diumenge, 2 de febrer del 2014

Una visita guiada

     



      La llibertad acabada d’estrenar, em va permetre assistir una tarda de dissabte, a una visita guiada al Macba. La directora de la Fundació Joan Brossa, oferia una visita al fons documental de Joan Brossa, dipositat al Macba des de 2012. En el context de l’exposició Art : Barcelona viu l’art contemporani, s’havien exposat per primera vegada uns originals destacats del poeta i que provenien d’aquests fons: Sèrie de poemes, del 1960, i que forma part de les seves primeres suites de poesia visual (1950-1969), i la Suite Bufa, de 1966, escrita amb la col.laboració de Josep Mª Mestres Quadreny. En la invitació que m’havia arribat per correu electrònic, es reproduïen unes estovalles de plàstic amb un poema d’en Brossa imprès. Això no m’havia agradat gaire, no els costava gens haver reproduït el poema visual i prou, sense la referència dubtosa de les estovalles.
    
     La visita comentada als fons d’en Brossa però, no va començar gaire bé.  La directora de la fundació, es va situar al davant dels primers poemes visuals d’en Brossa, i, tret de detalls insignificants com que aquells poemes estaven fets matusserament, i que tots havien patit accidents deguts a la pols, a la humitat, o al descuit, no se’ns va donar cap aproximació intel.lectual al contingut d’aquells poemes. La directora de la Fundació, explicava tot això entre grans rialles i mostres de carinyosa condescendència envers el poeta, però jo hauria preferit que s’hagués aturat al davant del primer poema, en el que hi havia escrita la paraula “cerilla”, a sota hi havia el dibuix d’una cerilla, i a sota una cerilla enganxada, i ens hagués explicat que, cinc anys després, en Joseph Kosuth havia fet una obra titulada One and three chairs, que consistia en: la fotografia d’una cadira, la cadira, i una definició extreta del diccionari de la paraula cadira. Joseph Kosuth havia realitzat diverses sèries amb diferents objectes seguint la mateixa idea, i en Brossa havia estat un precursor. Això, la directora de la Fundació Brossa no ho va explicar, potser perquè no ho sabia. Tampoc ens va parlar dels antecedents dadaistes de les seves accions musicals, a l’hora de parlar dels documents relatius a la Suite Bufa que estaven allà exposats. A la vitrina, hi havia diverses fotos del dia en que es va representar. La música era d’en Mestres Quadreny, i el pianista, aquell dia, va ser en Carles Santos. El Macba havia instal.lat un reproductor de so, i es sentia la música composada per aquella acció, però per les explicacions que ella va donar, es deduïa que, qui tocava, és clar, era en Carles Santos. Doncs no, era una gravació de la integral de Mestres Quadreny que havia interpretat el pianista francès Jean Pierre Dupuy l’any 2008. La veritat és que em va caure l’ànima als peus: no creia que la resta de la visita m’aportés res de nou. Fins aquell moment, no havia percebut ni el rigor, ni els coneixements artístics necessaris per a que la visita tingués el nivell adequat.
     
     Quan vam entrar a l'arxiu, ja feia estona que havia desconnectat de les explicacions de la guia, però quan va parlar de l’entrada dels tècnics arxivers, vestits amb mono blanc, guants i mascareta, i armats amb aspiradors per netejar tots els papers abans d’endur-se’ls de l’estudi d’en Brossa, vaig baixar del núvol. I si entremig dels papers, havien coses que haurien de pertànyer només a la família, coses privades, indiscretes fins i tot, personals. Em van venir esgarrifances. La directora de la Fundació havia estat xerrant tota l’estona, entre somriures i rialles, amb una veu ben impostada, fent èmfasi en les pauses, es notava que li agradava escoltar-se. Però els continguts que ens havia ofert en la seva visita guiada, em van semblar limitats.  En aturar-se al davant d’una taula parada amb documents originals, extrets d’un d’aquells arxivadors, tret d’explicar anècdotes, tampoc va acabar d’entrar en matèria. La vida privada d’un artista, no tindria interès si no tingués una obra consistent al darrera. Després va parlar dels poemes visuals  referint-se a...  posters!. Que no sabia que s’havien editat primer com a serigrafies, l’any 1982 i posteriorment el 1988 i el 1989 en litografies, i que eren edicions signades i numerades?  Va ser potser, la última responsable de que en la invitació d’aquell acte es reproduïssin aquelles estovalles de merchandising, enlloc del poema original?  Era la persona adient per cuidar-se de tot allò?.
    
     Vaig sortir bastant deprimida, amb la sensació de viure en un  país petit i miserable.

     

10 comentaris:

  1. Interessant això de passar de les memòries d’una galerista – que espero que oportunament continuïn, per estar al corrent de les mateixes – per explicar la teva experiència en una visita guiada al MACBA. Caram, això de passar un dissabte a la tarda anant d’exposicions, quasi deu ser una novetat!!!

    El que tu exposes es pot resumir en: la directora de la Fundació es una funcionaria, i es va limitar a la funció – valgui la redundància - de fer de guia, perquè ho faci o no, cada mes els cobra, amb coneixement del que explica o no, i pel que tu exposes, la mancança de dades és important.

    Com a persona de pensament absolutament liberal, i de tarannà conservador, soc una acèrrima detractora de tot el que faci tuf a públic, perquè malauradament, el pas dels anys ha demostrat que cultura oficial només ha servit per col•locar personatges de segon ordre, addictes a un règim o polítics concrets, i que sota l’excusa de preservar bens culturals cedits pels ciutadans, només fan que cobrar un sou cada més. No em nego a que hi hagi gestió pública per museus molt específics, però quants menys, millor. En aquest cas, crec que ens trobem davant una Fundació que és més una carga per l’Ajuntament i la Gene, que no pas un goig – fins a tal punt que l’han “encajada” al MACBA – i vista la web de la Fundació, llegida la seva història i vista la foto de la directora, tot és prou patètic.

    Interessant en aquesta brillant crònica d’una visita guiada, el fet que destaquis les rialles i somriures, i el to de condescendència. Evidentment, a excepció teva, la resta dels visitants no en té ni idea de l’entorn de Joan Brossa, i només coneix lo més bàsic, i d’aquí se’n val aquesta mena de personal per escoltar-se i tractar a la resta d’ignorants.

    Evidentment, pot ser li hauries de fer referència al que has escrit, enviant-li l’enllaç del teu blog, ara que no tens cap lligam amb la galeria. O pot ser un correu directe, per no dir lo de la condescendència.

    Tal com he comentat altres vegades, es calla massa. S’ha perdut la valentia ha manifestar que estem envoltats de mediocritat, i aquesta demès ens governa en tots els àmbits, i per tant, la teva experiència galerística, que et va permetre viure uns temps de risc per part dels galeristes, i de floriment per part d’artistes, no ha de quedar tan sols en el quadern, sinó donar a entendre a personatges com aquesta directora, que ocupa un lloc que no es mereix. Mira que parlar de POSTERS!!!. És que això clama al cel.

    Respecte, però a la documentació personal, bé una fundació ho gestiona tot, i penso que ha d’estar a l’abast, però també amb la condició de relacionar-la amb l’obra de l’artista.

    En fi, que m’has de dir que no sàpiga. Però d’aquests te’n trobaràs a dojo, perquè efectivament, vivim en un país petit i miserable, i per més inri, aquestes misèries les paguem entre tots.

    ResponElimina
    Respostes
    1. En aquest cas, la directora d'aquesta fundació no és una funcionària,si no una filòloga molt ben considerada, que va fer la tesi doctoral sobre la poesia de Joan Brossa, i que posteriorment ha publicat força llibres sobre la seva obra poètica i teatral. El meu astorament, deriva de la seva manca de coneixements artístics, o si més no, i per no anar tant lluny, d'haver-los obviat quan era estrictament necessari fer-ne esment, per tal d'entendre els originals exposats. Jo vaig haver d'explicar moltes vegades l'obra tant dels artistes que tenia exposats, com els que tenia al magatzem. Tot i venir del món estrictament artístic, sempre vaig ser molt conscient que l'art no és només plàstic, sino que és reflex d'un món complex, fet de literatura, poesia, música, etc., i per entendre bé l'obra d'aquell artista, has de conèixer, fer força, l'entorn cultural en el qual es mou. En el cas d'en Brossa, la seva relació intensa amb les arts plàstiques, fa imprescindible explicar l'entorn artístic en el que es va moure per entendre'l bé.

      Amb molta impotència, sóc testimoni (i ho he patit personalment), que fer les coses bé, amb rigor i responsabilitat, no serveix de gaire. Hi ha qui, amb ambició, i sabent manipular l'entorn i les persones, arriben més lluny que ningú.

      Ara, enlloc de les memòries de galerista, com tu en dius, hauria d'escriure sobre tràmits burocràtics (tant Larra com Kafka estan absolutament vigents) i obres desesperants, que és el punt en el que ara em trobo. A estones em cau el món a sobre, perquè el que a mi m'agrada i sé fer, era just el que feia abans!

      Elimina
  2. Se nota la profesional que eres leyéndote, :)
    Para el que sabe y ama la materia de la que opina todo le parece poco, seguro.
    Desde luego que de un profesional que tiene tan alta responsabilidad se le debe exigir que sea competente y respetuoso con los artistas.
    Una abraçada, Anna.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Precisamente por eso tuve aquella sensación de miseria mientras volvía a mi casa, después de aquella visita. Quizás sea porque estoy atravesando una etapa bastante complicada, en la que debo empezar de cero, me rebelo cuando me invade la sensación, de que ser profesional sirve de poco en según que ambientes. Para sobrellevar este hecho, tendré que mirar hacia otro lado. De hecho, ya me he entrenado durante años a hacerlo!

      Un abrazo

      Elimina
    2. Te entiendo, Anna, da mucha rabia ver a gente que no lo merece ocupando puestos de responsabilidad, y otros que sí que valen y se lo merecerían mil veces más en la calle o peleando por encontrar su sitio.
      Ahora mismo que todo es por enchufismo, ya te digo!
      De todas formas España nunca destacó dando oportunidades ni valorando lo qué hay que valorar. Ya sabes, chapuzas y más chapuzas.

      Elimina
    3. Respecto al último punto de tu comentario, y en referencia al mundo del arte, es curioso observar que todos los artistas que han alcanzado un buen reconocimiento internacional ha sido gracias a galerías extranjeras. Por ejemplo, el caso de Miquel Barceló es paradigmático. Le rechazaron algunas galerías de Barcelona, y triunfó gracias a que Bruno Bischofberger, galerista suizo, apostó por él. Lo mismo le pasó a Joan Miró en su día, que fue el galerista Maeght de París quien representó su obra. Yo he vivido en directo muchas anécdotas de este tipo. Se me ocurre una, que tiene que ver con Joan Brossa, y que hubiera podido explicar el día de la visita guiada a la que hace referencia esta entrada, pero que me callé para no restar protagonismo a la guía:

      Joan Brossa realizó un poema visual en el que cogió la reproducción de un cuadro de una vista de un pueblo nevado. En el margen inferior derecho, puso un logotipo, sacado de algún panfleto turístico que rezaba: Lloret de Mar (el pueblo turístico de la Costa Brava). El "lema" del poema era presentar al espectador una paradoja visual, un juego de opuestos. El editor, un conocido editor de Barcelona, cuando vió lo de "Lloret de Mar", puso cara de disgusto. Como iba él a presentar ese poema visual en las ferias internacionales! Lloret de Mar, que horror, que poco internacional!. Se decidió sustituir "Lloret de Mar" por "Miami Beach". En aquel momento no le dí mayor importancia, pero cuando lo rememoré el sábado pasado, me dí cuenta que aquella reacción no había sido otra que la dichosa manía de hacer prevalecer lo extranjero por encima de lo local. Y así todo lo demás.

      Yo pienso que para ser "internacional", hay que estar, por encima de todo, con las raíces bien firmes, si no, todo es pura banalidad.

      Elimina
  3. O sigui, que té molta idea de la seva poesia, però li mancances de la part més visual de la mateixa. Per molt filóloga que sigui, ho sento, es funcionaria, doncs ha aconseguit el lloc, i per què s'ha de matar en aprofundir més, quan ja disposa de la plaça? Ho expresses molt bé: l'art és també literarura plàstica, i molta psicologia.
    tens tota la raó, avui en dia tiomfa el trepa, l'arribista i l'inútil. No obstant, no deixis de fer les coses bé, perquè sinó no series tu. Jo, en aquest cas, també m'agrada la feina ben feta i l'odre en fer-la.
    Una abraçada i a oblidar ràpidament l'experiència.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs sí, val més no pensar-hi més. Tampoc no canviarem el món. He de pensar en fer la meva i no perdre el temps en coses que no em serveixen. De fet, hauria d'estar ben contenta de poder adonar-me de les mancances d'aquella visita guiada, i d'altres ocasions. Vol dir que vaig fer honor als bons mestres que he anat tenint al llarg de la vida. La resta de consideracions, de fet, poc importen!

      Elimina
  4. Anna,
    És ben veritat que a vegades tenim la sensació de viure en un país petit i miserable. Ara recordo una expressió ben coneguda i que sempre li sento dir a en Quim Belsa: "país de capelleta". Sempre hi ha unes quantes "patums" endollades i que no deixen anar la mamella, encara que no siguin prou aptes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I pel que sembla, això ha estat així des de temps inmemorial!. Hi ha "patums", però, que estan endollades a més d'una mamella, això sí que té mèrit!. No em refereixo a la guia a la que he dedicat aquesta entrada, però sí a algun personatge que esta a tot arreu. No vull dir que el personatge en qüestió no sigui vàlid, que en certa manera ho és, però… cal estar sempre present a tot arreu? I present i endollat, vull dir! Passen els anys, els governs, les modes… i allà el trobem, impertèrrit, i… com si res. Gran mèrit!

      Elimina