dissabte, 1 de març del 2014

Sobre el títol d 'aquest blog

     



     L’altre dia vaig haver d’explicar-li a una amiga, d’on havia sortit el títol d’aquest blog, El quadern robat. Li va sorprendre que la seva història es remuntés dècades enrere, i crec que li va agradar conèixer-la. Per això, he decidit explicar-la aquí; i perquè crec que, preveient el futur immediat, fins i tot serà necessari haver-ho fet.
    
     Vaig fer la tesina de llicenciatura sobre la influència que va exercir la Wiener Sezession (Secessió vienesa) sobre la segona generació arquitectes modernistes. Aquest moviment, que tenia el seu epicentre a Viena, era tal com s’anomenava el moviment modernista d’aquell país. El Modernisme català, amb un component decorativista important, va beure de moltes fonts, i una d’elles, va ser, precisament, el modernisme austríac o vienès, o sigui, la Wiener Secession. En aquella època, la informació no estava digitalitzada. Per fer qualsevol treball d’investigació històrica, s’havien de passar moltes hores als arxius i a les biblioteques, remenant papers. També s’havia de fer servir molt la intuïció per encertar la línia de recerca, o es podien perdre setmanes o mesos. Jo em vaig passar moltes hores a l’arxiu de col.legi d’arquitectes, però tot i amb això, una part important de la investigació, la vaig fer al carrer. Qualsevol detall decoratiu d’una façana, em podia ajudar a descobrir un arquitecte que havia emprat motius vienesos. Llavors sí que, a través dels arxius, i amb major o menor dificultat, es podia reconstruir la trajectòria d’aquell arquitecte. Això va ser així, a excepció d’un dels arquitectes, en Josep Mª Barenys i Gambús. Només havia trobat el seu nom, com a autor dels plànols d’una casa del carrer Balmes, que tenia la façana plena d’elements decoratius vienesos. Res més. Vaig decidir buscar al llistí de telèfons i trucar a totes les persones amb el cognom Barenys. D’aquesta manera vaig anar a parar a una neboda neta de l’arquitecte, que em va convidar a casa seva. Guardava moltes coses del seu oncle avi en un despatx d’una casa del carrer Mallorca, i mentre ella preparava un te, em va deixar sola consultant tots els arxius, per veure si trobava alguna informació que em pogués ser útil.
     
     En aquella època, jo estava completament seduïda pel tema del meu estudi. Hauria donat qualsevol cosa per haver viscut en aquella època, però sobretot, per haver pogut anar a Viena i conèixer personalment en Ludwig Wittgenstein, en Gustav Mahler, l’Otto Wagner, en Joseff Hoffmann i en Gustav Klimt, entre altres. I com que això no era possible en la realitat, m’ho vaig inventar. Vull dir que vaig escriure una novel.la en la que feia sortir a tots aquells personatges, per a mi fascinants. La narració començava amb la visita a casa de la senyora Barenys. En la meva novel.la, la historiadora (a qui feia seguir les mateixes passes que havia seguit jo mateixa), trobava un diari entremig dels llibres de la biblioteca de l’arquitecte. Un diari manuscrit, datat a Viena el 1908, i escrit per una dona que havia viscut allà durant aquell any. La investigadora no s’ho havia pensat dues vegades, i havia amagat el diari dins la seva bossa. La novel.la no era una altra cosa que la transcripció d’aquell diari. La vaig titular El quadern robat.
     
     Quan vaig començar a escriure el blog, em vaig adonar que els meus escrits també podien formar part d’una mena de diari. Jo no havia conegut ni en Gustav Klimt ni l’Oskar Kokoschka, però sí molts artistes contemporanis del nostre país, i havia pogut viure en primera fila molts dels esdeveniments culturals i artístics que havien succeït a la meva ciutat. El seu contingut doncs, podia tenir un cert paral.lelisme amb el de la meva novel.la, i com que mai havia estat publicada, vaig posar-li el mateix títol. 

      
     En una propera entrada, explicaré què és el que em va impulsar a escriure aquest blog, i el que s’esdevindrà ben aviat.

12 comentaris:

  1. Quasi podria ser el principi de les teves memòries de galerista, precisament la preparació i lliurament de la teva tesina, en base a una se’n podria dir “novel•la històrica”. Pot ser que un dia publiquis la teva tesina, com a capítols separats del Quadern Robat. Mi jugo qualsevol cosa que les tesines actuals no tenen ni punt de comparació amb les que es presentaven a l’època que eres estudiant.
    La tasca era molt més laboriosa, però alhora enriquidora, doncs de ben segur que et varen sortir possibilitats d’estirar altres fils, que ves a saber on t’haguessin pogut conduir.

    Molt interessant la Wiener Sezession, un aspecte de l’art, que fora de l’àmbit del mateix, per al gran públic, l’art i les avantguardes sempre es relacionen amb Paris, alguna cosa a Rússia o Nova York. Però aquest radicalisme de l’art, aquest trencament reivindicatiu d’un art del moment que es produeix a la Viena, capital de l’Imperi Austrohongarès, y en la decadència del regnat dels Habsburg, és molt significativa, tan en la basant artística com en la política.

    En el teu article, parles de Malher, Wagner, Hoffman, Klimt però et deixes el gran Karl Kraus, qui, amb la seva crítica dura i punyent, va posar de manifest l’aburgesament de l’aristocràcia vienesa, i la seva decadència. No obstant, 100 anys desprès de la primera Guerra Mundial, quelcom que penso que s’hauria de parlar més, doncs va significar la caiguda dels Imperis tradicionals – Rússia, Àustria, Alemanya, i de canvis substancials en la societat – mira per on, és la base d’un romanticisme nostàlgic amb els Concerts d’Any Nou, i els seus reportatges. De la transgressió de la Wiener Sezession a un esperit turístic, en base mercantilista; l’Àustria del segle XXI sap treure’n profit de tot plegat. I amb classe

    Una dada interessant aquesta que només vas trobar una peça arquitectònica a Barcelona inspirada en el moviment austríac. En el fons, no deixa de ser positiu, al agafar el moviment en les seves bases, per crear un de propi com és el Modernisme Català.

    Per descomptat, com a fan indiscutible del teu personal i intransferible Quadern, t’encoratjo no tan sols a publicar la tesina, sinó la novel•la que dona títol a aquest blog. Realitat i ficció en equilibri, a través dels anys. A mi m’agradaria. És clar, però que jo, com a arxivera voluntària, soc una mena d’espècie en vies d’extinció, i el que m’agrada a mi, pot ser no agradaria a altres lectors. No obstant, per provar no es perd res.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Oh! Com m'he pogut oblidar del gran Karl Kraus! Per descomptat, un crític irrepetible. Va ser el màxim delator de la hipocresia que imperava en aquell final de segle. Que bé ens aniria tenir-lo, i veure com s'entreté posant contra les cordes al papanatisme artístic prepotent que ens governa!

      Sí que vaig trobar alguna referència més a l'arquitectura de la secessió vienesa, però aquell arquitecte, en Barenys, no havia deixat cap rastre als arxius que jo consultava . Va ser l'únic del que no vaig trobar cap informació, i em vaig haver de buscar fonts d'informació alternatives.

      Algun dia ja t'explicaré les visicituts que va pasar aquella novel.la… per això, poc després, vaig deixar l'escriptura i em vaig posar a estudiar piano. Al menys, això només dependria de mi mateixa!

      Elimina
  2. Me gusta leerte, Anna, porque se siente que vas dejando algo de ti en el blog. Y además para mí es casi como una clase porque aprendo cosas que no sé.
    Mira te dejo este enlace por si te interesa ver la película. Yo aún no la he visto, la guardo para verla en cuanto pueda.

    Wittgenstein (1993) PELICULA COMPLETA subtitulos español.

    http://www.youtube.com/watch?v=IIu70Jo38eo

    Un abrazo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gracias, Ohma, no conocía esa película, y voy a verla, sin duda. Todo lo relativo a Ludwig Wittgenstein es interesante. Hijo de una família judía multimillonaria, declinó hacerse cargo de los negocios familiares (metalúrgicos, creo) y se fue a Inglaterra a estudiar filosofía con Bertrand Russell. Esta considerado como uno de los filósofos más importantes del siglo XX. Hay un libro titulado "La família Wittgenstein", escrito por Alexander Waugh que narra las vicisitudes de todo el linaje Wittgenstein, un reflejo de todo lo que sucedió durante el siglo XX. Un hermano de Ludwig, Paul, es uno de los miembros de esta família que más me gusta. Era pianista y perdió un brazo durante la primera guerra mundial. Aún y así, siguió tocando el piano, solo con su mano izquierda, y Maurice Ravel escribió para él el precioso "Concierto para la mano izquierda". Si puedes, escúchalo. Es una joya.

      Un abrazo, y gracias por tus palabras.

      Elimina
  3. Respostes
    1. Sobre esta pieza musical, hay una anéctoda destacable. Parece ser que a Maurice Ravel no le gustaba como Paul Wittgenstein interpretaba el concierto para la mano izquierda (aunque la hubiera escrito para él, el compositor queria que la interpretara tal como la había escrito), porque decía que se inventaba cosas. Esta situación deterioró la relación entre ambos, y Ravel habló mal de Wittgenstein hasta su muerte.

      Ya que estamos en el tema de Ravel, te aconsejo el Concierto en Sol Mayor, especialmente el segundo movimiento. Para mi es una de las piezas más exquisitas que se han compuesto para orquesta.Yo lo tengo en el mismo CD que el concierto para la mano izquierda, por eso me he acordado.

      Elimina
  4. Magnífico tu blog, no tiene desperdicio. Tengo entendido que próximamente se termina una época galerística que tú has protagonizado de manera particular, al menos para mí. Siento cierta nostalgia aunque se que todo, absolutamente todo acaba para dejar paso a otras cosas. Todo se mueve.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gracies, Ferran.

      Efectivament, les coses canvien. Jo mateixa estic començant una nova etapa, molt il.lusionada, per cert. Vaig deixar voluntàriament la galeria el dia 21 de gener d'aquest any, les coses ja no eren com abans. No tinc pas la sensació de començar de nou, si no de continuar el que feia allà on em vas conèixer. Ja en rebràs notícies.

      Una abraçada

      Elimina
    2. Te doy las gracias.

      Hace años que no nos vemos. Tengo que decirte que tu recuerdo persiste en mi memoria. Fuiste una pieza fundamental en mi crecimiento como coleccionista. Me aportaste amor por la pintura, el saber mirar y sentir, a ser crítico. Recuerdo los momentos en que me dejabas pasear por el almacén de la galería, el ruido de las mamparas al moverse, el placer de descolgar los cuadros para poderlos mirar bajo una luz adecuada, las conversaciones sobre los artistas que te gustaban y los que no te gustaban, las inauguraciones, la complicidad artística, tantos y tantos buenos momentos. Recuerdo cuando descubrí la obra Pombiana, el impacto que ejerció sobre mí, aquel joven artista que tu descubriste. Que acertada estuviste!
      Han pasado años y sigo disfrutando de lo que denominan arte contemporáneo (yo lo llamo supracontemporáneo). Lo que no sabes es que un día tuve la necesidad imperiosa de poderme expresar y empecé a pintar y a escribir! No imaginas lo que ha representado para mí. Me aporta paz y sosiego.
      Te seguiré contando.

      Ferran

      Elimina
    3. M'alegra molt llegir el que has escrit. Jo disfrutava tant com tu, realment la feina que fèiem a la galeria ens omplia molt a tots, suposo que en les pàgines d'aquest blog es tradueix aquest sentiment. Esta molt bé que escriguis i pintis; fer coses creatives és la millor manera de coneixer-nos a nosaltres mateixos. Si som capaços d'arribar a coneixer-nos bé, sense dubtes tindrem les armes necessaries per tirar endavant.

      Fins ben aviat!

      Elimina
  5. Anna,
    Magnífic escrit, i molt didàctic també. Gràcies per descobrir-nos la figura de Barenys

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quan vagis pel carrer Balmes, a mà dreta, entre els carrers de València i Mallorca, hi ha una casa d'en Barenys de marcadíssima influència ottowagneriana!

      Elimina