dissabte, 14 de juny del 2014

Sobre la crítica

    



     Durant les primeres dècades del segle XX a Viena, Karl Kraus va dirigir la revista Die Fackel (La Torxa). Des d’allà va atacar la hipocresia i la corrupció de l’imperi dels Habsburg, les diverses polítiques governamentals i qualsevol manifestació del pensament, fos artística o literària, que ell considerés intranscendent, retrògrada o dependent de qualsevol interès econòmic o polític. La majoria dels col.laboradors de Die Fackel varen ser intel.lectuals de pes del segle XX, com Peter Altenberg, Oskar Kokoschka, Adolf Loos, Heinrich Mann, Arnold Schönberg, August Strindberg, Georg Trakl, Franz Wedekind, Franz Werfel o Oskar Wilde. Tot el que es publicava a Die Fackel era un punt de referència obligat per a totes les persones amb inquietuds intel.lectuals avançades, i va exercir una gran influència en l’esdevenir de les avantguardes del segle XX. Així ho relata Elias Canetti en el segon volum de la seva autobiografia que va titular Die Fackel im Ohr  (La torxa a l’oïda).

     Feta aquesta introducció, passo a lamentar profundament, la situació que travessa en aquests moments, la crítica cultural en general. La setmana passada vaig glossar la figura, de vegades grotesca, d’una crítica d’art de Mèxic que es dedica a criticar indiscriminadament qualsevol manifestació artística contemponànea que s'allunyi d'alguns dels cànons acadèmics.  He pogut constatar que la Rosa Olivares, des de la revista digital Exit Express, també ha carregat contra aquesta crítica mexicana (amb molta més contundència i radicalisme que no pas jo!). La demagògia, de la mà de la ignorància, han trobat un terreny perfectament adobat per campar lliurement, i dol veure com persones com aquesta, tenen milers de seguidors d’arreu. La cultura és una cosa que demana temps, i el tarannà d’avui dia prefereix la immediatesa. Potser per això es tendeix al coneixement superficial, i això permet que els arguments de la crítica mexicana quedin impunes. Es trist pensar en la quantitat de gent que deu trobar encertats els seus raonaments simplistes! És hora, però, de parar-li els peus.

     Per altra banda, lamento també el panorama que ens ha deixat la crisi (per trobar un motiu) en el terreny de la crítica en el nostre país. L’altra dia, durant una conversa amb professionals del sector de l’art, ens preguntàvem com podia ser que la crítica dels mitjans escrits dediquessin pàgines senceres a artistes mediocres o a galeries sense volada i que ignoressin moltes iniciatives lloables, amb recorregut o sense, però amb molta més profunditat intel.lectual. Algú va apuntar, molt encertadament, que el sector de la crítica de cultura, s’havia “professionalitzat”. Amb això volia dir, que aquest “servei”, s’havia de contractar, directament, o a través d’una agència de comunicació. Abans havíem de lluitar contra els “amiguismes”, però ara a més, si artistes o galeries volen sortir als mitjans, han de pagar d’una manera o una altra. I si això afegim el minso pes específic dels crítics, la cosa s’agreuja.

     Des d’aquí celebro els escrits de la Rosa Olivares, que sempre posa el dit a la llaga i fa ús d’un bon criteri i d’un vast coneixement dels temes d’art. Intueixo que no la mou cap altre interès que la defensa de la cultura. I, una vegada més, trobo a faltar altres temps en els que la crítica d’art no només era un tema de discussió i de referència, si no que també convidava a la reflexió. Molta gent que fa anys que es mouen en aquest sector, troba a faltar els articles d’Alexandre Cirici, per exemple. Sigui com sigui, la pobresa crítica ens sumeix en un ambient encara més gris, més mort, més avorrit i diguem-ho de passada, més frívol.
    
 

   

14 comentaris:

  1. Veritablement Anna, com a galerista trenques, afortunadament, totes les normes amb els teus escrits clars, concisos i contudents, describint una realitat que vius i que t’afecta, i de la que te’n dono la raó.

    Parles de la crítica d’art, tema en que el hi estic molt vinculada. La pregunta és: Hi ha crítica d’art? Per part meva et puc dir no rotundament, perquè la majoria de crítics de mitjans d’informació, viuen en un singular stablishment. Necessiten menjar tres cops al dia, com tothom i pagar factures. No poden ser independents perquè la llibertat d’expressió respecte a l’art no rendeix econòmicament, t’ho dic per experiència, i per tant s’ha de sotmetre als condicionants que toquen.

    I ara la crisi marca els destins, deixant que el crític tan sols informi o faci un comentari benèvol, encara que el lector o espectador de l’exposició en qüestió vegi que allò és un autèntic desastre.

    Per més inri, ahir llegia un article sobre la valoració que el diari The Guardian feia d’un mitjà digital, que donava que següents dades: El País vendía 400.000 copias en 2007, datos que han bajado a 267.000 en abril con la consiguiente merma económica. Es decir, antes podía vender una página de publicidad a 30.000 euros y ahora no pasa de 5.000.

    Amb aquestes dades se’n poden treure moltes conclusions: Els mitjans els hi manca calers, la cultura va de baixa, les informacions es llegeixen per Internet, i els criteris de selecció de noticies culturals, no són objectius en absolut, doncs queda molt clar que qui pot pagar als mitjans, té informació garantida, naturalment, però atenció: NO VOL DIR EN ABSOLUT QUE EL LECTOR LLEGEIXI AQUELLA INFORMACIÓ.

    Com he comentat més d’una vegada, les humanitats fan fallida, s’ha “machacat” al personal amb masses mostres d’art contemporani i conceptual que han fet allunyar-lo de les galeries i sales d’art, i evidentment el mercat ha posat de manifest que molts crítics, siguin d’art, de música o de literatura, s’han venut al millor postor, sense que les seves opinions tinguin influència. En un altre camp com la literatura, el fet que un escriptor guanyi un premi no es garantia ni de bona qualitat literària ni de vendes; la cultura l’han convertit en un producte de consum, i l’art i el seu entorn se’n ressenteix.

    En el meu cas, malgrat que la crítica no em doni material crematístic suficient, seguiré dins el que pugui, amb la meva independència de criteris. Tinc una base professional i vital al marge del sector de l’art, que em permet una visió a varies bandes: la de l’artista, la del públic i la del crític. I sincerament, pel anys que ja començo a portar en el tema, el crític que viu de la premesa, està massa tancat i es deu a masses servilismes. Naturalment, això es ser totalment parcial, i en molts cassos, enganyar al lector, comprador o col•leccionista. Però Internet proporciona altres mitjans, i aquests s’asseguren i molt abans de fer qualsevol passa per adquirir obra.

    Efectivament, Anna, la crítica abans podia produir debat i moviment. Però el coeficient intel•lectual dels temps de l’Alexandre Ciri era molt més alt que no pas els d’en Bufill, de la Vanguardia, per exemple. Es la decadència de la segona dècada del segle XXI.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Responent a la teva pregunta sobre si avui dia hi ha crítica d'art, la majoria, per no dir totes les galeries d'art, et respondrien que no. Si més no, aquest és el comentari que es fa entre els professionals. No hi ha cap crític que marqui tendència, i la majoria de les vegades són jutge i part (algun dels crítics és artista i/o comissari d'exposicions) i això, sumat al fet de que moltes pàgines de cultura són pagades, fa que les cròniques d'exposicions serveixin com a publicitat, però poca cosa més. Malauradament, això ja fa molts anys que passa. Com tu assenyales en el teu comentari, els diaris han deixat de vendre els exemplars que venien fa uns anys, i s'han de reformular. Les pàgines de cultura (potser les menys llegides de totes) estan sota sospita. Jo crec però, que el públic interessat en la cultura sí que llegeix aquestes pàgines. Per això, encara que de forma minoritària, és important figurar allà. Com he dit abans, si més no, és publicitat. Antigament es deia: tant li fa que els diaris parlin bé o malament; el que importa és que en parlin. Moltes vegades, atreia més públic una mala crítica que una de bona. I si el crític no te gaire carisma, doncs encara més.

      Jo vaig estar molts anys al "segon" espai d'una galeria important. La majoria de les vegades, la crítica passava de llarg. La primera exposició que vaig organitzar amb l'obra de Jordi Alcaraz no va ser ressenyada enlloc, i em sembla recordar que la primera de Chema Madoz tampoc. Va voler dir alguna cosa? És que l'obra d'aquests dos artistes que he esmentat, totalment desconeguts quan els vaig exposar, no ha anat enlloc i ha quedat en ro res?. Ben al contrari, han travessat fronteres i en aquests moments estan a dalt de tot. La única cosa que vol dir, és que els crítics d'aquell moment no veien més enllà del seu nas. I sense l'ajut de la publicitat d'una crítica (sigui bona o dolenta), les exposicions es van vendre molt bé. Et podria esmentar molts altres exemples dels darrers anys, exposicions veritablement fantàstiques ignorades per la crítica. No cal que et digui que, quan un d'aquests artistes "ignorats" feia alguna cosa a l'estranger, els mitjans del pais on exposava s'en feien ressò. A mi el que em funcionava de debó era el boca-orella. Del que es tractava ( i es tracta), és d'exposar coses de nivell. El públic, afortunadament, te molt bon criteri. Diguin el que diguin.

      Elimina
  2. Menudo tema acabas de sacar! Hace poco hablaste sobre los coleccionistas (algún tipo de coleccionista),en esa lectura me entretuve y por tres veces y en el espacio de varios días escribí una respuesta, por tres veces me frené. Tenía la sensación de que mi mirada sobre el tema no era del todo objetiva, en realidad no lograba plasmar de forma racional mi pensamiento sobre el tema.
    Como sabes dentro del arte soy un aficionado, mi profesión es otra. Pero el arte, el coleccionismo modesto me ha aportado durante estos últimos 20 años un enriquecimiento personal, me ha llenada el alma de paz, he aprendido a mirar y también he aprendido en base a un aprendizaje académico, a ver centenares de exposiciones, museos, etc...a leer, a leer mucho sobre el tema, he aprendido como he dicho a ser crítico, a mirar la evolución artística con perspectiva. He admirado el arte anterior para entender las bases del arte actual. Un pequeño aspecto del cual me siento orgulloso es de mi colección de catálogos de exposiciones. El catálogo es el rastro físico de una exposición y aparte del recuerdo que queda al haber asistido, es lo único que permanece tras la finalización de la misma. Actualmente con la implantación universal de la información on-line, el catálogo como tal es ya un fósil, pura arqueología moderna. Los catálogos solían acompañarse del texto de un entendido/a sobre el tema. Bien, pues tengo que decirte, que he leído los textos de decenas de críticas o presentaciones y o bien soy un analfabeto o dichas críticas eran absolutamente infumables, dotadas de tal nivel académico que acababa partiéndome de risa (puedo dar referencias y nombres). Luego leí que en un estudio realizado sobre el tema confirmaba que solo un 15% de personas que empezaban a leer la crítica acababa por leerla, el resto desistía. Yo mismo a petición de un artista conocido prologué uno de sus catálogos, escribí un texto tan intimista, tan personal, tan alejado del academicismo estúpido y prepotente, que tuvo un eco asombroso, sencillamente por que era un texto leíble. Ese mismo artista me contaba que en un encuentro en Madrid (ARCO), coincidió con Barbara Rose, ésta estaba encantada con la obra y le sugirió a cambio de una buena crítica, le enviara a su casa de NY una de las piezas (sic). Es la punta de un perverso iceberg.

    Un abrazo

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si la crítica (o el text preliminar d'un catàleg, etc.) és ilegible, no serveix per a res. És com si no hi fos!. Però també hi ha crítica legible. La qüestió és, si és interessant o no, o si és objectiva o imparcial. Hom suposa que sí, però de vegades trobem pistes que ens fan pensar que no. De vegades, la sola tria de l'objecte a criticar ja és una pista. Perquè aquest artista i/o galeria i no una altra? De vegades, simplement perquè hi ha o bé amistats o bé diners pel mig. Potser són les regles del joc. Qui se les salta, queda fora.

      Els crítics saben que ténen poder. Com he respost en el comentari anterior, una crítica (sigui bona o dolenta) és publicitat, que de vegades ajuda. El que expliques de la Barbara Rose és ben poc ètic. Fixa't que a més del regal de l'artista, se suposa que aquesta senyora també cobrarà del diari o de la revista que li publiqui la crítica. O sigui cobrarà dues vegades per la mateixa feina. Em van explicar fa temps que una crítica d'art es va vendre la seva col.lecció fa alguns anys. Que jo sàpiga, ningú la coneixia com a clienta de cap galeria. Tota aquesta col.lecció eren regals dels artistes!. Segurament, tot plegat també forma part de les regles del joc. Ara bé, podem parlar d'una crítica imparcial i objectiva? Podem parlar d'una crítica fiable?

      Elimina
  3. Críticos honestos e imparciales creo que son muy poquitos.
    Es lo que denuncias tú. Para que comenten una obra hay que pagarles, de una manera u otra. Estoy contigo, Anna.
    Bicos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Esto lo empecé a sospechar hace años. Una vez, cuando trabajaba en la otra galería, convocamos una rueda de prensa para comunicar un tema que nos parecía lo bastante importante. No vino nadie. Ahí fue cuando pensamos que deberíamos haber contratado a una agencia de comunicación. Hace años, las cosas no iban así. Al menos no de una manera tan evidente.

      Elimina
  4. Las críticas literarias o sobre cualquier arte, los concursos..., están bajo sospecha.
    Qué tristeza!!
    Porque hay artistas que crean obras y tienen ingresos, aunque sean pocos, pero los hay que necesitan vivir de lo que crean.
    Y si es bueno, no digo un genio, pero no tiene ninguna promoción, ya me dirás...
    Otros, como dices tú, son pura mediocridad pero ganan concursos y tienen esas buenas críticas pagadas.
    En fin...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hace muchos años, cuando estudiaba en la universidad, me contaron que había un profesor de la facultad de bellas artes que siempre decía a sus alumnos: "No importa que lo que pintéis sea una mierda. Lo que importa es con quien os relacionéis". A él mismo, que era artista, le fue bastante bien, supongo que aplicando lo que predicaba. Lo triste del caso es que tenía razón. Para triunfar en el mundo del arte, no basta con ser bueno. Tienen que confluir muchos factores, y algunas veces, puede que alguno no tenga nada que ver con los méritos artísticos propiamente dichos. Así pues, no cabe esperar en una crítica de arte, de música o de literatura exenta por completo de intereses. Desde el momento en que la cultura mueve dinero, es de lo más plausible que se pague por una buena promoción. Por tanto, que un artista esté "arriba del todo", no quiere decir que lo esté por ser el mejor. Puede ser muy bueno,eso no lo pongo en duda; pero seguro que o él o quienes le rodean, se han sabido mover bien.Con la crisis, además, el panorama se ha acabado de contaminar. Da mucha más rabia cuando ves según que cosas!

      Elimina
  5. La crítica d'art com a doctrina està desapareixent. Això és un fet. Les persones que escriuen ara a l'apartat cultural dels diaris (millor que anomenar-los crítics), no encaren les cròniques amb profunditat. Es limiten a fer un resum de les obres vistes. Tampoc es mullen perquè mai en fan una crítica negativa. Negativa però amb fonament. De vegades, en comptes de crítics semblen "funcionaris de la crítica".

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt bona observació Boulevar-t(ist). Això potser vol dir que els falta passió per allò que fan, els falta compromís. Cumpleixen amb la seva obligació, justifiquen el que cobren, però no prenen partit, ni obren cap camí. Omplen l'espai que els han assignat, pel qual els paguen, i llestos!. D'aquesta manera, poc interessa el que puguin dir. Per això s'ha tornat tot tant avorrit, per això hi ha tant poca motivació en el públic.

      Penso que part de la culpa d'aquest acte funcionarial de la crítica ve donada per la falta de llibertat i d'imaginació dels qui s'hi dediquen. Per això és que només es dediquen a escriure resums!

      Elimina
  6. No sé quan cops he començat a escriure aquesta resposta, es que es poden dir mil coses! A veure si organitzo les meves idees... Tal i com jo ho veig, i no és més que la meva opinió:

    1. Falta relleu generacional de col•leccionistes, però, també de crítics. Fa uns dies que vaig estar a les xerrades sobre Cirili al MNAC, la mitja d'edat dels tertulians era altíssima. Hagués estat bé el punt de vista d’algú més jove... no hi ha ningú?

    2. Es cert, costa molt que et vingui a veure un crític o es molesti en escriure alguna cosa diferent a la nota de premsa que tu has enviat, es que pràcticament no canvien ni una coma.

    3. Alguns crítics els hi passa com en alguns comissaris, s’obliden que la protagonista de tot plegat és l’obra, i després l’artista. I en tot cas, si cal, al final ells.

    4. Per la raó que sigui de vegades es potencia artistes que poc tenen a dir, així que a falta de paraules de l’autor... parla un altre, i si cal, s’inventa un discurs, motiu per el qual, contra menys entenedor sigui, doncs millor, així no hi ha res a rebatre.

    Fent un anàlisi matusser de tot plegat, jo crec que hi ha diferents raons que justifiquen tot això:

    1. Falten recursos:(el periodista/crític que escriure ha de cobrar per una feina ben feta, si no se li pot pagar, s’acaba agafant una persona que fa una feina, sense més.

    2. Hi ha una oferta exagerada de propostes i sembla que no s’arribi a tot.

    3. El amiguismo d’abans continua viu en els nostres dies.

    4. Al públic sembla que li interessi més el mundial de futbol que l’art (i aquí podem dir mil coses, però ojo, jo defenso que el públic té potencial, però tant ens fiquen pel nas el futbol que al final ens ho acabem creien)

    5. I si, un suborn ben donat obra portes i escriu crítiques.

    I a la volta, encara hi ha algun bon crític honest, sincer i directa com una que jo conec i que sovint es passeja per les pàgines d’aquest blog.

    Dit això, Anna, aposto a que sé de quina crítica d’art mexicana parles. I saps que? A mi m’agrada. Saps per què? Perquè estigui d’acord o no amb el que diu, ella es justifica, no deixa anar una frase i tanca el tema, no, justifica les seves observacions, i això és el que a mi m’interessa, perquè la CRÍTICA DE MENA ÉS SUBJECTIVA, per tant, qui té la rao? Però que algú sàpiga justificar el que diu, això és el que, a mi personalment, m’interessa.

    Ni rellegeixo el que acabo d'escriure sino acabaré per borrar-ho tot...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó amb el que exposes sobre la situació de la crítica d'art. Ja es veu que parles per experiència i que t'has trobat amb el panorama que ens domina. Efectivament, el mundial de futbol interessa a molta més gent que les exposicions d'art, però això ha estat sempre així.

      Pel que fa a la mexicana... crec que es justifica manipulant la informació. Només utilitza la que a ella li interessa. Però és la seva postura, i ella veu el món a través del color de les seves ulleres. Suposo.

      Elimina
  7. Carai, acabo de llegir el post de sota... doncs si, sabia que parlaves de l'Avelina Lésper, em pensava que no es podía dir, i jo que em pensava que anaves de misteriosa jeje...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Després de llegir l'atac directe que li va dedicar la Rosa Olivares des d'Exit Express, ja se sap de qui parlo. No li volia fer propaganda, però jo tampoc tinc 2.000 seguidors!. I de fet, els que l'ataquem, simplement actuem en defensa propia!

      Elimina