diumenge, 13 d’abril de 2014

Sobre el valor de l'art

     



     Estic llegint amb gran plaer el llibre de Michael Findlay El valor del arte. Michael Findley és actualment el director d’Acquavella Galeries de Nova York. Als anys 60 va fundar la galeria Soho, on va presentar exposicions individuals d’artistes com John Baldessari, Styephen Müller, Sean Scully o Hannah Wilke. El 1984 va entrar a Christie’s, com a responsable de pintura impressionista i moderna, entitat amb la que segueix col.laborant. Michael Findlay és una persona amb una llarga experiència acumulada amb tants anys de treballar en el món de l’art. M’agrada especialment un paràgraf del llibre en el que parla de la relació directa de l’espectador amb les obres d’art. Ell defensa la necessitat d’enfrontar-s'hi d’una forma directa, sense la intermediació de cap discurs didàctic. Després d’observar el públic que visita un museu, se’n adona que la gent mira la cartel·la abans de mirar el quadre, enlloc de fer-ho al revés, que és el que hauria de ser. Tampoc creu en els itineraris que proposen els comissaris; i sovint, visita les exposicions començant pel final. No només perquè així “esquiva” un discurs sobreposat a les obres en sí, si no perquè ha observat que d’aquesta manera les veu més bé. La gent s’acumula al principi de les exposicions, perquè han de llegir tota la informació que s'els proposa i perquè encara no estan prou cansats. A mesura que avança el recorregut, el públic circula més de pressa. A Michael Findlay no li interessa gaire el discurs d’alguns comissaris, ell creu que expliquen la seva història i que les obres d’art esdevenen meres il.lustracions. Explica que fa molts anys, a l’hora de dinar, tenia el costum d’anar a seure al davant d’un quadre de Monet que estava en una de les galeries del Metropolitan Museum of Art de Nova York. S’estava allà durant més d’una hora. Era (és) la seva manera d’enfrontar-se a la pintura: com més la mires, més coses sents.
     
     Aquest matí, durant una visita a la Fundació Miró, he tornat a pensar en Michael Findlay. He anat a veure una exposició que resumeix els 35 anys de programació dels espais 10 i 13, dedicats a l’art emergent i d’experimentació. El títol de l’exposició és prou llarg i explícit: Haver fet un lloc on els artistes tinguin dret a equivocar-se. Històries de l’Espai 10 i l’Espai 13 de la Fundació Miró. De bon començament, ja m’he topat amb uns panells, constituïts per una mena d’estructura de fusta de color fosc, que prenien tot el protagonisme visual de l’espai. En alguns havien posat un plafó blanc al darrera, en altres no. Les obres no es veien bé: les interferències contínues a l’altra banda del panell, ho impedien. El mateix que passava al magatzem de la galeria, que havia de despenjar els quadres de les mampares metàl.liques i recolzar-los contra una paret blanca per tal de veure’ls bé. Les obres disposades en taules i vitrines, quedaven eclipsades per l’impacte visual de l’estructura que les sostenia. He mirat el programa de mà, i he vist que l’autor d’aquell despropòsit era un artista, a qui havien encarregat un muntatge modular que accentués la condició de temporal de l’exposició i que convertís l’arquitectura de la fundació en una potencialitat històrica(1). I les obres què?. El responsable de la mostra (i dedueixo que també l’autor d’aquest l’encàrrec) és, com no podia ser d’una altra manera, un comissari d’exposicions del nostre temps. En la seva pàgina web destaca que des de 1998,  treballa en fragments d’una història cultural de les pràctiques estètiques de finals del segle XX al voltant de la producció d’una subjectivitat somàtica i sexualitzada. La seva investigació pre-doctoral es va centrar en la revisió de la teatralitat i les estructures lingüístiques al.legòriques en l’escultura de la dècada dels 80 (2)

     
     Enmig d’aquesta boira intel.lectual, sort de poder comptar amb escrits com els de Michael Findlay. Per trobar el valor de l’art, val més esperar que escampi.


Notes:
La fotografia reprodueix els panells que esmento en aquest text.
(1).- Del programa de mà de l'exposició
(2).- En cursiva perquè el redactat no és meu.

10 comentaris:

  1. Vivo en un clásico piso del Eixample dret, grandes espacios, pasillos amplios, mucha luz natural y...el recibidor. Esta pieza ya en total desuso en las nuevas construcciones, es desde hace años, mi espacio emocional. Es un rectángulo espacioso con una gran ventana y mucha pared. Llenar las paredes con pinturas ha sido un proceso lento y emocionalmente enriquecedor. Colgar una pintura junto a otras no es tarea sencilla. Los cuadros han de dialogar entre sí, han de crecer juntos y no apagarse. Desde hace años ese espacio es mi claustro de paz y silencio. He pasado infinidad de horas sentado, mirando las mismas piezas, a diferentes horas del día, con iluminación cambiante (natural o artificial) y siempre descubro algo nuevo, un detalle, un matiz cromático, una percepción íntima distinta. Es en este espacio donde mi mirada emocional adquiere tintes operísticos.
    Coincido pues en algunos detalles de tu texto en cuanto al valor del espacio, la disposición de la obra, la iluminación de la misma o el entorno y en la estupidez de la gran masa cuando va a las exposiciones.
    Me gustan las galerías sin gente.

    Un abrazo

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens molta sort de disposar d'un espai com el que descrius en el teu text. Així doncs, tu comprens perfectament a què es refereix en Michael Findlay quan parla de la riquesa que ofereix la contemplació llarga, lenta i cambiant de les obres d'art que has anat penjant a les parets al llarg dels anys. Malauradament no passa el mateix en l'actual exposició que hi ha a la Fundació Miró. Tot i disposar d'unes parets meravelloses i d'uns espais amplis en els que habitualment les obres que s'han exposat allà han lluit de forma esplèndida; han optat per ignorar aquest fet. Han encarregat el muntatge a algú amb massa afany de protagonisme.

      Tampoc et pensis que hi havia gaire gent visitant aquesta exposició. Habitualment hi ha molta més gent. Suposo que una exposició del recorregut vital dels espais 10 i 13 no és prou atractiva pel turisme!.

      Elimina
  2. Com sempre, un tema que dona per expandir-se molta estona, per no dir hores, doncs hi ha varies coses a plantejar.

    En primer lloc, vas a anar veure l’exposició d’una institució pública, perquè encara que hi hagi alguna cosa de capital privat, és minsa, i per tant el concepte expositiu no és el d’atraure públic, sinó el de viure uns quants a les nostres esquenes, en base de propostes avantguardistes, de les que ens volen convèncer que estan “à la page”, i que en realitat mereixen una qualificació del tot escatològica.

    Per tant, es poden permetre el luxe de fer muntatges com el que descrius, on el menys important és l’obra, i on el que es vol destacar és la “creativitat” del comissari de torn, que de ben segur ha estudiat belles Arts, però amb mancança d’història de l’art.

    Del que acabo d’esmentar, cal afegir les connexions polítiques d’aquest comissari, i per tant rep encàrrecs d’aquestes institucions, que amb els diners de tots, han provocat que una elit faci aquestes propostes tant poc assenyades artísticament, i que hagi allunyat al públic de les mateixes. O sigui, la cultura oficial, amb la fal•làcia de donar oportunitats a artistes que a nivell privat no es els voldrien veure ni en pintura, han creat la desafecció del públic.

    Personalment, jo tampoc tinc massa ordre i concert alhora de veure una exposició, a excepció de les del Caixaforum, que tenen un fil conductor molt específic, i aquí si m’agrada seguir un ordre, fins a tal punt que procuro comprar el catàleg de la mostra, cosa que la majoria de gent no fa, perquè es visiten moltes exposicions, però ningú en vol veure l’entrellat de les mateixes, desprès.

    Ja que parlo del Caixaforum, i to d’aquests comissaris de nova fornada, com que aquesta institució cultural es mou per capital privat, o sigui, amb els diners dels impositors de La Caixa, més les inversions que fa aquesta, no s’estan per gaires orgues actualment, i gràcies el projecte Comisart, uns estudiants de Belles Arts comissarien mostres d’art contemporani del fons de la Caixa, s’entretenen, se’ls hi dona catxet, i en Fainé s’estalvia pagar honoraris astronòmics a comissaris amb pedigree, per unes exposicions que no visita gaire gent.

    M’anoto el títol d’aquest llibre, doncs crec m’aportarà una informació molt valuosa. I evidentment el que diu en Michael Findlay té la seva lògica, sobre tot en base a la seva experiència. Com deu veure ell aquest tarannà d’exposicions com el de la Fundació Miró? Com pot contemplar a aquests comissaris de nova fornada, si és que ho contempla? Tindrien lloc en el MOMA de Nova York?. Jo crec que no, perquè el MOMA no es base en criteris polítics sino artístics, al tractar-se d’una institució on l’estament públic no hi té res a veure, o pot ser amb molt poca proporció. Per tant, han de fer mostres veritablement de qualitat.

    En resum, el problema de la cultura a Catalunya i Espanya es la ingerència política, que alimenta a un personal inepta en la gran majoria, i a una casta funcionarial que si no fos així, no tindria feina. Per tant, amb aquest principi, no et pot sorprendre exposicions com la que descrius, i que cada vegada es donen més, malauradament, i on la contemplació i el gaudi de l’obra, o la seva crítica no estan contemplats. L’espectador o el visitant no té importància. Només ho té el nom de la institució o el comissari de torn, això sí, amb els diners dels nostres impostos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs et puc assegurar que aquest comissari no va ser estudiant de belles arts, si no d'història de l'art, i pel que he llegit, està d'allò més preparat. Ara bé, després de seguir els seus raonaments he tingut ganes d'escampar la boira, mai millor dit. Mediatitzen tant la percepció de l'art que l'allunyen d'una manera quasi inabastable. He escrit boira intel.lectual, però em referia a broma (bruma, en castellà), o sigui boira humida i enganxosa. És clar que potser en fa una visió encertada, però cal? Tot plegat són interpretacions a posteriori.

      La visió de l'art d'en Michael Findlay no hi té res a veure. Ell pot fer explicacions històriques i contextuals (reals, no suposades) de les obres d'art, pot parlar amb tot detall de la biografia dels autors i del moment en que van crear unes o altres obres. Per damunt de tot però, deixarà que les propies obres parlin, i com a molt, en ensenyarà a escoltar-les. No hi haurà cap altre veu a sentir que les del propi artista. Per a mi això és molt valuós. És el més valuós i la única cosa que importa. Però estem en l'època dels comissaris, i molts d'aquests van de creadors privilegiats. Alguna vegada l'encerten i ho fan bé, però altres vegades s'equivoquen…. i aquests sí que no ténen dret a equivocar-se. L'artista es pot equivocar, perquè si no ven l'obra no cobra, però els comissaris cobren i molt, per tant no els podem permetre que s'equivoquin. Saben vendre's molt bé, tenen totes les armes dialèctiques i són hàbils al màxim en les relacions socials que els interessen. Però si en les exposicions que munten hi ha confusió visual i discursiva, hi haurà més d'una persona que els hi tiraria tomàquets!

      Elimina
  3. Doncs soc jo la que rectifico, doncs com que mots d'aquests comissaris estudien Belles Arts, l'he col•locat en el mateix pot. Però fas una afirmació en la que hi estic totalment d'acord: Que van de creadors priviligeats. Ben cert, o sigui, s'aprofiten de les institucions públiques i a sobre de l'artista, que poden ensorrar o no amb el seu plantejament estètic. Be, una casta que ha sorgit dels estaments públics - en prou feines hi ha galeries que necessitin comissari - i que manega els fils, podent donar a entendre que una obra es bona, quan no ho és, segons un criteri que quasi es podria dir infalible, encara que, com el cas que expliques, s'equivoquin més d'una vegada.

    Efectivament, Anna, usurpen el lloc del creador, destacant més la seva figura que l'origen de la mostra. Absolutament irracional.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A les galeries és diferent; el discurs que s'explica en una galeria normalment és més senzill, ja que l'espai és molt més limitat.

      La figura del comissari és necessària, hi ha d'haver algú que coordini una exposició temàtica i organitzi el muntatge. El que passa és que per damunt de tot ha de fer-s'ho com sigui per a potenciar les obres, i això de vegades no passa. Fan servir un discurs intel.lectual molt vàlid i lúcid, però no munten bé les exposicions. Són bons autors d'assaig, però els falta el sentit de l'espai. Del que em queixo en el cas d'aquesta exposició en concret és que s'encarreguessin aquests panells, vitrines i taules a un artista. No pot ser que aquests elements prenguin un protagonisme tant gran.

      Elimina
  4. Como paleta mirona que soy me ha echo gracia porque es cierto, y lo digo con humor, que entramos en una galeria y seguimos la línea que los promotores proponen. Y al principio nos fijamos en cada detalle del cuadro y dejamos volar la imaginación, pero a medida que vamos avanzando el interés va decreciendo, y más si te duelen los pies, y al final acabamos dándole una simple mirada al cuadro y fin! Casi respiramos aliviados, :)
    Supongo que, los expertos y directores de las galerias, lo sabeis. Y, quizás, pongais al principio los que considerais más interesantes.
    Alguna vez había pensado sobre esta cierta "manipulación" y pensado que mejor sería ir un poco a mi aire. Lo mismo que no me gusta leer las críticas de los expertos porque también ya vas más con sus ideas sobre lo que vas a ver. Y ya sabemos que el dinero es el dinero, y hay amos y esclavos.
    Mejor ir y dejar que el mensaje del artista hable. Aunque los guías tambien está bien escucharlos. Todo necesita una moderación.
    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tienes razón en que tiene que haber un equilibrio entre explicaciones y contemplación. A veces, sin una visita guiada te pierdes cosas importantes; siempre y cuando la visita guiada esté bien hecha, que también hay cada cosa!. Pero sin duda, lo que propone Michael Findlay en su libro es lo mejor. Cuenta que una vez, en un museo de Nueva York, estuvo observando dos grupos de estudiantes, situados frente a dos cuadros de Rothko. Mientras los componentes de uno de los grupos, miraban hacia otra parte (sus móviles, la gente, charlaban entre ellos), el otro grupo participaba de forma entusiasta de la contemplación. Què diferencia había entre ellos? Mientras la guía de un grupo (el de los distraídos) no paraba de recitar fechas y nombres, la otra les hacía preguntas del estilo de: "en qué os hace pensar el cuadro?" o "qué os sugiere la mancha gris?". Tanto un comisario (el que organiza la muestra) como un/a guía, deben despertar el interés y no aburrir con razonamientos pedantes. Éstos vale más dejarlos para un artículo o un libro de ensayo, si no queremos que la gente se aleje del arte para siempre. Desgraciadamente, esto último suele ser frecuente en las exposiciones de arte contemporáneo. Es importante conocer ciertas cosas fundamentales, pero también hay que dejar que las obras "hablen". Sin duda eso es lo que quieren los artistas, que el público "mire" y "escuche" sus obras.

      Elimina
  5. Es que al preguntar se establece una comunicación y se aviva el interés.
    En mi caso, como no sé mucho sobre arte, sólo admirar lo que me gusta. Suelo unirme, muchas veces de polizona jaja, a las visitas guiadas.
    Sí, los que saben, bien pueden ir a su aire.

    ResponElimina
  6. La verdad es que muchas veces, los teóricos rizan el rizo sobre los significados de las obras de arte. A menudo (como sucede con el expresionismo abstracto), las explicaciones de las obras son de lo más sencillo. Con el arte conceptual es algo más complicado. Detrás de una instalación puede esconderse todo un tratado de filosofía. Lo que sucede (y yo últimamente me lo planteo cada vez con más frecuencia) es que muchos artistas conceptuales descuidan el resultado de su tan profundo planteamiento. La contemplación de muchas obras conceptuales da ganas de echar a correr. Los artistas se han vuelto tan intelectuales en nuestra época que sus obras se han alejado del público. Y eso tiene algún sentido?

    ResponElimina