diumenge, 6 d’abril del 2014

Quart creixent, dia de pluja, paraigues oblidats

    


                                                    A manera de disculpa, per haver donat el públic per perdut.       
      Fa poc més d’un any, en una entrada titulada Karl Kraus i l’avorriment dels gats (1), vaig fer una reflexió sobre la manca de públic a les inauguracions de les galeries. Si més no, a la qualitat d’aquest públic. Feia poc, havia hagut d’organitzar una inauguració a la galeria en la que treballava, que per decisió de la direcció, deixava d’existir. El seu espai seria ocupat per una editorial d’obra gràfica. Els gestors d’aquesta empresa necessitaven tenir un espai expositiu a Barcelona, per poder accedir a fires internacionals que exigien, que, a més de ser editors, disposessin d’una galeria per ensenyar les seves noves edicions. Quan em van explicar el nou projecte, vaig suggerir que, a banda de tots els artistes estrangers que editaven, seria necessari incloure artistes del país en la programació de la nova galeria. Segons la meva opinió, es tractava de connectar la seva tasca editora amb la vida i l’interès de la ciutat. Ni tant sols em van escoltar, de seguida em van manifestar que a ells, Barcelona no els interessava. Aquell espai el pensaven utilitzar exclusivament per a la projecció de la seva imatge a l’estranger. Així doncs, deixava de ser una galeria per convertir-se en una estratègia de marketing
     
     Tot i amb això, vaig fer la feina de sempre. Els vaig redactar una nota de premsa i vaig enviar la invitació a tots els correus electrònics. En la redacció d’aquella nota, vaig procurar que els dos artistes que presentaven semblessin prou atractius i interessants al públic. De fet, la relació d’exposicions de tots dos als Estats Units era tant llarga que vaig haver de reduir-la. Aquella vegada però, els meus esforços per atorgar interès al tema, no van donar resultat. El dia de la inauguració –no només s’inaugurava una exposició, si no un espai- no hi va assistir gaire gent, tret de la família i els amics dels editors. Cap client, cap artista, cap crític. És per això que aquella inauguració, tal com vaig escriure en el seu dia, em va semblar provinciana (demano excuses per l’expressió). Les tres ampolles de cava buides al terra, en acabar l’acte, van ser la imatge més expressiva del que havia estat tot plegat: una cosa que no va atraure gaire gent.
    
     Vaig arribar a la conclusió de que l’art interessava poc, i que les inauguracions ja no eren el que havien estat. També vaig donar la culpa a la crisi d’aquella deserció del públic. El país estava ben ensorrat, la gent patia problemes molt greus, i l’art era una cosa supèrflua i frívola que, en aquells moments, estava fora de lloc. L’any passat vaig escriure alguns articles sobre tot això en aquest blog (2). La manca de públic i d’interès era una cosa que em preocupava molt, perquè posava en perill massa coses. Però després de la inauguració de el quadern robat dijous passat, he de demanar excuses per haver pensat que l’art ja no interessava. La tònica del darrer any i la pluja que va caure durant tota la tarda, em va fer pensar que no vindria ningú. Afortunadament, em vaig equivocar: van venir tots. L’assistència va ser tant massiva, que no vaig poder atendre a ningú com es mereixia. Les obres exposades ni es veien, de tanta gent. Em vaig passar el dia següent escrivint correus amb excuses als assistents per no haver pogut estar per ells com a mi m’agrada. Amb alguns no vaig poder ni tan sols parlar-hi.
     
     En marxar la última visitant, em va fer adonar que molta gent s’havia oblidat el paraigües. Ui,-va dir- quart creixent, dia de pluja, paraigües oblidats... segur que t‘anirà molt bé. Així ho espero. Després de molts mesos avorrits, el millor que pot passar és tornar a la vida.

Notes


     

10 comentaris:

  1. No me gustan las inauguraciones. Al principio de mi andadura como coleccionista modesto no me perdía ni una, pensaba que asistiendo me introducía en un mundo selecto en el que el arte te vestía como individuo diferente a la gran masa. Han pasado los años y uno se da cuenta de que esa forma de pensar es una gilipollez. Acabé pues odiando las inauguraciones, solo me gustaba asistir a la galería cuando ésta estaba vacía, cuando podía ver las obras con tranquilidad y sin agobios, estarme el rato que quisiera sin que la presencia de otras personas me molestara. Por este motivo dejé de ir a las inauguraciones. Pero el jueves pasado fui a una, una especial porque la persona que asumía el riesgo merecía mi confianza "artística", por este motivo me salte la norma y fui. Conocía la trayectoria artística de casi todos los artistas pero lo verdaderamente importante ese día no eran los artistas ni su obra, era sencillamente que asistía al nacimiento de una galería con "alma".

    Un abrazo

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Ferran!. Una inauguració és un acte molt important per a l'artista, posa a prova la seva obra, la contrasta, l'ensenya al públic. En aquest cas, jo ensenyava alguns del artistes que m'interessen de debó, com ho havia fet algunes vegades en la galeria que treballava abans. No sempre, és clar, el propietari, de tant en tant, programava els seus compromisos. Fora d'això, crec que aquella galeria també tenia ànima, jo em vaig esforçar molt per a que la tingués, perquè hi posava la meva. Per això no em sembla que estigui fent una cosa diferent a la que havia fet allà, mentres em van deixar. Saps que és el millor de tot? Visitar l'exposició abans d'inaugurar (si es pot), poder ser el primer en rebre les sensacions d'una obra nova. Sense dubtes, aquest pot ser un moment màgic!

      Una abraçada

      Elimina
  2. He leido el comentario de Ferran y me parece encantador. Mejores palabras no se te pueden ofrecer, Anna.
    Yo te iba a preguntar cómo te había ido pero ya veo que muy bien, mi alegría es grande por ello. Supongo que es importantísimo partir con fuerza, y además eso te animará a seguir con ganas, a dirigirla lo mejor que sabes, y tambien cómo no, a superar los atrancos que vendrán, porque siempre los habrá sin duda. Pero tú sabes que hay mucha gente que confía en ti. Y eso, querida Anna, dá alas.
    Yo no entiendo sobre galerias de arte, pero sí veo que el mundo siempre se está transformando, y ahora me dá la impresión de que el cambio social, que ya se está dando, es profundo. Igual ya las galerias no son lo qué eran, como le ha pasado a tantas cosas, pero te digo que es muy raro que lo bueno no salga adelante. Sobrevive a las modas. Y esto lo sabes tú muy bien.
    Que dure mucho tiempo esa magia.
    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gracias por tus palabras Ohma. A mi me sorprendió ese lleno absoluto que tuvimos, más aún cuando pienso que de parientes y amigos, bien pocos, porque vinieron otro dia. Hacía muchos años que no veía nada igual!.

      A mi me apetece hacer algo próximo y asequible (tanto económicamente como conceptualmente), que no por eso tendrá menor calidad!. Sobretodo también me interesa conectarme tanto como sea posible con mi entorno: exponer artistas o temáticas que interesen a la gente de mi alrededor. Vengo de un sitio volcado a lo internacional, pero yo me he dado cuenta que para ser internacional, hay que estar con las raíces bien plantadas en la tierra. Además, a nuestros clientes extranjeros les gusta comprar arte de aquí. Cuando visitan Barcelona qué es lo que les interesa más?: Miró y Tàpies. No quiero decir que vaya a exponer esos nombres tan cotizadísimos, pero hay un buen numero de artistas geniales que también interesan. Siempre he defendido lo cercano, y en eso me voy a centrar. Luego no hay más que ver lo lejos que han llegado algunos artistas que propuse en su día y eran auténticos desconocidos (como Jordi Alcaraz). Lo que me cosó convencer a mi ex-jefe!. Creo que accedió a exponerle para que le dejara en paz!

      Un abrazo.

      Elimina
  3. Catalunya es tierra de grandes artistas y estarán encantados de colgar su arte en esas paredes que les ofreces. Y es cierto, los que vayan a Barcelona buscarán algo de la misma, sin duda.

    ResponElimina
    Respostes
    1. De todas formas, la crisis que nos ha arrasado, ha hecho cambiar el panorama. Qué difícil es ahora entusiasmar a la gente!. Como cuesta convencer a las personas para que se decidan a comprar arte! Tiene que pasar algo para que se encienda ese chip que antes hacía que vieran claro que ese cuadro que tanto les gusta, puede ser una parte importante de su vida, de su historia. Recuerdo que hace algunos años, leí las memorias de Katherine Kuh, tituladas "Mi historia de amor con el arte moderno". Katherine Kuh fue una galerista de Chicago que vivió la gran depresión de los años 30. Creo que voy a releerlo, a ver si me da alguna pista para sobrevivir!

      Elimina
  4. Benvolguda Anna,

    Els agraïts hem de ser nosaltres per oferir una exposició inaugural tan ben seleccionada, feta amb professionalitat i estima pel que fas.

    Evidentment, vàrem assistir les persones que coneixem aquesta faceta teva, i que demès tenim la gran joia de ser amics teus, i per tant tot plegat confiança als artistes, clients i en el meu cas com a crític.

    Malgrat que en aquests moments passo bastant d’inauguracions, perquè no em permeten veure l’obra en calma, no conec ningú i a vegades et quedes amb cara de pocker tot plegat, evidentment desitjava, volia i tenia que fer acte de presència.

    La teva inauguració va demostrar la vàlua de les persones. Vàrem assistir perquè l’Anna Belsa no tan sols ha inaugurat una galeria d’art, sinó que ens ha unit a través del blog Quadern Robat. L’Anna Belsa sempre ens ha tractat com a persones, ha sabut connectar amb nosaltres i evidentment, nosaltres amb ella. No anàvem a l’altra galeria simplement per veure l’obra exposada, sinó pel vincle de l’amistat i del coneixement.

    Ens vas atendre perfectament, i els que vàrem assistir érem perfectament conscients de que ens atenies bé, com podies, però sempre amb cortesia.
    Si aquesta mostra hagués estat inaugurada amb el nom d’on estaves abans, per descomptat, que tot hagués estat en minoria, perquè l’ART ENS INTERESSA, però les persones que el tracten encara ens interessen més.

    Me n’alegro d’aquest “resurexit”, i endavant en la promoció i difusió de l’ART

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Marta!
      Vaig agraïr molt que, tot i la tarda de pluja, vinguéssiu tanta gent. Jo vaig patir una mica. Ja saps que m'agrada molt guiar els visitants a través de l'exposició, i això no ho vaig poder fer. Precisament, d'aquesta exposició hi ha moltes coses a explicar, perquè és alguna cosa més que una col.lectiva. Totes les obres penjades tenen alguna història al darrera, però bé, espero que aneu tornant. La part positiva és que així vaig poder veure que, tot i sense les meves explicacions, la gent marxava entusiasmada. Vol dir que la tria va ser -al marge de les meves consideracions- encertada.
      Una abraçada

      Elimina
  5. Anna,
    L'ambient de la inauguració va ser acollidor, i això ja anava bé amb el temps que feia a fora. Et senties com haver arribat a casa, i no com acostuma a passar que et sents envoltat de "divinos". Un tipus de gent, una fauna, que sovinteja quan hi han àpats d'aquesta índole. Que es poden fer veure i adopten un rol fantasiós que ni els escau ni els convé. Realment no s'interessen per l'art en sí sinó per l'art de deixar-se veure i figurar. Per sort no és aquest el públic que tractem cada dia. I també depen molt de l'espai físic de què parlem. En general, els nostres clients són adorables i compren quan poden fer-ho i perquè els fa molta il.lusió fer-se la seva col.lecció.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Saps que? Vaig sel.leccionar una a una les invitacions que vam enviar, tant per correu postal com electrònic. No vaig convidar a cap d'aquests "divinos" perquè no han format mai part del meu entorn real. Volia que la gent que assistís a la nostra primera exposició fós gent propera i entusiasta, volia evitar qualsevol rastre d'esnobisme. Però ben mirat... on han anat a parar tots aquests? Em sembla que la crisi els ha fet tocar de peus a terra.

      Elimina