dissabte, 15 de març del 2014

Del blog a la vida o l'experiment de les granotes

     



     Com he anat explicant en les entrades anteriors, aquest blog es va convertir en alguna cosa semblant al que havia estat la galeria en la que havia treballat durant tants anys. No només perquè em feia reviure l’ambient d’abans, si no perquè em permetia escriure sobre els artistes que m’hauria agradat exposar. Aquest va ser el cas d’en Jordi Casañas, d’en Mario Soria i de l’Elena Kervinen, per exemple. Ja no podia fer cap proposta a la galeria, però podia escriure sobre ells i penjar-ho al blog. Això comportava una certa disciplina,  i a més, m’ajudava tant a mantenir-me desperta com a seguir exercint una cosa importantíssima en la nostra feina: la comunicació. De tota manera, la meva voluntat havia de lluitar aferrissadament contra l’estat d’ànim apagat i derrotista que em provocava el canvi que m’havia vist obligada a patir. Ja no em motivava res del que em penjaven a les parets, tot i que tampoc ho deuria fer a la resta de públic, que, de mica en mica, havia anat minvant de forma alarmant. Afortunadament, a fora, hi havia massa coses que m’interessaven com per a deixar-me vèncer. De fet, eren les mateixes coses que, només dos anys enrere, havíem tingut a dins. Però fer el pas de marxar d’allà, per estrany que sembli, em feia molta por. Durant mesos, vaig ser incapaç de reaccionar.
     
     L’altre dia, tot parlant d’aquestes coses amb en David Ymbernon, em va comentar que la meva situació li feia pensar en l’experiment de les granotes. Si s’agafa una granota i se la llença dins una olla d’aigua bullint, la granota fa un bot i s’escapa. Ara bé, es veu que si es submergeix la granota en una olla plena d’aigua i es posa l’olla al foc, la granota no se’n adona que l’aigua es va escalfant de mica en mica. El seu organisme es va aclimatant a l’escalfor, sense adonar-se de que esta en perill. La granota queda atordida i aguanta com pot, fins que, en començar l’ebullició, explota i es mor. Vaig pensar que les conclusions de l’experiment que m’havia explicat en David Ymbernon es podien aplicar per analitzar i explicar moltes coses del comportament dels humans. Jo mateixa era com una granota a la que havien ficat en una olla amb aigua i l’havien posat a escalfar. Al començament, els canvis no em semblaven tan dramàtics. Fora de les exposicions, en les que jo no hi tenia res a veure, al meu voltant tot seguia igual. Però a mida que anava escrivint les històries del blog, em refermava cada cop més en les coses en les que creia. Vaig adonar-me de tot el que havia après, del que havia viscut, dels artistes que havia descobert, i com els havia ajudat a funcionar a tots els nivells... Per més que una part de mi (no la covarda, si no l’atordida) em deia que havia d’acceptar els canvis i aclimatar-me de bon grat a la nova situació, una altra part de mi, molt més forta i poderosa, em deia cada dia que no em podia quedar allà esperant que l’aigua arrenqués el bull.
     
     Aquest blog va fer que, a la fi, vencés aquesta actitud. Em va mantenir desperta i em va empènyer a donar el pas. De mica en mica, s’havia anat convertint en la meva galeria virtual. Totes les reflexions que abans ens fèiem amb els artistes i visitants de la galeria, sobre exposicions, llibres i altres temes, les podia fer allà. M’havia adonat que la feina que havia tingut, era el que més m’agradava de tot el que havia fet. Em divertia i em feia feliç. Si només es viu un cop, perquè malviure patint fins a la mort com la granota? Això era totalment absurd. Escriure el blog em va ser molt útil per sobreviure, per adonar-me que el meu entorn s’havia transformat i convertit en inhabitable. També em servirà, més endavant, per seguir el meu camí.
    

          

8 comentaris:

  1. Reconec que és encertat aquest paral•lelisme teu amb la granota. Veritablement la galeria, al treure’t la potestat de triar les exposicions - crasso error - et va posar en una olla d’aigua que anava bullint de mica en mica, i durant molt de temps et vas anar escalfant davant la mediocritat, la vulgaritat i la irracionalitat de les exposicions absolutament mancades de defensa artística, de qualitat infame algunes i per descomptat, preus desorbitats – recorda que jo les havia visitat i criticat sense embuts – No obstant, és lògica la dicotomia de continuar o d’explotar. Vas triar la segona opció, en part gràcies al Quadern Robat, i també perquè el cicle s’havia acabat. Tot té un principi i un fi. És inqüestionable.

    Tot escrivint aquestes línies, em ve a la memòria aquelles famoses “Méditations d’Alphonse de Lamartine”: La nostra vida, no és sinó una altra cosa que una sèrie de Preludis a un cant desconegut on la Mort toca la seva primera i solemne nota? Naturalment, aquests versos, mal traduïts – demano disculpes – tenen connotacions romàntiques, però bàsicament, la mort significa canvi i evolució. I la “solemne nota” de la teva marxa de la galeria, tocava feia temps.

    Aquest blog ha estat via d’escapament intel•lectual, i alhora font de creació i de informació sobre un món galeristic, que com ja he comentat en una altra ocasió, està en vies d’extinció. El model actual no s’avé als canvis socials agosarats i constants, i es necessari adaptació, i tu mateixa, a través d’aquesta “galeria virtual” ho has demostrar. A base d’escrits, has donat a conèixer l’obra d’artistes, que per a molts eren desconeguts. Per tant, Internet t’ha catapultat a la teva decisió i a la teva expansió.

    ResponElimina
    Respostes
    1. En un correu electrònic, en Jordi Alcaraz m'ha comentat que ell veu els anys com diferents olles. Es tracta de saltar a temps. De fet té raó. Moltes vegades ens acostumem a un entorn o a una manera de fer les coses que segons com, pot acabar enterrant-nos. No cal que ens posin a dins d'una olla, també hi podem anar a parar nosaltres mateixos. El que tu escrius sobre els canvis actuals i la necessitat d'adaptació que han de fer les persones (i les empreses) per tal de seguir funcionant, esta en la mateixa direcció. Jo em vaig sentir com la granota dins l'aigua bullint i vaig poder reaccionar, però quanta gent hi ha que de pur atordiment no s'en adonen que s'estan extingint? També hi ha gent que per l'orgull de no donar el braç a tòrçer i reconèixer que s'han equivocat s'ensorren i desapareixen. L'aigua bull, però no ho admeten. Jo en conec més d'un així, i suposo que tú també.

      Està bé això de recordar els romàntics. De fet, el concepte de canvi "per se" ja és força romàntic. Un salt al buit, idealisme pur! Hauríem de recuperar l'esperit del "Sturm und Drang" per sortir de la via morta en la que ens han portat les diferents crisis: l'econòmica i financera i la d'idees. Cal regenerar-se o morir.

      Elimina
    2. "La búsqueda del camino más obvio sigue la lógica del agua" esta frase no me la dijeron, no la leí, sencillamente la acuñé una noche de insomnio y de dudas, de necesidad de toma de decisiones. Y es que a veces nos aferramos a lo erróneo pensando que es lo correcto, lo seguro y tardamos en darnos cuenta de que lo que asumimos es un elevado grado de infelicidad interior.
      El riesgo al cambio atemoriza pero a la vez es excitante, estimulante. Seguramente nuestra química cerebral juega un rol decisivo aunque preferimos pensar que ha sido nuestra "agua" interna la que ha encontrado el camino adecuado, por que el agua, en su búsqueda, nunca se equivoca.

      Ferran Rousaud

      Elimina
    3. M'agrada molt el teu raonament, perquè jo sempre he pensat que el millor és "deixar-se portar pel riu". No cal prendre decisions precipitades, en un moment o altre, el corrent de l'aigua t'indicarà el camí.

      Gràcies pel comentari!

      Elimina
  2. Froggy,

    El 3 d'abril tindrem ocasió de comprovar que el teu projecte virtual ha esdevingut real. Felicitats!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si, però ara més que Froggy, em sento capgròs!. Vull dir que començar de nou és duríssim. Bé, però s'assembla al que podríem anomenar "l'aventura de la vida"...

      Elimina
  3. Me sorprende ver lo importante que puede ser un blog para uno mismo.Y es que nos sirve como una especie de terapia de grupo. Reflexionamos o creamos, como es mi caso, y además lo compartimos.
    Podrías tranquilamente presentarnos aquí a artistas que admires, :)
    Hay cambios muy creativos,y tal vez, este lo sea, Anna.
    Bicos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Así lo haré, Ohma. Sin duda, la relación con los artistas ha sido una de las cosa más enriquecedoras de mi trabajo, y espero que así seguirá siendo. A lo largo de este blog he escrito sobre los que he tenido más cerca, y esto ha sido lo que me ha hecho ver todo lo que me han enseñado. Una de las mejores cosas ha sido la falta de pragmatismo (en su mayoría) y el distinto valor que dan a las cosas que nos rodean. Nada que ver con la mayoría de las personas "no creativas". Cuando entras en esta manera de ver la vida, para nada convencional, yo creo que se crece espiritualmente. Y por supuesto, que hay mejor que compartirlo!

      Bicos

      Elimina