dissabte, 25 de gener del 2014

Un canvi d'aires

   



       Aquesta va ser la darrera fotografia que en Jordi Casañas (1) em va enviar a la galeria. La vaig rebre el meu darrer dia de feina, cap a mig matí. Vaig pensar que l’havia triat expressament, a manera de comiat. Allà estava la gandula, al mig del prat, ben solitària. S’havia aixecat un vent massa fresc potser, i l’ocupant, que, fins feia poc s’hi havia assegut a gaudir del sol i la tranquil.litat, havia marxat cap a una altra banda. La gandula s’havia quedat allà, tota sola, oblidada potser. Qui l’havia deixat allà, havia marxat. Segurament, ja s’havia posat a fer alguna altra cosa;  potser era dins la casa que es veia al darrera dels arbustos, o potser havia pujat a dalt d’un cotxe i havia marxat ben lluny. El més probable, és que ja no se’n recordava que havia deixat la gandula al prat.
    
     Fa tres dies que vaig plegar de la galeria, després de vint-i-sis anys d’haver-hi treballat. Com a la foto, havia començat a bufar un vent molest, i ja no s’hi estava bé. Pocs dies abans de plegar, un visitant de la galeria i amic, en Carles Lliure, em va dir que els escrits d’aquest blog eren massa nostàlgics. No és que no estigui bé, la nostàlgia,- va dir-me un dia que em va venir a veure-  però hauries de mirar endavant. Potser perquè quan vaig començar a escriure el blog, ja sabia que el moment de plegar s’acostava. Havien canviat massa coses, res no s’assemblava al que havia estat. O potser era jo, la que havia canviat?.  En qualsevol cas, calia fer memòria de tots els moments que havien valgut la pena. En són tants, que en els dos anys que fa que escric el blog, no en dec haver explicat ni la meitat. Qui és que pot dir que ha estat treballant tant a gust durant tants anys? Em va preguntar un client i amic quan li vaig dir que plegava. I tenia tota la raó, quan miri enrere, com ho fan molts dels escrits d’aquests blog, me’n adonaré que aquesta pila de bons records, m’han fet la persona que sóc ara. Tots i cada un d’ells, així com moltes de les persones que m’han acompanyat durant els darrers anys, seguiran amb mi en el futur. També estic ben segura que n’apareixeran d’altres, que seran molt valuoses. L’important és que em vaig adonar de quan va ser el moment just per prendre la decisió de seguir el meu camí. Passi el que passi, era el que havia de fer. Quan s’aixeca el vent, és millor entrar a dins.
   

       A partir d’ara l’autora de El quadern robat canviarà d’escenari, però seguirà ocupant-se del seus artistes, dels vells i dels nous. Potser s’indignarà menys, ja no haurà de suportar ni patir les situacions i les persones que, cada vegada més, la posaven malalta dels nervis. També és possible que tingui altres maldecaps, ja se’ls veu a venir. De tant en tant, recordarà els espais en els que va passar tants anys i oblidarà (ja ho està fent) els canvis no desitjats viscuts amb una gran impotència. I al capdavall, tot haurà estat a fi de bé. Haurà pogut recuperar l’energia i la il.lusió de tots els seus records i mirar cap endavant.

11 comentaris:

  1. Benvolguda Anna,

    Primer de tot, molta sort en aquesta nova etapa, que de ben segur, que en base a la teva experiència, serà enriquidora intel•lectualment, i per descomptat professionalment.

    En referència a la nostàlgia, jo penso que es positiu ser nostàlgic, perquè recordes els moments agradables, és a dir, lo millor de les persones que han visitat la galeria o has conegut a través de la mateixa.

    Jo sempre m’he pres els teus escrits com unes “memòries de galerista”, és a dir com un document personal, ben cert, però també social, d’explicació de tota una època que malauradament ha desaparegut, i al igual que a l’inici del teu article, la solitud de la gandula posa de manifest la llunyania d’uns temps que han quedat totalment decantats de la memòria col•lectiva.

    I tant que has pres la decisió correcta. No sempre el que hem de fer és el que volem fer. Però tal com et vaig com diu el Tao: només el canvi es permanent. I si no es canviés de situació, no evolucionaríem.

    Endavant, Anna, que t’esperen altres bons moments amb els teus artistes, els coneguts i els que han de venir. També hi haurà dificultats, perquè formen part de la vida, però amb la teva energia i experiència, de ben segur que les superaràs, i aquest últim any que has passat, quedarà enrere com un mal de cap. No l’has d’oblidar, però pot quedar guardat en un racó de la memòria.

    Fins a la propera, perquè el blog sí que ha de continuar i espero que sigui reflex del teu nou camí

    Una abraçada!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Marta, pel teu suport manifest.

      Pensant-ho bé, aquest darer any sí que ha estat ben important. Sense aquest darrer any, mai hauria pres la decisió que he pres. És curiós com una experiència aparentment gens engrescadora (per a mi, és clar!) ha estat vital per a fer un pas com aquest. També ha servit per adonar-me que, durant aquest any, i sense ser-ne conscient, he estat només pensant en el que volia fer. Absolutament totes les experiències poden arribar a ajudar-nos a crèixer!

      Elimina
  2. Es pot ser nostàlgic i mirar endavant, tú ho has fet, una altra cosa seria que aquesta nostàlgia esdevingués una melancolía que instaurés immobilisme
    Recordar temps passats que foren bons ens ha d'ajudar a, precisament intentar recuperar-los, i com ja en sabem, perquè els hem viscut fins i tot els podrem millorar

    Anna, bona la feina feta i bona la que vindrà. De ben segur que tindràs altres maldecaps, però serán els teus, o almenys els gestionàs tú.

    Fins ben aviat!,

    PD Aquest dies,a fora fa molt molta ventolera, escampa, i deixa el cel serè.

    (...)
    El cel ben serè
    torna el mar més blau,
    d'un blau que enamora
    al migdia clar:
    entre pins me'l miro...
    Dues coses hi ha
    que el mirar-les juntes
    me fa el cor més gran:
    la verdor dels pins,
    la blavor del mar.
    Joan Maragall

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies per les teves paraules i pel poema de Maragall; és veritat que fa vent, com a la teva foto, i el vent és un signe real de canvi d'aires (!).

      Jo crec que abans de mirar endavant necessitava mirar enrere, fer un bon repàs de tot allò que hé après i viscut. Sense dubtes ho necessitaré en el futur. També és probable que de tant en tant hagi de tornar a girar la vista cap al passat, no vull pas oblidar les coses bones que m'han passat. De les dolentes, ni m'en recordo!

      Elimina
  3. Un cambio de aires si se aceptan positivamente puede ser enriquecedor. De acuerdo que tendrás piedras en el camino, pero con el tesón que adivino que tienes y la experiencia que posees,sabrás superarlas.
    Hace poquito que te leo pero no importa te intuyo en estas letras que nos dejas en el blog: una luchadora y gran mujer, asi que, Ana, adelante!!
    Petons.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gracias Ohma, yo adivino lo mismo de tí, leyendo tus poemas y demás escritos.

      Cuando me faltó el aire, decidí dejar el trabajo y empezar un camino en solitario, y si tengo que ser sincera, siempre me he tenido por alguien sin demasiado empuje y a quien le aterran los cambios. Quizás uno no acaba de verse com en realidad es.

      Elimina
  4. Uno no sabe todo lo que da de sí hasta que se pone, o lo ponen, a prueba. Llegó tu momento, Anna, :)

    ResponElimina
  5. Molta sort i molta felicitat en la nova època que ara comences. Com ja et vaig dir, i ho crec fermament, tindràs molt d'èxit, ja que els teus coneixements segueixen amb tu, vagis a on vagis. Assaboreix aquest moment, que ja de per si és d'èxit, perquè és de reafirmació i renovació. El més important sempre és la il·lusió davant dels reptes i continuar el camí. Com diu el poeta: tot està per fer i tot és possible...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, tant de bo s'acompleixin els teus pronòstics :). Ara estic atabalada amb gestions burocràtiques ben allunyades del meu tarannà. Espero que aquesta fase incòmoda passi ben aviat, i tornar-me a trobar amb un dia a dia més creatiu i profitós!

      Elimina
  6. Anna,
    El que ha de passar acaba passant. Diguem-li destí potser. Tens suficients "taules" per endegar una nova carrera en solitari. Perdó, en solitari no ja que estaràs envoltada i recolzada per tots aquells que t'estimen i aprecien de debò: família i amics. Sé que t'anirà bé perquè hi posaràs el coll. La vocació no cal que ja la tens. Tampoc el coneixement i l'experiència, que et sobren. T'anirà bé perquè has viscut moltes coses en el món de les galeries i saps de quin mal s'hi pateix, què s'hi cou i quan van de bones o de mal dades... I no tinguis mai por, que no estàs sola en això. Petons.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies boulevar-t(ist)!

      De fet, només aspiro a sobreviure, i si puc, a passar-m'ho tant bé com abans. I la veritat és que per tirar endavant, el vostre suport serà d'importancia màxima!

      Elimina