari, Marta. És avorrit i cansat veure com es segueix el corrent que marca la majoria, sense saber ben bé perquè el marca. El que em sembla paradigmàtic és el que apuntes sobre Mark Zuckerberg. Bé, potser a la fi la gent tornarà a la lectura! Encara que sigui perquè ho diu aquest!.

      Elimina