dissabte, 25 d’octubre de 2014

Futurs abandonats

    




                                                                                            Dedico aquest escrit a Ohma


     L’exposició “Futurs abandonats”, actualment al Fabra i Coats Centre d’Art Contemporani, és una mostra fruit d’una tesi molt interessant, desenvolupada per Martí Peran. Una tesi de pensament sociològico-cultural que es basa en la idea imperant del descrèdit que ha sofert la noció de futur. Després del col·lapse a tots nivells que s’ha produït en la nostra societat, s’ha imposat la dictadura del present. La incertesa i la precarietat per una banda, i les restes del consumisme i l’hedonisme per l’altra,  han convertit en absurda la idea de “pensar en el futur”. Quin futur?. El pensament actual s’ha hagut de flexibilitzar per adaptar-se a la única idea de viure en temps real, i això ha esdevingut una dictadura aclaparadora que no deixa cap marge per a somiar futurs possibles. Segons Peran, una reacció per a reparar l’absència de futurs, ha estat la nostàlgia. Les revisions històriques, i les ànsies de recuperar la història, es poden trobar al darrera de l’impuls que hi ha hagut en la creació de museus. En els darrers anys, hi ha hagut una eclosió de museus per a tot arreu. Peran apunta, però una possibilitat: la de que en les idees de futur que han quedat en ruïnes, hi puguin haver encara unes línies que apuntin endavant: Els somnis no acomplerts són sempre els vençuts, de manera que, en tornar-los a instal.lar en l’horitzó del present, se sacseja la història per donar-li l’oportunitat de complir el que encara no ha estat (1).

     La tesi de Peran és doncs, força interessant. Vaig assistir a la inauguració d’aquesta exposició, i val a dir, que vaig tenir notícia d’aquests arguments a posteriori, gràcies a un exhaustiu catàleg editat per a la ocasió. De tota manera, la meva reacció al davant de les obres exposades va ser de molta (massa) distància. Cap ni una d’aquelles instal.lacions em van generar la més mínima idea sobre el què volien transmetre.  No em van comunicar pràcticament res. No em van despertar cap sentiment, no em van crear cap inquietud. Tal vegada estranyesa. Per això, al dia següent, vaig tenir ganes de llegir els textos, per esbrinar de què anava tot plegat.  La veritat és que vaig quedar astorada al davant de l’interès de les tesis de Martí Peran. Els statements dels diversos artistes participants, també deixaven KO. Per rotunds, pensats, convincents i incontestables. En canvi... què passava amb les obres?  En el catàleg estaven totes profusament reproduïdes, des de diversos angles i, en alguns casos, mostrant diferents estats de la seva producció. No hi vaig poder trobar ni rastre de les magnífiques tesis de Martí Peran.

     Una amiga meva em va escriure una vegada comentant-me que la percepció de l’art havia canviat. L’antiga idea de bellesa ha estat substituïda per altres valors. L’art segueix parlant sobre les inquietuds de l’ésser humà, però ho fa d’una altra manera. Potser és per això que jo no sé llegir encara el que diuen aquestes instal.lacions. Aquesta amiga em va ensenyar una vegada unes fotografies que havia fet del seu barri, havia volgut retratar totes les pintades que hi havia. No eren unes pintades agressives, si no tot el contrari: flors, recreacions de quadres coneguts, escrits, etc., convivien en tota l’amplitud del terme, amb les persones. En llegir la teoria de Peran, curiosament, no vaig pensar en les obres de l’exposició del Centre d’Art Fabra i Coats, si no en les fotos que m’havia ensenyat la meva amiga. En totes elles es mostraven somnis no complerts, veritables oportunitats per a repensar un futur.

Nota:
(1).- Cito textualment del catàleg de l'exposició

dissabte, 18 d’octubre de 2014

La importància de dir-se Perejaume

     



     Suposo que si haguéssim visitat l’exposició “Maniobres” de Perejaume, actualment al MNAC, sense la companyia d’un bon amic nostre, hauríem entès ben poca cosa. Només entrar, mentre em disposava a llegir un text que ocupava la paret de l’entrada, se’m va acostar una noia tot dient: Jo no he entès res de res, tu has entès alguna cosa?.  Li vaig dir que acabava d’entrar i no podia opinar encara.  No coneixia de res aquella noia i vaig pensar que havia d’estar molt enfadada per manifestar-se així a una desconeguda.  Dos minuts després d’haver començat a mirar els primers esbossos exposats en una vitrina ( uns experiments primerencs de Joan Miró), em vaig adreçar de seguida al meu amic: Tu saps de què va?. El text de l’entrada no m’havia resultat gens il.lustratiu. El nostre amic ens va dir que, sense conèixer la tesi que Perejaume havia exposat en el seu darrer llibre Mareperlers i ovaladors, no podíem entendre gran cosa. En aquest llibre, editat per Enciclopèdia Catalana i que per cert,  va guanyar el premi al llibre millor editat al 2013, en Perejaume proposa un doble discurs plàstic i verbal prou atractiu. Per tal de desgranar-lo fa “dialogar” artistes i estudiosos de disciplines diverses, o més ben dit, ho fan les seves obres i/o estudis; i abraça una època que va des del segle XVIII fins els nostres dies. També inclou totes les categories, des de l’art popular – fonamental per la seva connexió indissoluble amb la terra- fins al contemporani, passant per estudis geogràfics, substrat important d’algunes de les seves disquisicions artístiques més recents. El discurs del llibre tracta de descobrir les connexions que hi pot haver entre obres de Jujol, Mir, Miró, Tàpies (artistes de referència en el seu ideari artístic) i altres manifestacions de la cultura. I aquestes connexions passen a través de les formes ovalades i/o el·líptiques, emprades per aquests artistes i presents en altres elements de l’exposició: la forma de les mans de les verges barroques, o la forma dels núvols, fotografiats i estudiats per Eduard Fontserè entre 1923 i 1936. L’exposició doncs, estava constituïda per les fonts de l’assaig escrit per l’artista.

     Gràcies al nostre amic vàrem poder entendre en què consistia la “maniobra” de Perejaume, però era tan complicat per al museu redactar un full explicatiu? Potser havia estat desig exprés de l’artista que això no es fes? Que fos el públic que en tragués les seves conclusions? O potser per mantenir el misteri del perquè de tot plegat? El muntatge de l’exposició era prou fosc i misteriós. Sense aquell coneixement previ, ens podíem haver imaginat que estàvem accedint a les claus del saber ancestral d’una civilització remota i desapareguda enllà del temps. Això però, no crec que fos la qüestió. Segons ens van informar, el catàleg tampoc estava enllestit.

     A banda d’aquesta incògnita mecànica, per dir-ho d’alguna manera, se’m va plantejar una altra que encara no he pogut respondre. Va ser al final de l’exposició. Al darrera d’una projecció d’una ceràmica blava d’en Jujol, hi havien tres petites obres de Pablo Palazuelo, del mateix color. També reproduïen unes formes ovalades, la forma de la llavor del desenvolupament artístic de les avantguardes, segons la tesi de l’artista. Em semblava haver entès que cenyia l’àmbit de les seves disquisicions al territori català. I doncs, que hi feia, en Palazuelo allà? Una excepció? Era el que demostrava que aquella tesi es podia aplicar a un territori més extens? O era el que ens feia veure ben clarament que aquell raonament si non è vero è ben trovato?  O que si enlloc de l’oval l’artista hagués pres el triangle, per exemple, també hauria pogut desenvolupar un discurs tan hàbil i atractiu com el primer? A mesura que passen els dies se’m van plantejant altres interrogants per als que, al cap i a la fi, només hi trobo una resposta: no hi ha com saber-ne....!

dissabte, 11 d’octubre de 2014

Sobre l'obra de Jorge R. Pombo

     



     El gener de 2008 Jorge R. Pombo va inaugurar l’exposició Ciutats a la Galeria Joan Prats-Artgràfic de Barcelona. Jo sempre havia dit que la seva obra era com una crònica de totes les reflexions que ell feia durant els seus viatges. Reflexions filosòfiques, emocionals, artístiques i sensorials.  Després de les sèries de viatges en tren pel nord d’Europa (recollides en l’exposició Intro), van venir les sèries de pintura “blanca”, fruit de les seves estades a Groenlàndia, i que es van exposar sota l’explícit títol de “Blanco”, ambdues exposicions a la  galeria esmentada. Les obres de l’exposició Ciutats presentaven totes elles superposicions d’imatges de diverses ciutats. En un text d’aquella època, Jorge R. Pombo descrivia així la utilització d’aquest recurs: Darrera la superposició d’imatges d’edificis, hi ha el concepte de zapping arquitectònic, com a metàfora del cultural. Intento transmetre una certa idea de confusió. Confusió de llocs de pas. Superposar és per a mi, fer conviure, en un mateix espai físic dues realitats diferents: Ciutats, històries, cultures... lluita de contraris, però que a la vegada són complementaris. Em fascina el cubisme analític i, de fet, podria ser la llavor d’on ha brotat la meva sèrie actual de superposicions, malgrat que no és la primera vegada que treballo amb imatges superposades. M’encanta aquesta manera de codificar la figuració, en què es despleguen innombrables formes geomètriques que creen la sensació d’una quarta dimensió plàstica. Busco alguna cosa semblant, però sense codificar, mitjançant pa presentació d’imatges objectives, gairebé fotogràfiques.

     Jorge R. Pombo va seguir aprofundint en el tema de les ciutats. Aquella no era una etapa i prou en la seva trajectòria, si no el primer estadi d’una reflexió que es perllongaria durant molts anys. Paral.lelament a la superposició d’imatges, va començar a pintar les ciutats des de dalt, allunyant el seu punt d’observació i situant-lo al nivell dels satèl.lits d’investigació geogràfica. Així va iniciar-se l’etapa dels “mapes”. Istanbul va ser la primera ciutat que va pintar vista des del cel. Va ser després d’un viatge que hi va fer. Des de l’avió, va descobrir una nova forma pictòrica carregada de connotacions que atenyien especialment a l’esser humà. Va començar a contemplar la ciutat com un espai físic concret en el que es desenvolupen els individus. Un espai artificial, i com a tal, codificat, que determina la vida segons unes pautes que, en el fons, li són alienes. Després d’Istanbul va venir Nova York, ciutat en la que l’artista resideix actualment. Crida especialment l’atenció que el nom de la ciutat, escrit al damunt de la pintura, apareix tot guixat amb traços decidits. Segons explica ell mateix, això no és altra cosa que la manera en la que ell reflexa la tensió que implica la idea de ciutat. Els seus quadres busquen transmetre la reacció humana que es produeix, en haver de compartir un espai físic artificial. La cohabitació comporta la creació de normes i convencions estrictes que coarten el comportament i el condicionen. En la sèrie de Lucca, la més recent, s’introdueix un nou element, que en aquest cas és paradigmàtic: el de les muralles. La ciutat esta encerclada per una línia que subratlla intensament la idea de territori delimitat, esdevé una mena de marc real del lloc en el que es desenvolupen les relacions socials i que actua de forma simbòlica en contra de la llibertat dels individus. 

     Fins a cert punt, la sèrie de mapes, contra el que es pugui pensar, es una sèrie molt més expressiva que intel.lectual stricto sensu. Això s’intueix en la manera de pintar. En les sèries de Nova York, es dedueix a través de la barreja dels colors i de  la vibració que transmeten els procediments pictòrics emprats per l’artista. En la sèrie de Lucca, ho podríem pensar per la pintura aplicada amb un rodet sobre el mapa de la ciutat, dibuixat més que no pas pintat. Potser aquest aspecte últim, l’expressiu, és el comú denominador de tot el conjunt de la seva obra; des dels primers paisatges de finals dels 90, passant per les diverses sèries dedicades a la pintura barroca i, darrerament, les ciutats. Sense cap mena de dubte, l’actitud de Jorge R. Pombo em fa pensar en la de tots aquells artistes de la història de l’art que, de manera obsessiva, han buscat la resposta a les tres preguntes eternes: qui som? d’on venim? on anem?.  Qui sap si això no era, en el fons, la meta de tots els seus viatges.

diumenge, 5 d’octubre de 2014

El pes de les bones escoles

    



      Recordo el dia que, mesos després d’haver marxat, vaig retornar a la meva escola.  Ja havia començat els estudis a la universitat i tot havia canviat. Tenia nous companys, nous mestres, noves aules, i tot un repte al meu davant. Sense cap mena de dubte, vivia ben il.lusionada aquell moment d’inici dels estudis universitaris. No tenia ni la més mínima idea de cap a on em portaria el camí que havia iniciat; mai he tingut la tendència de marcar-me fites concretes. M’he deixat portar per les circumstàncies, i per la creença de sentir que estava al lloc on havia d’estar. Quan vaig tornar a la meva escola, no la vaig reconèixer. S’havien traslladat a un edifici nou, havien incorporat nous professors, tot era diferent. Recordo que tant la directora, com els meus antics mestres, em van rebre amb tot el seu afecte. Vam recordar els temps passats en seus molt més petites que la que acabaven d’estrenar. Estaven molt contents, feia molts anys que somiaven en una escola moderna, amplia i lluminosa. Jo, que em vaig alegrar molt per ells, vaig experimentar la sensació de que la meva escola havia deixat d’existir. Aquell edifici fantàstic ja no tenia res a veure amb mi. Per a tots havia començat un nou camí. Jo tenia la sort de fer-lo, sabent que havia estat a la millor escola possible.
     
     Dijous passat, quan vaig assistir a la re-inauguració de la galeria en la que vaig treballar durant tants anys, vaig tenir una vivència semblant. Durant l’estiu havien fet obres per remodelar l’espai, i la veritat és que el resultat em va semblar extraordinari. Havien convertit dues habitacions petites i mal ventilades i un altell inservible, en una zona de treball agradable i molt espaiosa. També havien eliminat un envà per guanyar espai en la zona del davant. Mai hauria imaginat que podia quedar tant bé! Els vaig felicitar de tot cor. Els antics companys que encara treballen allà estaven contents i satisfets del resultat. Mentre estava amb ells i amb els altres convidats a la inauguració, vaig recordar intensament aquella visita a la meva antiga escola. Una vegada més, vaig sentir que s’havia tancat una etapa. Allà ja havia après tot el que calia; era l'hora de continuar el meu camí.

     Potser per tot el que porto après, no em va fer gens el pes la fira Swab, que es celebra a Barcelona. Hi vaig passar tota una tarda. És una fira molt petita que es pot visitar en un parell d’hores. Hi havia poques galeries conegudes, unes cinc o sis. Com quasi sempre que vaig a una fira, no em vaig sentir atrapada per l’obra de cap artista. Per treure rendiment de les parets, les galeries havien caigut en el parany de penjar massa obres, i el conjunt donava la sensació d’aiguabarreig confús. No hi havia obra d’artistes coneguts, les galeries que podien portar-los, havien optat per penjar obra d’artistes joves. El mercat no esta per a preus elevats, va dir-me una galerista. Tot i amb això, que difícil –o impossible- va ser trobar obres realment interessants!. La veritat és que no vaig apuntar ni un sol nom. Alguns galeristes amics, així com un antic col.leccionista que vaig trobar, no van parar d’animar-me per participar l’any que ve. Es important per a fer-te visible, em van dir. El que passa és que jo em pregunto si de debò és important “fer-se visible” allà. El públic assistent estava format majoritàriament  per artistes, curiosos i gent massa jove per a comprar art. Potser sí que entremig hi havia algú amb intencions d’iniciar-se al col.leccionisme, però és prou justificant per a assistir a aquella fira?. Tinc molts dubtes al respecte. No és fàcil fer camí després d’haver estat a la millor escola possible, d’haver treballat amb alguns dels millors artistes, i de tenir companys amb una experiència difícil d’igualar. Res de tot això ni tant sols s’intuïa en cap dels racons d’aquella fira.