dissabte, 18 d’octubre de 2014

La importància de dir-se Perejaume

     



     Suposo que si haguéssim visitat l’exposició “Maniobres” de Perejaume, actualment al MNAC, sense la companyia d’un bon amic nostre, hauríem entès ben poca cosa. Només entrar, mentre em disposava a llegir un text que ocupava la paret de l’entrada, se’m va acostar una noia tot dient: Jo no he entès res de res, tu has entès alguna cosa?.  Li vaig dir que acabava d’entrar i no podia opinar encara.  No coneixia de res aquella noia i vaig pensar que havia d’estar molt enfadada per manifestar-se així a una desconeguda.  Dos minuts després d’haver començat a mirar els primers esbossos exposats en una vitrina ( uns experiments primerencs de Joan Miró), em vaig adreçar de seguida al meu amic: Tu saps de què va?. El text de l’entrada no m’havia resultat gens il.lustratiu. El nostre amic ens va dir que, sense conèixer la tesi que Perejaume havia exposat en el seu darrer llibre Mareperlers i ovaladors, no podíem entendre gran cosa. En aquest llibre, editat per Enciclopèdia Catalana i que per cert,  va guanyar el premi al llibre millor editat al 2013, en Perejaume proposa un doble discurs plàstic i verbal prou atractiu. Per tal de desgranar-lo fa “dialogar” artistes i estudiosos de disciplines diverses, o més ben dit, ho fan les seves obres i/o estudis; i abraça una època que va des del segle XVIII fins els nostres dies. També inclou totes les categories, des de l’art popular – fonamental per la seva connexió indissoluble amb la terra- fins al contemporani, passant per estudis geogràfics, substrat important d’algunes de les seves disquisicions artístiques més recents. El discurs del llibre tracta de descobrir les connexions que hi pot haver entre obres de Jujol, Mir, Miró, Tàpies (artistes de referència en el seu ideari artístic) i altres manifestacions de la cultura. I aquestes connexions passen a través de les formes ovalades i/o el·líptiques, emprades per aquests artistes i presents en altres elements de l’exposició: la forma de les mans de les verges barroques, o la forma dels núvols, fotografiats i estudiats per Eduard Fontserè entre 1923 i 1936. L’exposició doncs, estava constituïda per les fonts de l’assaig escrit per l’artista.

     Gràcies al nostre amic vàrem poder entendre en què consistia la “maniobra” de Perejaume, però era tan complicat per al museu redactar un full explicatiu? Potser havia estat desig exprés de l’artista que això no es fes? Que fos el públic que en tragués les seves conclusions? O potser per mantenir el misteri del perquè de tot plegat? El muntatge de l’exposició era prou fosc i misteriós. Sense aquell coneixement previ, ens podíem haver imaginat que estàvem accedint a les claus del saber ancestral d’una civilització remota i desapareguda enllà del temps. Això però, no crec que fos la qüestió. Segons ens van informar, el catàleg tampoc estava enllestit.

     A banda d’aquesta incògnita mecànica, per dir-ho d’alguna manera, se’m va plantejar una altra que encara no he pogut respondre. Va ser al final de l’exposició. Al darrera d’una projecció d’una ceràmica blava d’en Jujol, hi havien tres petites obres de Pablo Palazuelo, del mateix color. També reproduïen unes formes ovalades, la forma de la llavor del desenvolupament artístic de les avantguardes, segons la tesi de l’artista. Em semblava haver entès que cenyia l’àmbit de les seves disquisicions al territori català. I doncs, que hi feia, en Palazuelo allà? Una excepció? Era el que demostrava que aquella tesi es podia aplicar a un territori més extens? O era el que ens feia veure ben clarament que aquell raonament si non è vero è ben trovato?  O que si enlloc de l’oval l’artista hagués pres el triangle, per exemple, també hauria pogut desenvolupar un discurs tan hàbil i atractiu com el primer? A mesura que passen els dies se’m van plantejant altres interrogants per als que, al cap i a la fi, només hi trobo una resposta: no hi ha com saber-ne....!

8 comentaris:

  1. Més que un article, aquest sembla la crítica d’art, d’una galerista ben informada, a la que no poden prendre el número a la primera de canvi.

    En aquesta critica poses de manifest com moltes de les creacions – més d’un cop elucubracions mentals – de molts artistes, no tenen ni cap ni peus. Ni segueixen criteris artístics ni mentals. Simplement volen la provocació, quan això és el que toca, o creure’s el rovell de l’ou de l’art, amb una parafarnalia que ni ells mateixos entenen però que queda “fashion” i “in”. I si els hi demanes explicacions, et comencen amb un discurs tant inconnexa que els hi dius que sí, mentre mentalment penses que estan zumbats.

    Parles de que la mostra, en part sembla inspirada en la tesi doctoral de PereJaume. Manifestes demès que: ...” En aquest llibre, editat per Enciclopèdia Catalana i que per cert, va guanyar el premi al llibre millor editat al 2013”... Segur que aquest paio no va pagar perquè li donessin el premi? I qui ha llegit la seva tesi, si en prou feines els del gremi coneixen que es doctorat... en art, suposo, no?

    El més indignant del que expliques es la el cinisme i la hipocresia que existeix en les altes esferes polítiques de l’art, on aquest paio està ben introduït, que tot i ser “conegut”, no ha traspassat gaires fronteres, però viu de la rifeta dels poders públics.

    Un amic meu que va anar a visitar la col•lecció d’Art Modern, em va recomanar que la visités, però que passés de llarg de les Maniobres d’en Perejaume. I sincerament, pel que dius tu, si no la visito, no em passarà res, i demès m’estalviaré el preu d’entrada, que estem de crisi, i el que no vull es entrar en una “crisi de nervis”, per veure com es patejen els impostos que tant en costen de pagar, i per postres sense catàleg ni full explicatiu. Indignant!!!

    Evidentment, els teus interrogants son conclusions amagades que comparteixo, sense haver vist la mostra, però fiant-me del teu més que professional criteri.

    Estic d’acord en que es necessari en l’actualitat que l’art expressi molt més busqui noves fórmules i l’artista sigui creador. Però això només ho poden fer els genis, i en Perejaume es la mediocritat de la creativitat... encara que ell es deu pensar que està a l’olimp. Com diu una antiga dita catalana: no hi ha cap geperut que es vegi el gep.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No em referia a cap tesi doctoral, entenc la paraula tesi com a teoria avalada per descobriments històrics/artístics. Una tesi es pot defensar a través d'un assaig, d'una exposició, etc. No cal que estigui lligada al món universitari!. En aquest sentit doncs, l'assaig que conté el llibre "Mareperlers i ovaladors", es pot considerar una tesi. L'exposició conté les fonts en les que es basa aquest escrit, però el que considero indispensable és una bona comunicació per part del museu. Nosaltres vam poder entendre bé l'exposició gràcies al nostre amic, però la persona que sortia quan varem entrar nosaltres, no havia entès res. A falta del catàleg, el museu havia d'haver imprès un full explicatiu. Potser a hores d'ara ja ho han fet. Si no, és una llàstima, la veritat. D'acord que la premsa n'ha parlat abastament, però no tothom llegeix la premsa cada dia, i això no exclou que el museu doni les explicacions pertinents. Em van dir que el catàleg es presentarà cap al 15 de novembre. Mentrestant...

      Pel que fa al premi, et puc assegurar que no va pagar ningú. El llibre com a tal és fantàstic, conec bé la persona que es va cuidar de la seva presentació: el disseny i l'enquadernació, etc.

      Pensant-ho bé, els meus interrogants es refereixen a presències i absències de determinats artistes en el plantejament, però de fet, es responen ben fàcilment: l'exposició respòn a una tesi d'autor. No és cap tesi científica. En aquest sentit doncs, l'autor decideix qui posa i qui no, així de fàcil. És l'autor, en aquest cas en Perejaume, qui decideix les "cites". Es un comissariat fet per un artista, no per un estudiós.

      Aquest darrer punt és prou interessant, tot i que pot donar lloc a equívocs. Sense dubtes és valuós en tant que ens ensenya a fer propis elements de la història, i llegir-los des d'un punt de vista nou. Totes les coses poden ser llegides des de moltes perspectives, i està bé que un museu tingui la gosadia d'ensenyar-ho. Aquest punt jo el trobo molt bé. Però per entendre-ho, és necessari una petita explicació. Segur que tothom ho gaudiria més.

      Elimina
  2. Anna, crec sincerament que quan en una exposició fa falta una explicació per escrit, la mostra és impossible que arribi al públic. I si demès no hi ha programa de mà des del primer moment, poca cosa es fa per a la difusió i comprensió de les mostres. Per descomptat, que es passarà molt de llarg de la mostra, i els que le vagin a veure, en dos minuts en tindran prou per fugir d'estampida.

    No es poden fer segons quines creacions o elucubracions, sense comptar amb le públic. Estic segura que si tu no arribes a trobar al teu amic, de en segur que l'article hagués estat un altra, i no precisament en positiu, perquè tampoc haguessis entés res.

    Parles d'un tipus d'art o de creació artística que no està a l'abast del públic en general, i ja no parlem del gran públic, però en canvi, viu de les subvencions publiques. Aquesta mostra hagués estat impossible que l'hagués organitzat una galeria. Hi hagués perdut de totes totes: en diners i en visitants. Però en canvi, sembla que els catalanets hagim de suportar a creadors minoritaris, insisteixo, ben connectats políticament, com el cas de Perejaume,

    I si jo he qüestionat el tema del premi, es perquè tots som prou conscients que pràcticament TOTS els premis, guardons, honors, etc., estan perfectament pactats. No hi ha res que passi per casualitat. No obstant, ja que coneixes a la persona, doncs agraeixo l'explicació i en la teva confiança, retiro el plantejament del dubte... en aquest cas concret.

    En sembla també interessant, i amplia els meus coneixements sobre les tesis, que sempre he entés com a universitàries, però veig que també s'aplica a assatjos i exposicions. Ho tindré en compte.

    I finalment, plantejes un tema per debatre: els comissariats realitzats per estudiosos o per artistes. El resultat d'una mostra, sigui feta per un sector u altre, pot ser molt diferent, en base a un nucli comú. Totes dues formes, poden obertes o tancades, depenent de la personalitat de cada ú. Un tema curiós, i sincerament, en general, les exposicions que he visitat han estat comisariadas per estudiosos. D'artistes, pocs, a excepció de la seva propia obra. Però aleshores, no es cap comiassariat, sinó el gust i el desig d'exhibir de l'artista.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pel que sé, aquesta exposició és el resultat del desig del director del museu, d'obrir el plantejament museogràfic amb propostes vives i diferents. Fugir dels discursos establerts, i convidar al públic a contemplar relectures diferents, tant dels seus fons com de la història. La seva voluntat és del tot encomiable, i jo l'aplaudeixo. Fer coses fresques, diferents i interessants, encara que puguin ser discutides, és quelcom que jo valoro molt. El que passa, però, és que ha topat amb un moment d'indiferència del public en general envers l'art contemporani.

      Efectivament, aquesta exposició no s'hauria pogut fer en una galeria. Ni pel pressupost, ni pel contingut. Esta clar que una galeria ha de poder vendre el que exposa, si no en la seva totalitat, si una part.

      Suposo que si no hagués visitat l'exposició amb un bon guia en "matèria Perejaume", m'hauria molestat d'entrada, per trobar-me una exposició encriptada, i després hauria buscat les explicacions a internet. Segons com es miri, és una exposició didàctica, encara que sembli una contradicció, perquè obliga a buscar els perquès. I això és molt positiu.

      Tot i que, repeteixo, en el moment que estem vivint, aquests plantejaments són quimèrics. La indiferència és la tònica.

      Elimina
  3. No hay como saber y nunca sabemos suficiente...
    Esa sensación de no entender, frustrante, cuando se abandona una exposoción es más habitual de lo que se confiesa, y creo yo que suele ser por falta de conocimientos, ya sea sobre los artistas o los distintos movimientos. Al menos nos reconforta el espíritu de los artistas que parece dialogar con nosotros.
    Un fuerte abrazo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quizás éste es el motivo de que las exposiciones de arte contemporáneo sean tan poco visitadas. A veces hay que hacer un pequeño esfuerzo por entender qué es lo que el artista nos quiere comunicar y no hay tanta gente dispuesta a hacerlo. También es cierto que a veces nos dan "gato por liebre" y hay una cierta desconfianza.

      Ayer escuché una entrevista a Jordi Savall, el intérprete de música antigua, especialista en viola de gamba. Él hablaba de la importancia de la belleza en el arte para poder, si no cambiar, sí influir en poder vivir mejor en este mundo. Me pregunto porqué esta búsqueda de la belleza se ha abandonado. Aún más: está incluso mal vista. Pero esto ya es tema para otra entrada :) !

      Elimina
  4. Más que fijarnos en los qué dice nos fijamos en cómo lo expresa. Si se carece de conocimientos y de imaginación todo queda en unas líneas perdidas en un espacio.
    Creo que no se ha abandonado el camino que comentas sino que es otra belleza, otros criterios...

    ResponElimina
    Respostes
    1. De acuerdo en el primer punto. En referencia a esa "búsqueda", pues tal vez las cosas vaya por ahí. Los parámetros han cambiado.

      Elimina