dissabte, 8 de març de 2014

Sobre el perquè vaig començar a escriure aquest blog

     



       Aquest blog va començar com una mena de performance.
    
     Era una època en que entrava moltíssima gent a la galeria. Als visitants els hi agradava endur-se tota mena de papers: invitacions, notes de premsa, guies d’exposicions... Tot el que desàvem al damunt d’una de les calaixeres de l’entrada havia desaparegut al final de la jornada. Un dia, vaig decidir escriure narracions ben breus, de no més d’un foli, i deixar-les al costat dels altres papers, per veure què passava. I el que va passar va ser que les meves narracions també desapareixien. Cada setmana (més o menys), n’escrivia una de nova. Mai els hi posava títol, només les numerava. Una vegada, un visitant habitual es va adreçar a mi i em va dir: Miri, tinc la u,la dos i la quatre. Em podria dir com puc aconseguir la tres?. Vaig haver de dir-li que no en sabia gaire cosa, que era una artista que venia i deixava aquelles pàgines allà al damunt, i que ja miraria d’aconseguir-li la tres. Em va fer molta gràcia: o sigui que hi havia algú que no llençava aquells textos a la primera paperera que trobava, si no que els llegia, i que fins i tot li sabia greu haver-se’n perdut un. Només per això, vaig pensar que la meva performance havia estat tot un èxit. Les primeres narracions d’aquest blog són els escrits corresponents a aquella època.
     
     Pocs mesos després, vaig rebre una molt mala notícia. Me la va comunicar el meu ex-director: havia decidit introduir un canvi radical en la galeria. Em va demanar que no em comprometés amb cap artista més, perquè, en acabar la temporada, aquell espai el dirigirien unes altres persones. Tenia una altra empresa, dedicada al comerç d’obra gràfica, i els seus encarregats es delien per tenir un espai expositiu. Va decidir cedir-los el meu espai. Jo podia seguir allà, però ja no podria decidir res. Allò va ser un cop molt dur. Aquella galeria era la meva vida. M’hi havia entregat com si fos meva. Mai vaig ser capaç d’entendre un canvi com aquell, sobretot, perquè la veritat és que, malgrat la crisi, la galeria seguia funcionant. Però ell era el galerista, i qui, en definitiva, manava. Vaig tenir la sensació de que es llençava a les escombraries el meu treball de tots aquells anys. Va ser llavors, que vaig decidir fer el blog. Ja havia agafat l’hàbit d’escriure un text cada setmana, i tenia la necessitat de recuperar tots els bons moments que havia viscut a la feina. No volia que aquell canvi de situació m’apartés del que jo creia que era un bon camí. Totes les experiències eren massa valuoses, per a deixar-les diluir en el no res.  També era una manera de “salvar” el que havia fet durant tots aquells anys, de deixar-ne constància. Recordar, escriure-ho, fer balanç, era el que necessitava en aquell moment. A la galeria ja no hi entrava tanta gent com abans, ja no tenia gaire sentit desar els escrits al damunt de la calaixera. A més, els temes sobre els que escriuria de llavors en endavant, em delatarien com a l’autora, i perdrien tot el misteri.
     
     En l’article de la setmana passada, ja vaig explicar que el blog es deia de la mateixa manera que una novel.la que havia escrit feia molts anys, i que també era una mena de diari. Quan vaig començar a penjar els primers textos, tenia la sensació d’escriure un missatge i ficar-lo dins una botella. En el mar d’internet, era probable que algú el trobés. Però qui va trobar el veritable missatge vaig ser jo mateixa.
      
     No podia continuar allà. Havia estat molt feliç amb el que feia abans i no em vaig poder adaptar a aquell canvi. Era evident que, el que necessitava per damunt de tot, era un canvi d’aires. Havia d'anar a buscar el quadern robat a una altra banda.
    


12 comentaris:

  1. El final d’una etapa és sempre el principi d’una altra. Només el canvi és permanent, dio el Tao.

    El Quadern Robat ha estat, i espero que ho continuï estant, un enllaç meravellós per conèixer l’esforç i entrega de la teva persona envers la galeria. Perquè TU ERES L’ÀNIMA de la sala d’art que has deixat. I si el teu ex – director va fer negoci, va ser gràcies a tu, aprofitant-se, sense reconèixer en cap moment, de l’estima per la feina que desenvolupaves, però SOBRE TOT L’AMOR A L’ART que expressaves. I en aquest cas, s’ha d’incloure l’escriptura.

    Hi havia un programa de ràdio que de joveneta escoltava a casa, i a la que els meus pares hi eren molt afeccionats: “La ciudad es un millón de cosas”. El dirigia un locutor que estava com un llum de ganxo, però que sabia entusiasmar a l’audiència: Luis Arribas Castro.

    El títol del programa va que ni pintat al que expliques en referència a la lectura dels teus escrits, perquè dins aquest “milió” de coses, sempre hi ha gent, millor dit, persones, encuriosides i en ganes de saber el món que els envolta. Per tant, les teves històries, sempre relacionades directa o indirectament amb el món de l’art, els informaven, però també transmetien el caliu d’algú que sense dubte, és HUMANISTA, i qui et llegia, tenia la mateixa tendència.

    La teva tasca sense dubte ha estat totalment vocacional. És clar, però, que la vocació a vegades no s’avé amb els éssers humans que ens envolten, i que molts cops estan a anys lluny de nosaltres, en tots els conceptes. El teu ex-director, convençut de la seva “supremacia” i “infal•libilitat”, no va veure més enllà, i com a curt de gambals que és, ha estat i serà, ha deixat fer la voluntat d’altres, que per descomptat, no saben el que és l’amor per la feina que es fa.

    I se molt bé del que parlo, perquè a totes les empreses que he treballat com administrativa, secretària de direcció o comptable, ho he fet considerant a l’empresa com quelcom meu, no tan sols pel sou, sinó perquè em permetia desenvolupar-me, i desitjava que el projecte tirés endavant. No obstant, he presenciat i he patit masses decisions com aquesta, irracionals, sorgides del que ara s’esmenta com a estupidesa funcional. “L’empresa és irracional”, em deia el meu professor d’anglès. Quina gran veritat!!!

    I com que tantes vegades he viscut incongruències, vaig decidir que no volia estar sotmesa a més voluntats, i lluito pel meu projecte, tot i els contratemps. Però l’adversitat sempre és una aliada.

    Segurs que els nous aires et provaran, i no estaran exempts de lluita constant. Però el consol és que serà el teu combat, no el de cap ex-director i altres sub-alterns. Seran les teves decisions, els teus encerts, i com a ésser humà, els teus errors. Però això és el que toca.

    Per cert, quanta llum transmet aquesta fotografia!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una vegada més, moltes gràcies per tot el que em dius. Si en alguna ocasió he caigut en una crisi d'inseguretat, et puc asegurar que els comentaris que m'has deixat en aquest blog, m'han ajudat a adreçar-me.

      És ben cert que la meva tasca és totalment vocacional. Jo he estat la primera en comprar obres dels artistes que recomanava als meus clients. La majoria de les vegades ho havia fet abans de que l'artista en qüestió fós conegut. Algunes vegades ho havia fet directament, altres a través de la galeria. Avui mateix, que ha vingut gent a casa, he disfrutat ensenyat-los coses que tenim, i recordant tot el que hi havia al darrera de cada obra. És ben cert que l'art enriqueix (i molt) la nostra vida. I molt.

      Han passat molts anys des de que vaig començar en aquest món, i amb aquests anys m'he refermat més en les coses en les que crec. Hi va haver un moment, quan es va produir el canvi de direcció del que parlo en aquest escrit, que vaig haver de triar. Algunes veus amigues em deien que anés alerta, que els temps eren els pitjors que haviem viscut nosaltres. Tenien tota la raó. Jo, que no em considero pas especialment valenta, vaig demorar la meva decisió dos anys. Durant aquests dos anys, vaig poder sentir com la meva felicitat s'anava diluint… Fins que em vaig adonar que em sentia molt malament amb mi mateixa, i això és la última cosa que em volia permetre.

      Tant de bó que el teu projecte funcioni. T'ho desitjo sincerament. T'ho mereixes.

      Elimina
  2. Gran iniciativa! L'espai és magnífic i lluminós. Com diu la cançó, Show must go on!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs sí i mai millor dit!. A més, podrem fer la nostra del tot, això sí que val la pena a la vida.

      Elimina
  3. Cuando te fuerzan a terminar un ciclo en el que aún te sentías comodamente instalada es muy duro y triste hacerlo. Y si te arrebatan el protagonismo que tenías y te relegan a una simple función de marioneta pues me imagino que te sienta como una patada en plena boca. Pero creo que has de mirar el lado positivo, porque siempre lo hay. Igual esto te ha forzado a emprender un camino en el que te espera la recompensa por todo lo perdido, igual sí.
    Un abrazo, Anna.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cuando decidí montarme por mi cuenta me preocupaba perder esa parcela de vida privada que siempre había tenido. Me refiero a la sensación de dejar aparcado el trabajo cuando me iba a mi casa, y la libertad de los fines de semana. Qué error!. No me daba cuenta del poco, poquísimo tiempo mío que tenía. Por más que trabaje (y ya lo estoy haciendo!) siempre es domingo. Ésa sí que es una sensación maravillosa. No sé si me irá bien o mal, pero de momento, solo con esa sensación que tengo ahora, ya me doy cuenta de lo positivo que ha sido el cambio. Si no me va bien, al menos, estaré satisfecha conmigo misma por haberlo intentado.

      Un abrazo, Ohma.

      Elimina
  4. Ya te digo! Lloramos por lo perdido y no vemos lo que ya está emergiendo ante nuestros ojos.
    Seguro que estás descubriendo aspectos tuyos que desconocías. A mí me está pasando con el tema de escribir. Nunca pensé yo que algún día lo haría.
    Ya ves cómo es la vida.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Al final será verdad la frase de que somos más de lo que pensamos!.

      Elimina
  5. Anna,
    El quadern robat és ara trobat, recuperat i reinventat

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí!. Ara només falta escriure les històries, i que agradin al públic. Per a mi això és importantíssim!

      Una abraçada.

      Elimina
  6. "Quién no se arriesga a cometer errores no progresara nunca y quién progresa sin cometerlos no es humano"

    El mapa mundial sigue la representación de una curva de Gauss. En el gran centro, la gran masa de personas anónimas, anodinas y en los extremos las personas, digamos, particulares, especiales, aquellas que dan a la vida la oportunidad de ser, eso, una vida "interesante". Personas que aportan algo (al menos y como mínimo, así mismas). Hay que creer, en lo que sea, pero hay que creer.
    La imaginación es una herramienta extraordinariamente útil. Hay que practicarla, claro que ha de ser positiva ya que la contraria puede llegar a rozar la locura.

    la vida es riesgo, riesgo que hay que asumir si no se quiere uno quedar "anodino"

    Tu nueva aventura, Anna es un riesgo positivo y te felicito por haber arriesgado por la vida y la ilusión.

    Ferran

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per aquesta reflexió tant interessant. Això és el que jo sentia abans de prendre la decisió: la meva vida s'havia convertit en anodina. M'havien empès cap al centre, i no em sentia a gust. Al centre no passa res. Afortunadament, això ja ha passat. Ara ja no cal mirar enrere per trobar els bons moments. En aquests moments ja estic envoltada de present i sobretot, de futur! Espero poder-ho compartir ben aviat.

      Elimina