dissabte, 7 de juny del 2014

Sobre els perills del maximalisme

       



     Casualment, navegant per internet, vaig trobar una entrevista a la crítica d’art mexicana Avelina Lésper. Aquesta noia acostuma a criticar en profunditat l’art contemporani, i aquesta vegada no va ser diferent. Segons ella, l’art V.I.P. (Video Instal.lació Performance), que és el que representa la contemporaneïtat no és art. D’entrada critica el fet de que s’apropiïn del terme “art contemporani”, perque tot el que es realitza en el moment present és contemporani. Segons Lésper, seria més adient parlar d’estil contemporani. En aquesta entrevista l’atac és tant frontal, que fins i tot jo, que tendeixo a ser molt crítica amb aquestes manifestacions, em va fer donar un pas al costat. Comença fent una definició del concepte d’art com a manifestació expressiva de l’ésser humà, una forma d’expressió molt sofisticada que per assolir la seva fita, o sigui, transcendir, ha d’estar molt ben feta. L’artista ha de dominar molt bé el llenguatge que utilitza, o sigui la tècnica, per comunicar bé. Fins aquí, estic totalment d’acord. Ara bé, continua l’argumentació negant les aportacions de Marcel Duchamp. Segons ella, el ready made no és art, si no un exercici retòric. Jo no crec que la descontextualització sigui simplement un exercici retòric. Segueix afirmant que tant Duchamp, com Joseph Kossuth o Donald Judd  (es poden posar en el mateix sac?) van obrir el camí a la mediocritat: tot és vàlid i qualsevol pot denominar-se artista. La seva crítica va més enllà. Nega el videoart: un video ben fet és una altra cosa, pot ser cinema o publicitat. Nega les instal.lacions: provenen del ready-made, que no és art. Nega les performances: si esta ben feta, és o bé dansa o bé teatre. A mi, que no sóc gaire “fan” de l’art conceptual, s’em van posar els pèls de punta. Jo sí que considero art els vídeos de Bill Viola, per exemple (entre molts d’altres!) I fa pocs dies vaig assistir a una altra performance de David Ymbernon, molt ben feta i amb una càrrega artística ben intensa. Una d’aquestes performances de l’Ymbernon a mi em va canviar la vida. No sé quina informació té l’Avelina Lésper, però crec que pel camí se li ha perdut alguna cosa. El cert és que en aquestes disciplines és fàcil que a molta gent els donin gat per llebre, però afortunadament, hi ha videoartistes i performers molt bons. Duchamp no va obrir pas a la mediocritat, si no que va assentar unes noves bases d’investigació. I aquestes bases poden ser ben o mal utilitzades.  No cal prendre-ho de forma literal, el procés no és pas tant limitat. Per tant, no es pot ser tant radical com la Lésper. Te raó en algunes coses, però en el seu atac tant frontal, tanca els ulls a algunes coses importants. Es pot fer videoart ben fet i no ser ni cine ni publicitat.
   
     En la mateixa entrevista, carrega amb força contra el mercat de l’art i les polítiques culturals. Afirma que l’art s’ha convertit en un objecte de luxe excèntric per a gent sense cultura, i que les polítiques culturals són inexistents, dominades per algunes galeries, col.leccionistes i comissaris. Ben argumentat, podria tenir certa raó, però tendeix a posar-ho tot al mateix sac. Pot tenir raó en alguns dels casos, però no en tots. Defineix els comissaris com a “coyotes”, que seguint discursos arbitraris utilitzen les obres dels artistes, i critica que avui dia tinguin més importància aquests comissaris que els propis artistes. En algun dels escrits d'aquest blog, alguna vegada he fet alguna observació puntual semblant.  També té raó en criticar el fet de l’oportunisme artístic en referir-se a artistes que, sense saber fer res bé, estan presents a tot arreu (museus, galeries i institucions), generant en el públic –que no rep cap input de les seves obres perquè no estan ben realitzades- un desesperant sentiment d’estafa.
    
     És una llàstima que generalitzi tant, que utilitzi idees massa maximalistes (o reduccionistes, segons com es miri). Tenint bona part de raó, transmet estretor de mires. Si no fos per això, l’aplaudiria.

     

8 comentaris:

  1. Com sempre, un article de plantejament interessant i que dona per a un debat molt intens.

    La veritat és que estic totalment d’acord amb el que exposes sobre el radicalisme de l’Avelina Lesper respecte a l’art contemporani. Perquè aleshores, ni el cubisme, ni el futurisme, ni l’expressionisme, ni el surrealisme ni altres moviments que realment han fet importants aportacions a la història de l’art del segle XX , tindrien sentit per aquesta dona.

    De totes formes, també es cert que amb la seva duresa, està posant a caldo a moltes marxants i galeristes sense escrúpols, àvids de diner, que més d’un cop han venut garses per perdius, i ara el col•leccionista en paga les conseqüències d’haver adquirit obra a un preu exorbitant, el que mercat s’ha encarregat de menysvalorar.

    A mesura que han anat avançat els temps i la tecnologia, noves formes d’art han aparegut. I si bé reconec que no soc una gran entusiasta del vídeo art o de segons quines performences, també admeto que cal explorar noves vies i veure’n el resultat. I evidentment, sota la crítica comprada i el mercantilisme, s’ha donat canxa a “coses horripilants”, sense sentit, sense tècnica, sense coneixements i sense missatge.

    Les noves formes d’art necessiten de l’experimentació i també de la seva difusió, en base, però a donar al públic les eines necessàries per entendre-ho. I això parteix del sistema educatiu i de la mancança d’estudi de les humanitats. Dels “fangs” de la mancança, han sortit els “llots” de les barbaritats que tu i jo sabem, i que principalment ha estat paratxutades pel sector públic, amb els impostos de tots nosaltres, deixant al ciutadà gris que manté tot el tinglado com a ignorant i que se “l’ha d’educar”.

    Degut als nostres tarannàs i experiències, nosaltres, i de ben segur que molts lectors del teu blog, tenen prou coneixements per valorar l’art, sigui contemporani, sigui estil contemporani i fins i tot sigui conceptual, doncs tampoc hem de negar que algunes conceptualitats poden tenir una base sòlida – tot i que això es dona en molts pocs cassos – i per tant s’ha de tenir obertura de mires, cosa que a la Lesper li falta.

    Lo bo que té l’Avelina és el “xarop d’estopa” que està donant, i que evidentment és molt necessari per reconduir postures, i fins i tot perquè es controli l’excessiva proliferació d’artistes que no ho són, però que per interessos creats se’ls hi dona suport. I gràcies això, l’art s’ha convertit en un luxe per gent sense cultura, que perfectament pot comprar per una barbaritat de diners, una peça fet per un assassí en sèrie, com el cas d’una sèrie d’obres que es varen exhibir en una galeria de Madrid, i que eren dibuixos que només poden tenir valor a nivell psiquiàtric.

    La contrapartida és que ella també està tiranitzant els conceptes. Que no tot pot ser figuratiu. Que l’esser humà canvia constantment, i no es continuaria conformant amb formes tradicionals. S’ha de buscar l’equilibri en tot. Però mentre l’art continuï tenint un sentit tan mercantilista, serà molt difícil de quadrar postures i opinions.

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'Avelina Lésper dona molta importància a dominar bé el llenguatge (que en art seria la tècnica) per poder construir un discurs artístic que transcendeixi. En això, estic d'acord, però no és la única premissa. Tenir un gran domini tècnic no te res a veure amb tenir un discurs, ni amb el poder de comunicació. Els artistes acadèmics segur que tenen una gran tècnica, i alguns d'ells no aporten res. Negant d'una forma tant radical les noves (bé, ja no tant noves!) tendències "per se" (pel fet de ser video, instal.lació o performance) barra el pas a artistes que potser sí que ho fan bé. Ella defensa que l'art contemporani és una estafa, i en molts casos ho és, i en altres no.

      Del que sempre m'he queixat és de que moltes vegades s'ha recolçat institucionalment a artistes molt mediocres que a sobre, han acabat creant escola. Això sí que és depriment!. I aquestes coses sí que han creat desorientació en el públic que s'ha acabat allunyant de l'art. A mi m'ha tocat moltes vegades nedar a contracorrent per defensar l'obra d'artistes boníssims que estaven fora del sistema. Això ho he explicat moltes vegades en aquest blog. Abans això era una cosa molt difícil i molt delicada, sobretot perque jo mateixa estava en una galeria que estava (o volia estar) dins el sistema. I el que esta clar, és que el sistema està bastant contaminat. Jo crec, però que a mida que passi el temps i canviin les persones, les coses han de canviar. Poden canviar a pitjor, però esperem que no.

      Sí que hi ha artistes conceptuals boníssims. En aquest blog ja vaig parlar una vegada de Lawrence Weiner, per exemple. El que passa és que fer fals conceptual és força fàcil i si a més tens les relacions oportunes, pots tirar. Però no s'ha de posar tot al mateix sac i dir que tot és dolent. Que hi ha hagut oportunisme en art, doncs sí, però no només. I en un panorama mancat de líders (també vaig dedicar una entrada a aquest fet), la mediocritat és un perill

      Elimina
  2. He revisado y leído algunos de los artículos de Avelina Lesper publicados en su blog, los he escogido al azar. He de decir que su retórica agresiva engancha, estarás de acuerdo o no pero engancha. Se carga el sistema artístico, desde los artistas, galeristas, marchantes, críticos de arte, revistas especializadas, curators, museos, instituciones públicas o privadas, en fin arrasa con todo. Bueno, es una forma de hacerse notar, tiene más de dos mil seguidores. La sensación que he tenido es que Avelina Lesper es en si una performance de primera. Lo que más critica es sencillamente lo que ella misma hace. No se si es que es muy lista o por el contrario no se entera. Pero da igual, nada va a cambiar.

    Un abrazo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, la retòrica de l'Avelina enganxa, encara més si la sents parlar, domina molt bé l'oratoria (pots veure alguna de les seves intervencions al You Tube). A mi em fa pensar en un polític populista o demagògic. Per construir el seu discurs prenen una part dels fets i obvien la resta. És clar que ténen una part de raó, però es deixen coses que contradirien el que diuen. Pel que fa al "sistema" (vull dir el mercat internacional actual) te bastanta raó, tot i que mai parla de les excepcions. Criticar i destruir és fàcil, és molt més difícil construïr i defensar, perquè has d'anar a contracorrent. Per construir quelcom autèntic has de lluitar contra el que és fals i fer molta labor pedagògica.

      Pel que fa a l'Avelina, diria que és totes dues coses. És molt llesta i no s'entera (o ho fa veure!).

      Una abraçada

      Elimina
  3. Donem-li la volta... i si l'Avelina vol posar l'accent en alguns temes i opta per aquesta agressivitat per aconseguir captar l'atenció? Ja sabem que si es parlar d'art costa que algú t'escolti... Em sembla que no m'ho comprareu oi?

    I si, és cert, va de crítica estrella per la vida, però ei, es que parla bé!

    ResponElimina
    Respostes
    1. No, no t'ho comprarem :-)!. És cert que parla bé, però el rerafons del seu discurs és totalment reaccionari. També obvia tot allò que no li interessa, perquè tiraria pel terra el seu discurs. Ignorancia per part seva? No ho sé. Penso que tots els demagogs dominen l'oratoria. El més difícil avui dia no és fer el que fa l'Avelina, si no el contrari. Defensar l'art contemporani, triar el gra de la palla, això és difícil i molt ingrat. Sobretot quan s'ha donat tant gat per llebre, i encara més quan hi ha tants "muntatges", i tants "bluffs". És més fàcil dir que tot plegat és una gran estafa. Potser sí que hi ha coses que ho són, però altres no. No ens fa cap favor aquesta Avelina, sincerament.

      Elimina
    2. Je je, ok, t'ho compro jo en a tu, tens raó, lo seu es defensar l'art contemporani i triar el gra de la palla... una abraçada Anna.

      Elimina
    3. De tota manera Artemisia, fins i tot l'Avelina té el seu dret a dir el que vulgui! I nosaltres de fer-li cas, o no, i manifestar-nos en qualsevol sentit!

      Elimina