diumenge, 31 d’agost del 2014

Only Lovers Left Alive

    



      A l’entrada de El quadern robat tenim un gravat d’en Joan Roma que explica perfectament la nostra filosofia, i a la vegada, explica també el perquè em vaig identificar tant amb la darrera pel.lícula de Jim Jarmusch: Only lovers left alive. Aquell petit gravat data del 1995. Durant un viatge a Suïssa, en Joan Roma va visitar la tomba de Rainer Mª Rilke i va fer un frotage de la primera paraula del poema inscrit a la làpida de pedra: Rose (Rose, oh reiner Wiederspruch/ Lust/ Niemandes Schlaf zu sein/ untern soviel/ Lidern  Rosa, Oh pura contradicció/ Voluntad / d’ésser el somni de ningú/ sota tantes/ parpelles). Rilke va morir de leucèmia, però es diu que es va punxar amb un roser, i a partir d’allà, la seva mort es va precipitar. El gravat és una petita joia, i resumeix el que ens interessa de l’art: tot allò que no ensenya, però que hi és. L’altre dia, tot repassant llibres llegits fa molt temps, en vaig descobrir alguns que em van fer pensar que aquesta particularitat de l’art és la que m’ha interessat sempre, així com que, des de sempre, dec formar part d’una rara espècie, encara més rara avui dia. Les joies bibliogràfiques a les que em refereixo són Les tribulacions del jove Törless,  de Robert Musil, Els quaderns de Malte de Rilke, El darrer estiu de Klingsor i Peter Camenzind de Hermann Hesse. En un moment de la pel.lícula de Jim Jarmusch, la vampira protagonista també tria alguns llibres abans d’iniciar un viatge: clàssics fonamentals per entendre la nostra cultura. Una cultura potser en franca decadència.
    
     Va ser el mateix Joan Roma que em va recomanar la pel.licula: “És com un resum de la nostra vida”, va dir. Precisament ell, amant de l’Odilon Redon i de la feina extraordinàriament ben feta, sent que pertany a una altra època. Com els protagonistes, que trien per viure dos indrets fora del temps: Detroit, una ciutat quasi fantasma i Tànger, aturat en una època indeterminada. Ell, músic, col.leccionista de guitarres i milers de records, composa música funerària. Potser la única cosa adient en un món que es va desfent de mica en mica. La sensació d’abandonament, de ruïna, és una constant de la pel.lícula. En les cases dels vampirs regna el desordre i la deixadesa. El mateix que passa en els jardins de les cases abandonades. Ells mateixos estan a la mercè d’aquest abandonament provocat per la impossibilitat d’adaptar-se a l’entorn. Tot i això, han trobat una petita escletxa: alguns metges els hi venen sang per sobreviure. Quan fins i tot això s’acaba, no els queda un altre remei que vulgaritzar-se i tornar a mossegar, com ho feien al segle XV.

     Sense que ens adonem, potser a nosaltres tampoc ens queda un altre remei. En Joan, per exemple, ha d’estampar gravats d’artistes que no són el seu idolatrat Antoni Tàpies. Alguns són ben reconeguts, però sense dubtes pertanyen a la cultura zombie. Així és com denominen els vampirs de Jarmusch als humans. Als que no tenen passat, aquells que es conformen amb la immediatesa, que consumeixen cultura sense ànim de transcendència. I no són així molts dels col.leccionistes sobre els que de vegades he escrit en alguns dels articles d’aquest bloc? Tots aquells que compren art perquè algú els ha dit que ho han de fer, per esnobisme, seguint una moda. Tot el mercat de l’art contemporani es sustenta en aquesta mena de joc, tant les grans galeries com les fires internacionals. Hi ha força mentida en tot plegat, perquè el negoci ha suplantat la veritat.

     
     La pel.lícula deixa entreveure que, al llarg del temps, les coses sempre han estat una mica així. Que al darrera d’algunes coses que han format part de la cultura clàssica europea, potser hi ha hagut una gran mentida. Per això, abans de sucumbir, com ho fan els vampirs, potser s’hauria d’intentar rescatar tot allò que valgui la pena.




Nota: La fotografia és de l'Oriol Jolonch

4 comentaris:

  1. Com sempre, els teus articles son autèntics tractats de l’enfocament de la vida. I aquest cop, renoi, el que planteges podria donar molt de joc, si els teus lectors s’animessin una mica a participar.

    Parles en primer lloc de l’obra d’art que resumeix l’essència de la galeria del Quadern Robat : el que no es veu en l’art, però que el comprador inquiet, amant de l’art sap captar a la primera, i li és difícil d’explicar. No compra de revolada, però aquella peça li parla… i només a ell. Però això pocs ho saben captar-ho. A mi m’ha passat en algunes ocasions: l’obra em magnetitza, m’atrapa… em vampiritza perquè m’absorbeix de manera possessiva. A la teva exposició em va passar amb l’ovalat d’en Soria. Va brillar com una estrella dins la meva ment.

    Segons parles la pel•lícula Only lovers left alive, dos vampirs “viuen” en un temps que no els hi correspon. M’identifico amb el tema perquè sincerament aquesta època no m’agrada. Vaig ser criada amb uns valors com l’esforça, la lluita, la constància, la fe, la paraula i l’honor i tot se’n va a norris.

    Els mitjans de comunicació i els poders fàctics creen falses personalitats, blufs artístics, líders mediocres que en el fons responen a la decadència i vulgaritat de la societat actual, que rebutja els clàssics de la literatura que selecciona el vampir femení, per abocar-se en best sellers de baixa qualitat com el Jilguero que vas comentar, que està especialment dissenyat per anar al cinema.

    TS Elliot, poeta, dramaturg i crític literari anglo-americà, va publicar en el seu assaig Notes Towards the Definiton of Culture (1948):

    "La ingènua idea que a través de l'educació, es pot transmetre la cultura a la totalitat de la societat, està destruint “l’alta cultura ", ja que l'única manera d'aconseguir aquesta democratització universal de la cultura és empobrint, tornant-la cada dia més superficial "

    Ho va dir-ho al 1948. Què en diria ara!!!

    Però tal com dius, no ens queda més remei que AGUANTAR, no adaptant-se, perquè si féssim això seria claudicar. Tu hauràs d’aguantar clients snobs, i jo hauré d’aguantar artistes egolatras. En Joan Rom per sobreviure ha d’imprimir el que menys li agrada. Però com a mínim tots plegats tenim el sentit comú de no estar immersos dins la societat, sinó que podem ser crítics amb la mateixa. No ens empassarem “salvames de luxe”, i serem escèptics amb molts de les notícies dels mitjans de comunicació. Afortunadament hem rebut una educació que ens va estimular el sentit crític, que no hem perdut mai. I això ens ha de mantenir enters davant el caos latent.

    ResponElimina
    Respostes
    1. En algún lloc vaig llegir que, efectivament, la pel.lícula de Jim Jarmusch és una crítica a la societat contemporània. De fet, tota la seva filmografia ho és. Sobretot a la societat americana contemporània. Per altra banda, comentant la pel.lícula amb el meu germà, em va fer una apreciació interessant: Jarmusch "rescata" l'essència" autèntica del Comte Dràcula de Bram Stocker, que no era una altra cosa que un ésser cultíssim i refinat, que contrastava amb la "pobresa intel.lectual" de la resta d'humans. Això és especialment remarcable, després de tota la banalització que ha sofert la figura de Dràcula en els llibres i pel.lícules de la sèrie "Crepúsculo", en les que els vampirs es movien només per pulsions adolescents. Jarmusch ha posat a Dràcula al lloc que li correspòn, i això s'agraeix!

      Destaco també la extraordinària banda sonora de la pel.lícula, creada especialment per a la película pel propi Jarmusch i el seu grup musical. Jarmusch és músic, i treballa les dues coses a la vegada: la pel.lícula i la música que hi ha d'anar.

      El sentit crític és fonamental. De vegades és innat, de vegades s'apren. També hi ha gent que no en té, que no s'atreveix a tenir, o que ni tant sols es planteja la seva existència. Així van les coses...

      Elimina
  2. La pel.lícula d'en Jarmusch és del millor que he vist en temps al cinema. Efectivament els seus vàmpirs són éssers supervivents i en extinció, com els "bons" galeristes. "Bons" que no només s'interessen pel lucre sinó per fer que l'art sigui un supervivent i deixi d'estar en extinció.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estic d'acord amb els dos punts que comentes: La pel.lícula és brillant, i el comportament de la societat posa en perill els valors essencials de qui ha de defensar l'art.

      Elimina