Maquillar una exposició

      

     Un dels problemes amb el que ens vam haver d’enfrontar al llarg de tants anys de muntar exposicions, va ser la irregularitat de les obres que els artistes ens portaven per penjar a la galeria. Algunes vegades, totes les obres gaudien del mateix nivell d’excel.lència. En aquests casos, la feina de distribució de les obres en l’espai, així com el muntatge final i la il.luminació era una feina fàcil. Quan les obres són realment bones, poc importa on les pengis, ni que la il.luminació no sigui l'adequada. La qualitat de l’obra atrau per sí mateixa. La seva potència, el seu interès, fa que no et fixis en que la paret en la que esta penjada no sigui la ideal, o en que no esta prou ben il.luminada. Se’m acuden alguns artistes amb els que mai havíem hagut de patir per la distribució de les obres. N’hi havia un, que portava sempre una idea de muntatge fixa que, habitualment, no tenia res a veure amb els nostres plantejaments. Un company meu de la galeria es desesperava, però jo sempre li deia el mateix: “deixa’l, que tant li fa com ho pengi”. Precisament, per a mi, això era un alleujament. L’artista feia la seva pròpia lectura de l’espai; fins i tot el reinterpretava. Molta menys feina, i una nova visió. No calia pas desesperar-se, si no gaudir del resultat.  I a més, era veritat, les seves obres eren prou bones com per a destacar de qualsevol manera, s’imposaven a l’espai i a la il.luminació. Fins i tot al terra del magatzem i a fosques, demostraven la seva presència imponent.

     Tot i amb això, el que recordo amb més intensitat, és el cas contrari. Quan, al davant de les obres, pensàvem que hauríem de fer un miracle per a “salvar” la situació. Ens havíem arribat a trobar al davant d'exposicions senceres que no s’aguantaven per enlloc, tot i tractar-se d’artistes amb un considerable renom internacional. Una vegada, vam haver de muntar una col.lectiva de tres artistes sudamericans que sonaven molt per aquelles èpoques. Dos van enviar unes obres més aviat discretes, que, fora del seu escàs interès, no creaven problemes visuals. Però vam patir de valent amb l’obra del tercer; que resultava ser el més “famós” dels tres. La feina que vam haver de fer per “maquillar” el conjunt, va ser memorable: potenciar la més esgarrifosa de les obres, per fer dubtar a l’espectador (!), deixar en un pla més discret la més interessant (dins dels paràmetres, és clar), jugar amb les llums, amb els  pesos visuals de les obres... La veritat és que ens vam divertir molt. És obvi que aquestes reflexions les fèiem inter nos, mai les vam compartir ni tant sols amb el galerista. Val a dir que tampoc ens hauria entès.

     Diumenge passat, al Caixaforum, tot visitant l’exposició “Sorolla, el color del mar”, vaig tornar a recordar aquells moments. No negaré el valor artístic de Sorolla. Moltes de les seves obres són magistrals, i bé valen el lloc que ocupa el seu autor en la història de l’art. Però hi havia unes quantes tant dubtoses, que em van fer recordar els nostres moments de “maquilladors” d’exposicions. Si només hagués pintat aquestes obres, dubto que hagués arribat gaire lluny. Això vol dir, que els bons artistes també tenen mals moments ( o males obres). Que una obra estigui firmada per Picasso, per exemple, no vol dir que sigui un bon Picasso (de vegades ni tant sols un Picasso). Això és el que els passava a alguns dels Sorolla exposats al Caixaforum. Allà no s’havia pintat ni la llum, ni l’aire, ni l’atmosfera, ni tant sols els volums. Els hi deuria passar pel cap tot això als comissaris? Aquest però, ja és tema per a un altre article.