dissabte, 15 de novembre del 2014

Jorge R. Pombo: Del mapa al territori

    



     Alfred Korzybski va ser un filòsof polonès que va desenvolupar la teoria de la semàntica general. Segons la seva teoria, el coneixement dels éssers humans esta lligat a l’estructura del seu sistema nerviós i a l’estructura de les seves llengües. Així doncs, les persones no podem experimentar el món directament, si no a través de tota una sèrie de filtres que fan que el que percebem i el que passa realment, siguin dues coses diferents. L’obra de Korzybski  va influir en els camps de la teràpia gestalt, la teràpia racional-emotiva-conductual i la programació neurolingüística. El seu aforisme més conegut el mapa no és el territori (1), defineix la base del seu pensament. El mapa és un fet objectiu, quan l’home l’interpreta, o encara més, quan el recorre físicament, el converteix en territori. Una de les funcions més fonamentals del cervell és la de distingir. Aquesta capacitat de distingir i de valorar dades més o menys rellevants, més o menys explicatives, és la que permet un ordenament del coneixement cerebral. Un mapa, sense aquesta interpretació és una pura ficció, no serveix per a res. El conjunt de filtres que es fan servir per interpretar-lo són els que converteixen un mapa en un territori.

     Donar sentit a les coses és sense cap mena de dubtes una de les qüestions inherents a  la creació artística. Per tant, convertir un mapa en un territori (físic, mental o intel.lectual), és un tema que ha centrat l’obra de molts artistes. L’exposició “Cartografías contemporáneas”, que es va poder veure al CaixaForum a finals de 2012, en va ser una bona mostra. L’exposició constava d’una quantitat considerable d’obres que tenien el mapa com a tema central. Artistes com: Gordon Matta-Clark, Richard, Long, Mona Hatoum, Erick Beltran, Oriol Vilapuig, Artur Barrio, Carolee Scheemannn, Alighiero Boetti i un llarg etc., estaven presents en aquesta mostra, que encara que extensa, no deixava de ser parcial. De fet, aquest és un tema tant recurrent que seria molt difícil d’incloure tots els artistes que l’han treballat.

     Aquest és el cas, per exemple, de Jorge R. Pombo. Podríem veure els seus mapes com una necessitat de distanciament respecte als codis que han aparegut en la seva obra: dels edificis als plànols; dels plànols a la vista de satèl·lit. D’una banda, són obres que fan pensar en un conceptualisme interioritzat, i d’una altra, ens remeten a una mena d’expressionisme sensorial, sobretot pel que fa a la seva factura. La pintura aplicada amb rodet, directament sobre el plànol d’una ciutat dibuixat en blanc i negre, o el gest de guixar el nom de la ciutat, són, segons l’artista, una manera d’expressar el caire anti-natura de les ciutats, la dificultat d’adaptació, d’explicar (denunciar) la vida artificial que es gesta a les ciutats.  Aquestes obres no obstant, també ens fan pensar en una altra cosa. Una cosa tant obvia com necessària: la necessitat de convertir el mapa en territori. Una acció instintiva que té la facultat de convertir una convenció impersonal en una cosa pròpia, un patró de conducta que dona sentit al què a través del com. Si l’art és una manera de representar la realitat després d’haver-la passat pels filtres del coneixement i del llenguatge; els mapes de Jorge R. Pombo tenen un inqüestionable valor polisèmic: exploració a través de les idees i sentit a través de la pintura.

Notes:
(1).- Aquesta frase va inspirar el títol de la novel.la de Michel Houellebecq: El mapa i el territori

Fins el 31 de gener es pot visitar l'exposició de Jorge R. Pombo"Mapes": http://elquadernrobat.com/exposicions/jorge-r-pombo-mapes-20-novembre-2014-gener-2015/

8 comentaris:

  1. Un article que convida a veure una exposició que de ben segur no ens deixarà indiferents, i que demès convidarà un més que singular "divertimento intel·lectual", no per distreure'ns sino per reflexionar, perquè en el fons la vida és un camí que va traçant un mapa.

    Per descomptat que passaré a veure aquesta mostra, per contemplar i alhora anlitzar l'obra de Pombo, descubrir el seu missatge i fer-ne la cartografía amb intel·ligència emocional.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo també espero que aquesta exposició sigui força visitada. La entrega de Jorge R. Pombo a la pintura no es mereix passar desapercebuda, ni la indiferència que sembla que s'hagi instal.lat en els abans fervents seguidors de l'art. Espero que el retorn (per dir-ho d'alguna manera) d'una proposta tant sincera com viscuda tingui l'audiència que es mereix.

      Elimina
  2. Los siempre polémicos mapas. Comunidades dentro de otras comunidades y ese ansia que tenemos todos de vernos reflejados como en un espejo.
    Sin duda interesante ese punto de vista del artista.
    Unha aperta Anna.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Yo creo que esta va a ser una cuestión eterna. En la diferencia que hay entre mapa y territorio esta uno de los temas fundamentales del comportamiento humano. Este hecho diferencial hizo que Korzybski fuera uno de los referentes de la terapia gestalt, que incide en el comportamiento como epicentro de distintos trastornos psicológicos. Más para analizar en la obra de Pombo!

      Elimina
  3. Cualquier interpretación puede ser válida. En la primerísima serie de "Paris", "bosques", "Blanco", "Ciutats" Pombo marcaba claramente el territorio, de una manera objetiva en su concepción (visitaba personalmente todos esos lugares) y luego de una manera subjetiva, plasmando en el lienzo su re interpretación de esa realidad vivida. Visto desde este punto de vista esos lienzos representan "mapas" mentales, no cartográficos. Quizás durante toda su vida, Pombo ha ido explorando territorios plasmándolos en los lienzos de forma micro; con el paso de los años esa visión micro evoluciona hacia una plasmación macro (series "Istambul", "Lucca", "NY". Las sutilezas estéticas que utiliza (desestructuraciones, veladuras...) pueden ser simplemente sutilezas, trucos estéticos pero también pueden representar la expresión intima de su psique. Ese desarraigo brutal, ese desapego a cualquier territorio que explora, que abusa de el, que lo exprime al máximo, hasta que al final emprende rumbo a otro lugar, no sabe cual, pero es diferente. Es como una búsqueda contínua casi desesperada hacia algo que en realidad desconoce. El camino recorrido por Pombo son sus lienzos, su "ADN" artístico.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com a gran coneixedor de l'obra de Jorge R. Pombo, has captat molt bé el sentit de la seva pintura. Aquesta recerca del desconegut ja s'intuia en tots aquells viatges que va fer a Siberia, a Groenlandia. Com tu dius, va exprimir aquelles experiències al màxim; penso en les sèries blanques que va pintar després dels viatges a Groenlàndia. Algú em va dir que la seva actitud recordava la dels pintors romàntics: de la seva obra es desprenia la petitesa de l'home en front de l'inabastable infinit (física i intel.lectualment). També vaig sentir comentaris fent referència al paral.lelisme de la seva actitud al davant del món amb la de Van Gogh. El que vaig constatar durant el temps que duraven les seves exposicions, és que la seva obra no deixava indiferent pràcticament ningú.

      Elimina
  4. Como en los viejos tiempos. La experiencia vivida ayer tarde.noche en la galeria "El Quadern Robat" me hizo retroceder 15-20 años en el tiempo. Hacía mucho tiempo que no me sentía vivo. Ya no recordaba esas inauguraciones "multitudinarias" de antaño.
    Hay dos aspectos a comentar. En primer lugar "el artista como reclamo", esta situación la he vivido con todas las inauguraciones de Pombo a las que he acudido. Es un acontecimiento artístico y una gozada para los sentidos. La segunda "La galerista como reclamo" es obvio el caché profesional de Anna Belsa y eso se nota, a la vista está. Si juntas ambos conceptos el resultado con casi seguridad será un éxito.
    Otro aspecto que me ha gustado es el espacio expositivo de la galería. Llevamos años asistiendo a galerías amplias, grandes, enormes...es lo que se ha llevado. Pero ayer me sentí bien, a gusto, arropado en un espacio íntimo, entrañable. Lleno de gente, con dificultad para desplazarme, no pudiendo ver la obra con tranquilidad, pero a pesar de estas dificultades físicas se respiraba un ambiente de alegría contenida. Quizás todas esas personas anónimas que confluímos en ese piso del eixample deseábamos revivir las inauguraciones de antaño.
    ¿Están los tiempos artísticos cambiando en Barcelona?
    Deseo no equivocarme.
    Grácias Anna por tu esfuerzo y empeño en algo en lo que crees. Gracias Jorge por lo que haces. Tu pintura es tu camino, yo me conformo con ser peregrino.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies a tu, Ferran. Per venir ahir i sobretot per les teves paraules. Sense persones com tu, la nostra feina no tindria sentit. La meva i la dels artistes. Ens quedem amb el que ens has dit en el teu comentari. Ens servirà per travessar el desert que tenim al davant. Una abraçada.

      Elimina