dissabte, 11 d’octubre del 2014

Sobre l'obra de Jorge R. Pombo

     



     El gener de 2008 Jorge R. Pombo va inaugurar l’exposició Ciutats a la Galeria Joan Prats-Artgràfic de Barcelona. Jo sempre havia dit que la seva obra era com una crònica de totes les reflexions que ell feia durant els seus viatges. Reflexions filosòfiques, emocionals, artístiques i sensorials.  Després de les sèries de viatges en tren pel nord d’Europa (recollides en l’exposició Intro), van venir les sèries de pintura “blanca”, fruit de les seves estades a Groenlàndia, i que es van exposar sota l’explícit títol de “Blanco”, ambdues exposicions a la  galeria esmentada. Les obres de l’exposició Ciutats presentaven totes elles superposicions d’imatges de diverses ciutats. En un text d’aquella època, Jorge R. Pombo descrivia així la utilització d’aquest recurs: Darrera la superposició d’imatges d’edificis, hi ha el concepte de zapping arquitectònic, com a metàfora del cultural. Intento transmetre una certa idea de confusió. Confusió de llocs de pas. Superposar és per a mi, fer conviure, en un mateix espai físic dues realitats diferents: Ciutats, històries, cultures... lluita de contraris, però que a la vegada són complementaris. Em fascina el cubisme analític i, de fet, podria ser la llavor d’on ha brotat la meva sèrie actual de superposicions, malgrat que no és la primera vegada que treballo amb imatges superposades. M’encanta aquesta manera de codificar la figuració, en què es despleguen innombrables formes geomètriques que creen la sensació d’una quarta dimensió plàstica. Busco alguna cosa semblant, però sense codificar, mitjançant pa presentació d’imatges objectives, gairebé fotogràfiques.

     Jorge R. Pombo va seguir aprofundint en el tema de les ciutats. Aquella no era una etapa i prou en la seva trajectòria, si no el primer estadi d’una reflexió que es perllongaria durant molts anys. Paral.lelament a la superposició d’imatges, va començar a pintar les ciutats des de dalt, allunyant el seu punt d’observació i situant-lo al nivell dels satèl.lits d’investigació geogràfica. Així va iniciar-se l’etapa dels “mapes”. Istanbul va ser la primera ciutat que va pintar vista des del cel. Va ser després d’un viatge que hi va fer. Des de l’avió, va descobrir una nova forma pictòrica carregada de connotacions que atenyien especialment a l’esser humà. Va començar a contemplar la ciutat com un espai físic concret en el que es desenvolupen els individus. Un espai artificial, i com a tal, codificat, que determina la vida segons unes pautes que, en el fons, li són alienes. Després d’Istanbul va venir Nova York, ciutat en la que l’artista resideix actualment. Crida especialment l’atenció que el nom de la ciutat, escrit al damunt de la pintura, apareix tot guixat amb traços decidits. Segons explica ell mateix, això no és altra cosa que la manera en la que ell reflexa la tensió que implica la idea de ciutat. Els seus quadres busquen transmetre la reacció humana que es produeix, en haver de compartir un espai físic artificial. La cohabitació comporta la creació de normes i convencions estrictes que coarten el comportament i el condicionen. En la sèrie de Lucca, la més recent, s’introdueix un nou element, que en aquest cas és paradigmàtic: el de les muralles. La ciutat esta encerclada per una línia que subratlla intensament la idea de territori delimitat, esdevé una mena de marc real del lloc en el que es desenvolupen les relacions socials i que actua de forma simbòlica en contra de la llibertat dels individus. 

     Fins a cert punt, la sèrie de mapes, contra el que es pugui pensar, es una sèrie molt més expressiva que intel.lectual stricto sensu. Això s’intueix en la manera de pintar. En les sèries de Nova York, es dedueix a través de la barreja dels colors i de  la vibració que transmeten els procediments pictòrics emprats per l’artista. En la sèrie de Lucca, ho podríem pensar per la pintura aplicada amb un rodet sobre el mapa de la ciutat, dibuixat més que no pas pintat. Potser aquest aspecte últim, l’expressiu, és el comú denominador de tot el conjunt de la seva obra; des dels primers paisatges de finals dels 90, passant per les diverses sèries dedicades a la pintura barroca i, darrerament, les ciutats. Sense cap mena de dubte, l’actitud de Jorge R. Pombo em fa pensar en la de tots aquells artistes de la història de l’art que, de manera obsessiva, han buscat la resposta a les tres preguntes eternes: qui som? d’on venim? on anem?.  Qui sap si això no era, en el fons, la meta de tots els seus viatges.

4 comentaris:

  1. En aquest cas, jo no puc opinar massa sobre l’obra de Jorge Pombo. Només he pogut veure una petita mostra a la teva mostra d’inauguració, i al llibre que em vas ensenyar. I evidentment em va interessar el que vaig veure.

    Per pel que has explicat, la boca se’m fa aigua per contemplar una exposició de l’artista, que serà la teva propera al Quadern Robat.

    Sense veure l’obra, però, parles d’un artista que reflexiona sobre el que pinta, abans i desprès, tant a nivell tècnic com temàtic. No pinta per raons banals o egòlatres. Pinta el que veu, el que sent, el que el fa vibrar i l’emociona, tot i que sigui un espai artificial com la ciutat, però on la vida es intensa i densa, on masses vegades tot es confon i deforma, quelcom que l’artista capta a la perfecció per distorsionar la realitat per enfrontar-la a nosaltres mateixos.
    He estat donant una ullada a Internet a la seva obra, de la que em puc fer una idea, però que cal contemplar de forma presencial en tot el seu esplendor. Em frapa enormement la seva plasmació del Crist de Velázquez, i és el que recordo que em vas ensenyar del catàleg. Pombo va saber reflectir la incomprensió dels fets de la vida per les persones creients, però alhora, des de una visió purament d’avantguarda, li va saber donar a l’obra de Velázquez la grandesa i la lluminositat de que la mort no es el final. Es molt mística i profunda. Les variacions de Tintoretto també plantegen la confusió i incomprensió, però, curiosament utilitzant molt més el color. Quasi es pot dir que es d’una teatralitat majestuosa.

    I respecte al Cubisme en els edificis i la superposició d’imatges, quasi es pot dir que es tempestuós, una commoció de formes rectangulars.

    De moment és el que puc comentar, i es ben poc, a través d’Internet. De ben segur que m’entusiasmarà com l’expo de l’Oriol Jolonch una al•legoria constant a la nostra realitat de l’inconscient.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jorge R. Pombo és un gran artista. Un molt bon pintor, a més. Siempre ha tingut un discurs molt interessant, però a més, les seves obres arriben a l'espectador també a nivell sensorial. Jo he viscut (i ho puc dir així, perquè és així) varies exposicions d'ell, i a banda de conviure amb la seva obra, també he conviscut amb les reaccions del públic que visitava la galeria. Sempre va ser molt enriquidor (i d'alguna manera també era una cosa que jo agraïa veure) compartir aquestes reaccions. Les seves exposicions no deixaven indiferent. Poques persones entraven i sortien sense dir res. Tot i tractar-se de pintura "a l'estil clàssic", l'obra feia reaccionar a les persones que hi entraven en contacte. Fins i tot una vegada vaig veure plorar una noia mentres es mirava el quadre. Això és una cosa que no oblidaré mai.

      Malauradament ara hem entrat en una època de profunda indiferència. El mes que ve inauguraren una exposició de les seves pintures, i em venen calfreds quan penso en el trist panorama que travessem. Tant de bo l'exposició sigui una mica de claror en la boira, tant de bo!

      Elimina
  2. Gracias a ti Anna conocí la obra de Jorge R. Pombo. Fue hace unos cuantos años, en el 97 creo, cuando estando en artgràfic (no recuerdo el motivo exacto), vi apoyado en el suelo un díptico. La pieza de la derecha representaba una casa de campo con un arbol a su izquierda, los tonos, muy apastelados casi húmedos me atrajeron al momento. La pieza de la izquierda era una copia de la primera aunque totalmente desestructurada. Ahí nació mi pasión por la obra Pombiana. Poco tiempo después acudí a NewArt/98 que se celebraba en el hotel Barceló/Sans. Pombo exhibía su obra en solitario. Esta pieza que he comentado estaba colgada, así como otras, pequeñas, verdaderas joyas, que uno a pesar del paso de los años sigue reteniendo en la memoria. Han pasado diecinueve años y mi pasión por la obra Pombiana persiste. La "culpa" la tuviste tu, Anna.

    Un abrazo

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'obra de Jorge R. Pombo té aquesta particularitat: t'atrau de manera irresistible. No te la pots treure del cap. A mi això m'ha anat passant sempre, al llarg de totes les seves etapes. Tampoc em canso mai de mirar les seves pintures. Fa poc en vam tenir algunes de penjades a la galeria, i això em va seguir passant. No importa l'estil de les obres, sempre hi ha alguna cosa espiritual que em parla des de dins de la pintura. Això no m'ha passat amb tots els artistes; de vegades és una sensació que experimento al començament, però després ja no. En Jorge pinta amb la mateixa passió ara que vint anys enrere. Malgrat les dificultats, el seu esperit es manté intacte. Un artista com hi ha pocs, t'ho asseguro.

      Elimina