dimecres, 13 d’agost de 2014

Sota la influència de la lectura

    



      La lectura de El Jilguero de Donna Tart, m’ha fet pensar en tota una sèrie de persones, exposicions i en diversos mecanismes de funcionament d’alguns sectors del meu entorn. El llibre està força bé, malgrat les seves més de 1.000 pàgines. Tracta sobre la desaparició del quadre El Jilguero, pintat per Carol Fabritius, deixeble de Rembradt i de Vermeer. La desaparició, o més ben dit , el robatori per part d’un nen, durant la confusió que va seguir a una explosió que es va produir al museu on estava exposat (en aquella ocasió, el MOMA de Nova York).  He llegit dos llibres anteriors d’aquesta autora (sempre d’una llargada exagerada) i he de confessar que m’agrada com forja personalitats complexes i malèvoles, i com, de manera magistral, fa que des del primer moment, s’estableixi un corrent d’empatia entre el lector i el personatge dubtós i torturat que fa de protagonista. Aquest era també el substrat argumental de totes les novel.les de la Patricia Highsmith, segons la meva opinió, la mestra d’aquest gènere de narrativa de tensió psicològica. La Highsmith no necessitava més de 1.000 pàgines per crear aquesta trama subtil. En poc més de dues-centes, ho feia d’una manera magistral. El lector sentia immediatament una simpatia entregada envers estafadors sense escrúpols com Ripley, el protagonista de moltes de les seves novel.les.
     
     El jilguero recorre la vida del lladre del quadre, que comença quan aquest es queda orfe de mare i és acollit pel pare, un poca pena que es guanya la vida en el món del joc i les apostes a Las Vegas i es veu embolicat amb diverses màfies. Malgrat els tòpics, la descripció dels personatges i dels ambients és molt bona, així com la gradual transformació de la personalitat del protagonista en relacionar-se amb altres nois desarrelats com ell. Però no seguiré escrivint sobre l’argument de la novel.la, perquè aquest no és ben bé el tema d'aquest escrit. El cas és que la descripció del protagonista em fa pensar, d’una manera absolutament diàfana, en algú que conec. La seva descripció física, la seva manera de vestir, el seu tarannà... Sembla que l’autora s’hagi inspirat en aquest personatge, per tal de crear el seu protagonista. En veu baixa, també es parla de la manera amb què aquest ha fet, (aparentment) una certa fortuna. Potser m’he deixat endur per les estratègies literàries de l’autora, o potser ha estat fruit de l’avorriment de les vacances.
     
     A banda d’això, hi ha un altre aspecte de la novel.la que m’ha cridat l’atenció, perquè va ser un tema de conversa durant un sopar amb amics abans de vacances. El protagonista del llibre, esdevé venedor d’una botiga d’antiguitats. Allà, i sense cap mena d’escrúpols, es dedica a vendre falsificacions de mobles antics.  El seu soci és un reconegut restaurador de mobles, que te una afició secreta i que consisteix en crear mobles a base d’assemblatges de fragments d’altres mobles.  El protagonista fa passar el resultat per una antiguitat autèntica i la ven a preus astronòmics. Durant el sopar que he fet esment, un amic meu que passa llargues temporades a Egipte, em va explicar que allà, proliferen tallers que es dediquen precisament a això. Allà però, ho fan de nou en nou. Pel que em va explicar, en saben moltíssim de triar les fustes, copiar els dissenys, les pintures, els vernissos i fer-ne l’envelliment necessari. El resultat, pel que em va dir aquest amic, és excepcional. També em va explicar que tota la producció d'aquests tallers es ven a Europa. Una vegada, va visitar un d’aquells tallers, del que surten molts dels marcs que després es fan passar per marcs d’època.  

     La lectura del llibre, així com la conversa amb el meu amic, m’ha fet veure tot de fantasmes. Potser sóc massa influenciable, potser tinc massa imaginació, o potser sóc simplement malpensada.

2 comentaris:

  1. No crec que vegis fantasmes, Anna. El que planteges en aquest escrit és quelcom que s’està donant massa avui en dia, i que es norma de comportament: el relativisme. El “todo vale”, en tots els estaments i comportaments. En aquest cas, està aplicat a l’art, i a l’acceptació de les imitacions o falsificacions, perquè estan molt ben fetes. És a dir, es valora una imitació en detriment de la creativitat, però curiosament s’admira la facultat de imitar, que no deixa de ser una artesania, per la qual cosa, el potencial creatiu de l’ésser humà davalla.

    Primer de tot parles d’un llibre: El Jilguero de Donna Tart, i pel que expliques en el teu article, es tracte d’una imitadora més barroca de la Patricia Highsmith… amb el quàdruple de pàgines.

    La trama, segons comentes, no mata. És un guió més de cinema, perquè bona part de la narrativa del segle XXI, es basa en la visualització cinematogràfica, no donant massa joc a la imaginació del lector, a qui li donen tot molt mastegat. I el que et crida l’atenció es el caràcter dels personatges, i l’ambientació: en el fons, més cinema temàticament parlant, però en el teu cas particular, et recorda a un personatge que tu has tractat. Bé, la realitat sempre supera la ficció, i de tarannàs com el que coneixes, ni ha per tot arreu. Segur que l’autora s’ha basat en alguna coneixença o experiència personal.

    La deshonestedat en el món de l’art és d’una evidencia implacable. Ho es per part del personatge d’aquesta novel•la que ven per bo el que es una falsificació, ho es per part de galeristes que aprofitant-se del desconeixement, del snobisme o de l’afany de presumpció del comprador, no tenen mania en “encajar” el que sigui, i com sigui. Això tard o d’hora es paga... i molt car, amb la difusió per part del enganyat de la mal i feta.

    Ho es també per bona part de la crítica d’art que, - per qui molts compradors s’han deixat assessorar – que per mantenir el seu status ven la seva ànima al diable, afavorint el que pot ser repulsiu o menyspreant el que pot ser una peça de qualitat, però que no entre en la seva amplitud de mires. I com que la crítica està en retrocés, millor informar, abans que expressar el seu parer; abans que posicionar-se i defendre el que es critica.

    Cal ser políticament correctes perquè en el fons han d’anar a parar la mà, i els temps estan difícils. La dignitat? La integritat? No cal, no dona de menjar. No obstant, recordem aquella frase bíblica, durant l’estada de Jesucrist al desert, quan el diable el tempta amb menjar: “No tan sols de pa viu l’home”, i quan es procura massa pel pa, o sigui, per la butxaca, sense mirar si s’omple dins la legalitat, i es deixen de banda la integritat, la sinceritat i la fermesa de conviccions, el temps i la vida s’ocupen de posar al personatge en el seu lloc. La sort, no sempre està de cara.

    S’ha de tenir molt d’ull clínic avui en dia. Hi ha massa sofisticació en les tècniques, i molts saben fer molt bé l’article, per tal d’aconseguir donar gat per llebre. A vegades, es necessari ser mal pensats, per tal de ser prudents. Lo dels tallers egipcis es un tema a tenir en compte. Tot i que amb el desgavellat que està el país, no se si se’n deuen sortir tant bé.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em sembla que això de "fer antiguitats", és més vell que l'anar a peu. Quan era jove, el meu pare va treballar amb un antiquari de renom a Barcelona. L'altre dia, en explicar-li l'argument del llibre i les meves sospites sobre una exposició que havia vist feia unes setmanes, em va explicar que ell coneixia un taller que als anys 50 eren famosos per les excel.lents imitacions (per dir-ho finament) que feien de mobles antics. De vegades els feien per encàrrec, cosa del tot honesta. Sempre pot haver-hi algú que vulgui tenir mobles "a l'estil de" i prou, sense la necessitat de que siguin autèntics. La sospita que, a més, en feien per vendre com a autèntics, sempre hi va ser. També em pregunto com pot ser que es puguin adquirir antigutats romanes, per exemple, a preus molt asequibles. Qui ens assegura que són autèntiques? I com pot ser que es conservin tants marcs del segle XVI, XVII o XVIII? La fusta no suporta massa bé el pas dels segles, i a més, no és el mateix la fusta que es podia fer servir per fer un retaule que la que es feia servir per a fer un marc. Pot ser sí, que en queden molts, però jo no m'en fiaria gaire. De tallers com el que va visitar el meu amic n'hi deu haver molts, i vés a saber si potser no tant lluny!

      Elimina