diumenge, 23 de març del 2014

Una declaració d'intencions

     



     Suposo que és normal que, si em passejo per la primera exposició organitzada per el quadern robat, em senti a casa. Per començar, conec des de fa anys a tots els artistes. Bé, a quasi tots. A en Mario Soria el conec personalment des de fa poc més d’un any. Però tots els altres formen part indissoluble de la meva vida i del meu passat. Alguns, com l’Alfons Borrell, el conec des dels anys setanta, perquè el meu pare ja n’era un fervent admirador. Altres, com en Jordi Alcaraz o en Jorge R. Pombo, els conec des dels seus inicis com a artistes. Recordo que en Jordi Alcaraz venia habitualment a visitar les exposicions que fèiem a la galeria on jo treballava. Un dia em va portar propaganda d’uns cursos de gravat que ell i uns amics seus organitzaven a Calella durant l’estiu. Mai em va dir que ell era un artista, fins que vaig descobrir la seva obra i vaig lligar caps. El vaig telefonar preguntant-li si ell era el dels cursos de gravat, i com és que mai m’havia dit que feia una obra tant fantàstica. Però ell era i és d’aquesta manera, un artista centrat en el seu món i en la seva obra. Pel que fa a Jorge R. Pombo, segueixo sense treure’m del cap una obra del dossier que va deixar a la galeria per a que ens el miréssim: un arbre desenfocat, amb el sol de la tarda caient-li a plom. Aquella obra se’m va escapar, li hauria d’haver comprat. Recordo com si fos ara, el muntatge de la seva primera exposició i és clar, de totes les següents. Ara segueixo amb una mica d’intranquil.litat la seva aventura americana. Ell està segur d’estar en el lloc adequat, i és molt possible; però em fa patir perquè crec que Nova York és una ciutat inhòspita per a persones tant sensibles com ell.
    
     Bé, podria seguir explicant anècdotes de tos els artistes que tinc penjats a el quadern robat que, de ben segur, s’allunyarien molt enllà en el temps. Ja fa anys que no tinc aquell abric que em va regalar la Carmen Calvo, i encara em sembla tenir entre les mans les minúscules obres que pintava l’Elena Kervinen als anys noranta. També recordo l’angoixa de Chema Madoz quan va haver de tornar a treballar al banc, un cop extingida l’excedència que havia demanat per probar sort amb la fotografia. Totes aquestes vivències però, em condueixen fins al que és essencial de debó:  tot i tractar-se d' un nombre considerable d’artistes, i que les seves obres són molt diferents entre sí, tenen sense cap dubte, un denominador comú: són de debò. Tots ells escolten una sola veu, una sola tendència: la seva. Com li havia sentit a dir més d’una vegada a en Lluïs Mª Riera, són artistes que no pinten d’oïda. El seu art és original, autèntic i profundament arrelat en la seva vida i el seu entorn. Com es pot separar, per exemple, l’obra d’en David Ymbernon de la seva pròpia vida? Entrar a casa seva és entrar a una de les seves obres, al seu univers blanc i taronja. Tampoc podríem entendre l’art d’en Riera i Aragó si no sabéssim que prové d’un país mediterrani, tenyit dels colors de l’art romànic i amb una tradició viatgera ancestral. Quan vaig descobrir l’obra d’en Joan Furriols, em vaig imaginar, de seguida, que havia d’haver treballat, per força, en una ferreteria. Així havia estat. Em commou el sentimentalisme de la Fiona Morrison, perquè ella en té molt, de sentiment: només cal veure el video que va presentar a la Bienal de Venècia en homenatge a la seva mare. I cada vegada que em poso a reflexionar al davant de l’obra de l’Oriol Vilapuig, hi trobo un nou significat. Mai és la mateixa, està al límit, com totes les coses que interessen a l’artista. La ironia poètica que desprenen les fotos d’en Jordi Casañas són un reflex de la manera de ser d’aquest fotògraf; ell ja veia les coses així abans d’agafar una càmera.

     No sé com m’anirà, hi ha factors externs que em poden condicionar i contra els que no puc pas lluitar. Però sé que faré les coses tal com m’agrada, i això, ja és una declaració d’intencions. 

14 comentaris:

  1. Leyendo tu relato he tenido un "Deja vu" bestial. Por mi mente han pasado infinidad de recuerdos de experiencias vividas en tu galería, sensaciones evocadoras. A todos esos artistas también los he vivido de alguna manera y en concreto la trayectoria de Jorge R. Pombo. Tuve la fortuna de conocer su obra justo cuando empezaba a salir del caparazón. Una tarde de 1998 fui a Artgràfic a ver algo que no recuerdo, al pasar por la sala de enmedio, antes de entrar en el almacén, vi un díptico apoyado en el suelo. Me quedé absorto, sin habla. Te pregunté de quién era y me dijiste que de un artista joven y desconocido que había dejado su book y que te gustaba, se llamaba Jorge R. Pombo. Aquello fue un flechazo artístico. Dieciseis años después sigo sintiendo esa sensación, ese síndrome de Stendalh que me sacudió.
    Gracias por tu buen ojo.

    Ferran Rousaud

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt probablement aquella obra que vas veure, era de les primeres que em va portar. Quan jo li vaig parlar al galerista de les sensacions que em va deixar aquell dossier, va mostrar una indiferència no exempta de reticències. Llavors jo li vaig demanar a l'artista que em portés les obres. Vaig pensar que unes quantes pintures tindríen més força que un dossier, per més entusiasme que jo mostrés.

      Ara penjarem dues obres que són dues joies. Conténen tot allò que ens conmou d'aquest artista.

      Una abraçada.

      Elimina
  2. Més que una declaració d’intencions, se’n podria dir PASSIÓ PER L’ART I ELS ARTISTES, perquè evidentment fas descripció dels sentiments que en produeixen les seves obres, i com que demès els tractes, comprens a l’obra i a l’artista. Per tan fas una tasca de gran aproximació i calidesa entre el possible client i l’artista, a través de les diferents creacions. I aquesta forma de ser t’ha aportat al llarg de l’experiència de 26 anys, el que clients i artistes tinguin bon record teu, i confiïn en la teva experiència i sentiment pel que fas.

    El mercantilisme en l’art acaba per fer petar el negoci. Naturalment una galería d’art és un negoci, i ben legítim, però s’ha d’estimar profundament. No es pot actuar en distancia i exclusivament per la venda, perquè qui crea art, dona una part de la seva vida, la mostra en la seva obra, i qui compra art se sent identificat amb l’obra de l’artista, amb el seu missatge, o en quelcom que en aquell moment li frapa i necessita posseir.

    Evidentment que estàs a casa teva a la galeria, perquè l’has creada tu amb il•lusió i coneixement. És ben teu, faràs el que t’agrada, i no estaràs exempta dels factors externs, que condicionen en excés, i demès que estan transformant la societat i el món de l’art a passes agegantades, massa ràpid, sense capacitat física i mental d’assumir-ho. Però l’art existirà sempre, perquè sorgeix de l’ésser humà, i la tecnologia no el guanyarà, mentre hi hagi gent com tu que cregui en el que fa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per aquest comentari, em fa sentir animada en un moment en el que em torna, amb massa insistència, el record de la manca de moviment que vaig viure durant els darrers dos anys. No em refereixo al darrer any, en el que jo poc vaig intervenir en les programacions, sino a l'anterior: per més entusiasme que hi posés, no trobava resposta. Això també va desmoralitzar molt als artistes. Encara que sembli un lloc comú: era predicar en el desert.

      Crec que s'ha de diferenciar entre art i producte. No m'agrada que la gent compri un artista pensant en si pujarà de valor o no. Tampoc m'agrada que comprin només per la firma. Qui ho fa d'aquesta manera, no compra art, si no un producte de mercat. La nostra feina és fer veure aquesta diferència. Han de "sentir" alguna cosa al davant d'una obra d'art, si compren per altres motius, no la gaudiràn mai, i l'art s'ha de gaudir. Llavors és quan enriqueix la vida, i mai es veu igual. Les obres d'art són punts de referència als que dóna gust de tornar-hi una vegada i una alra

      Afortunadament, hi ha gent que sí, que ho sap valorar. Val la pena comptar amb aquests aficionats de debó. Sempre he tingut molt en compte el seu parer, les seves apreciacions. Sense dubtes, són els interlocutors imprescindibles.


      Elimina
  3. ¿Qué pasaría si a un escritor se le acabaran las palabras o a un pintor las pinturas?

    Probablemente nacería una nueva forma de arte.

    ResponElimina
  4. Aquesta reflexió em fa pensar en un llibre que he llegit fa poc i que em va regalar l'Elena Kervinen: "Vacío y plenitud", de François Cheng (editat per Siruela). Acabar les paraules o les pintures, sería l'equivalent al buit que descriu Cheng. El buit és necessari per recomençar de nou o per continuar. És el que dona sentit al plè. En escriptura musical, per exemple, els silencis o les pauses (és a dir el buit sonor) són les que dónen sentit a les notes precedents i següents.

    Tot el que segueix al buit és nou. Una nova forma d'art, o una forma d'art diferent.

    ResponElimina
  5. Aquest és un bon homenatge a tots aquells artistas que han apostat per tu i segueixen fent-ho

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies!. Es tracta de seguir el camí. En el seu dia, la feina va ser convèncer al galerista per a que em deixés exposar-los, i ara serà presentar la seva obra (i la d'altres que vindràn) en un ambient hostil -vull dir que em sembla que no hi ha gaire interès en aquestes coses…- Tant abans com ara, i amb el poc que això m'agrada, reptes i més reptes!

      Elimina
  6. Tener a una galerista que entiende y entra en el alma del artista como tú, tiene que ser para ellos una gozada.
    Para mí, el artista genuíno es el que busca nuevos caminos. Parece que no quedan ya espacios por descubrir pero, al menos, hay que intentar buscarlos.
    Pocas felicidades hay más grandes que trabajar en lo que a uno le agrada.
    Bicos, Anna.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tienes razón, sin duda, que es importante trabajar en lo que a uno le gusta. Yo estudié historia del arte e iba para profesora. Estuve cuatro años en la universidad hasta que me ofrecieron el trabajo en la galería. Lo acepté porque darle vueltas una y otra vez al arte del pasado me dejaba insatisfecha. Algo no me encajaba del todo. Entonces fue cuando descubrí lo mucho que me llenaba ocuparme del arte del momento en que vivo. En lugar de releer la historia, acompaño a los que intentan escribirla. Esto es apasionante!.

      La verdadera pena es que el arte interese a tan poca gente. Al menos el arte contemporáneo!

      Un abrazo,

      Elimina
    2. No hay nada nuevo en arte, todo es una pura reinvención y reinterpretación de lo anterior. Por este motivo es tan importante conocer el arte que nos precedió (su contexto histórico, social, etc) para poder encajar lo de ahora. Claro que uno ya no sabe que hacer para hacerse notar (hay infinidad de ejemplos); Millie Brown, joven artista americana, ingiere zumos con colorante que luego, tras provocarse el vómito, los estampa contra una tela, en fin. Pero ni tan siquiera esto es novedoso, muchos artistas han empleado sus fluidos corporáaes incorporándolos a sus obras.
      En este mundo nadie inventa nada nuevo, la cuestión es sorprender con una nueva reinvención. El arte no está exento de modas.
      Para mí lo único que cuenta es el impacto emocional que me produce una obra.

      PD. Anna, aún no sé exactamente en que consiste tu nuevo proyecto.

      Un abrazo

      Elimina
    3. Ho sabràs ben aviat, t'ho asseguro. Tot i que el text publicat en aquesta entrada ja ho diu ben clar!

      Això d'utilitzar els fluids corporals per fer art és dels anys 70s. Es veritat que està tot fet. Ara bé, si l'art expressa l'interior de l'individu, sigui de la manera que sigui, sempre serà diferent. Tant únic, com ho és cada persona. Per això sempre dic que l'art, si és de debó, arriba.

      Elimina
  7. Ja he rebut l´invitaciò! Una mica de llum en la foscor artística de Barcelona.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, però no sé si hi ha per tant. És un projecte molt personal, sense cap pretensió!
      Una abraçada,

      Elimina