dimarts, 8 de juliol de 2014

El perill d'equivocar-se

          


     Fer la programació d’una galeria d’art no és una cosa fàcil. Creure en l’obra dels artistes que s’exposin és potser la cosa més important, però no és l’única. També cal tenir en compte el públic, no només aquell amb el que ja compta la galeria, si no també amb el que es vol connectar. A més a més, també és important tenir consciència del lloc on està ubicada la galeria. Una proposta determinada pot funcionar molt bé en una ciutat i no en una altra.  En qualsevol cas, un bon coneixement de l’entorn pot ajudar a que les exposicions funcionin, com a mínim a alguns dels nivells. També és important cuidar els esdeveniments que es puguin desenvolupar a la galeria. Per molt que persones externes pressionin el galerista, aquest ha de saber ben bé què vol i on va.

     Si faig aquesta reflexió, és perquè tot endreçant catàlegs, n’he trobat un d’un artista cubà del que ja me’n havia oblidat completament. Era un personatge que havia aparegut a la galeria de repent i s’havia convertit en una mena de malson per a mi. No m’agradava gens i em causava una total desconfiança. Perseguia al galerista un dia i un altre, sense dubtes volia aconseguir una exposició. Jo em temia el pitjor. Aquell artista posseïa unes dots persuasives per a les que el galerista era presa fàcil: era un hàbil adulador, dominava l’oratòria i lluïa una imatge impecablement cuidada. Encara recordo el seu vestit blanc immaculat contrastant amb la seva pell fosca i les “rastes” de perruqueria. Afortunadament, em vaig lliurar d’haver de conviure amb la seva obra, però no em vaig poder lliurar d’ell del tot. El galerista va accedir a cedir-li la sala per a que presentés un disc que havia enregistrat. Em pensava que ja no tornaria a recordar aquelles hores que vaig passar patint un espectacle que ens l’haguéssim hagut d’estalviar. El pitjor de tot va ser que aquell individu, ni tan sols cantava bé. De fet, l’espectacle va tenir un caire eròtic-pornogràfic. Al davant d’una pantalla gegant sobre la que es projectaven obres seves, es va començar a despullar, i quan ja no li quedava quasi res per treure’s, va agafar un pot de melmelada i va començar a tirar cullerades a sobre del poc públic assistent (de fet els seus amics i amigues i prou). En fi, que tot plegat estava fora de lloc. Sense dubtes el galerista no va saber calibrar quina mena d’artista era aquell,  quin era el nivell de la seva galeria, i el que a mi em va saber més greu: quina era la mena de públic que freqüentava aquella sala.  Aquell era un tipus “d’artista” al que no hauria costat gaire dir-li que no obertament. Espectacles com aquell feien més mal que bé i el cas és que ell ho sabia, però quan se’l guanyaven no era capaç de dir que no. O potser és que era més fàcil dir que sí i després tirar terra a sobre? El cas és que no va voler parlar més del tema ni de l’artista, i no va voler mirar el terra brut de melmelada enganxifosa quan, al dia següent, jo li vaig ensenyar les tristes restes d’aquell acte. Perquè és clar, ell no hi va ser.


     Aquella malaurada experiència va quedar en una simple anècdota que vaig anar oblidant a mesura que va passar el temps, i que ha anat bé de recordar per estar alerta i no caure en aquest tipus de paranys. El cas és que aquest record m’ha portat alguns altres del mateix calibre i que m’han fet riure una estona.  Exposicions fallides i artistes amb una obra molt qüestionable, en vaig haver de patir unes quantes. El cert del cas, és que dels errors dels altres també es pot aprendre.

8 comentaris:

  1. Menuda historia más curiosa, y sin duda, desagradable para ti.
    El hombre parece que se quería hacer ver al precio que fuese. Incluso haciendo el ridículo.
    Una fort abraçada, Anna.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cosas como éstas pueden pasar cuando el galerista no está "al pie del cañón". Cuando uno tiene que dar la cara todo el tiempo, seguro que no accedería a "eventos" como el que he relatado hoy. Como justificación, puedo decir que aquel artista se supo relacionar bien y que el galerista probablemente no hubiera accedido a sus demandas si hubiera aparecido sin recomendaciones. Pero hay que saber poner lo importante en primer plano. Tampoco es que los "avaladores" fueran tan importantes. Al menos no para sus intereses en aquel momento.

      Me alegro de leer tu comentario, ya empezaba a pensar que algo te había pasado porque hace días que no leo ninguna poesía o escrito nuevo!

      Besos

      Elimina
  2. Benvolguda Anna, mira que has explicat casos i coses de la galeria on treballaves, però renoi, aquesta per l’absurditat de tot plegat, es quasi per fer-ne una pel•lícula, que de ben segur en Berlanga n’haguera tret profit per una segona part de "todos a la cárcel".

    El que es posa de manifest en la teva narració és el teu ull clínic per veure per captar el personal que realment tenia qualitat per exposar, i el que només volia notorietat, sense esforç ni treball. Però es clar, tu eres una empleada molt bona, i com a tal, menyspreada, per la qual cosa, el teu criteri sempre estava en tela de judici per part d’un jefe que tenia el cap per un pom d’escala, però com tu dius, es deixava “ensabonar” convenientment, en part per la seva ignorància, i en part per la seva vanitat. Aquest és el quid en realitat, doncs la imatge que descrius del personatge indica a la perfecció que sabia el que es feia i el que perseguia. Era un “encantador de serps”. I que al final, el teu ex-jefe no hi fos, ja parla de l’interès pel seu negoci.

    La performance de l’artista es patètica, però ell va aconseguir estar a la Joan Prats, i ja va obtenir el catxet que li interessava.

    Quanta superficialitat i quan poc saber!! I per cert, on es l’art en tot plegat? Perquè no es ni exposició. Es un pseudo espectacle del tot vulgar. Evidentment, cal agafar-se la història pel cantó més còmic possible, perquè al personal assistent al “màgnum” esdeveniment, poca gracia els hi deuria fer quedar empastifats de melmelada, però tenien que aguantar l’estupidesa de l’amic.

    En fi, una experiència més de les teves memòries de galerista, que evidentment donen per a molt. Sort que ara, moltes d’aquestes coses ja no les hauràs d’aguantar, perquè a tu no t’encanta un moreno amb “rastes” de perruqueria.

    ResponElimina
    Respostes
    1. D'aquestes anècdotes en tinc moltes, que de mica en mica ja aniré explicant a mida que em vinguin al cap. Realment em pots ben creure quan et dic que em vaig passar una bona estona rient jo sola en recordar-la. La cosa és que quan va passar em semblava un autèntic drama (què diràn els clients, que passarà si aquest artista tant dolent aconsegueix ficar -se a la galeria, i mil etcs. més) i ara no puc parar de riure.

      L'art no hi era per enlloc. Aquest artista hacia estat "ajudant" d'un altre artista de més renom i la veritat és que el copiava d'una manera tant descarada que supuso de deurien acabar malament. Després d'aquell "event", es va seguir deixant veure per allá de tant en tant, fins que va desaparèixer i no el vaig tornar a veure més. Molt probablement s'en deuria tornar al seu país.

      A mi ja em poden ensabonar tant com vulguin, que si a mi no em convenç l'obra i l'artista, no hi haurà res a fer. Tinc un respecte màxim a totes les persones que compren art o que em puguin demanar el meu parer o simplement un consell. Per a mi això és quelcom molt valuós i preciat. El "tira, tira", "fem-ho, tampoc passa res" pot acabar sortint molt car.

      Elimina
  3. La vida está plena de historias y anécdotas que no los podrían ni imaginar que viviríamos, eso es la riqueza de nuestra vida.Me ha encantado tu post, tienes cosas muy interesantes, felicidades por tu bloc. Te invito a visitar el mio, esta semana , ¡Ens muntem una festa!! Però no qualsevol festa, una amb detalls únics, i carregada de bones idees, perquè els nostres esdeveniments mai tornin a semblar avorrits i insípids, vols venir a veure-ho? Únic requisit, passar-s'ho bé. Espero que te guste y si no eres seguidora espero que te hagas y si lo eres gracias por tu visita. Elracodeldetall.blogspot.com

    ResponElimina
    Respostes
    1. He visitat el teu blog i t'he deixat un comentari!. Segur que em serà de gran ajuda, tal com t'he deixat escrit el teu blog és un curs de doctorat sobre els detalls (ben importants per cert). Gràcies també pel teu comentari, i celebro que hagis trobat interessants els meus escrits.

      Una abraçada,

      Elimina
  4. Ben cert que una de les qualitats que ha de tenir el galerista és està ben centrat. Saber on va i què vol. Com vol que sigui la seva galeria, quina orientació ha de tenir. Quin tipus de clients vol que el visitin. Hi ha un allau d'artistes amb dossiers sota el braç, que ens visiten a diari. Tots creuen que són el millor, el més innovador, el que aporta quelcom d'especial. Però la veritat és que es tracta de "más de lo mismo". Davant aquesta "invasió" cal pitjar el fre perquè sinó a les parets hi tindriem penjades obres que no sabriem defensar (perquè no ens agradarien). No les vendriem i, per tant, ens moririem de gana. Doncs les galeries ja no són un negoci lucratiu sinó de pura subsistència.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, jo recordo ben pocs casos d'artistes que em visitessin amb un dossier interessant. Alguns els vaig exposar (en Jorge R. Pombo i en Manuel Gimeno), i altres no per raons diverses. De tant en tant apareix algú amb una cosa digna, però el més freqüent és el contrari. Cal fixar-se només en l'obra i no en el que ens digui l'artista. Més d'un/a artista que em queia extraordinàriament bé em va ensenyar obres decepcionants. Per això el millor és veure primer l'obra i poder jutjar sense cap condicionant.

      Elimina