dimarts, 23 d’abril de 2013

L'energia d'en Jordi Casadevall

    



     En Jordi Casadevall és una de les persones més extraordinàries que he conegut a la galeria (vegeu Gamelan (1), gener de 2012). El seu entusiasme i la seva empenta són una font d’energia inesgotable. Quan el vaig conèixer estava literalment embogit per la música d’Indonèsia, especialment pel gamelan. Coneixia aquest conjunt instrumental a través de llibres i d’enregistraments, i frisava per anar a Bali i poder gaudir-lo en directe. El problema, com sempre, era que no tenia els diners per fer-ho. Recordo que en David Padrós (vegeu Un passeig per Basilea, en algun lloc del temps, maig de 2012)  li va deixar uns llibres sobre gamelan (molt tècnics), i com que estaven escrits en alemany, el vaig ajudar amb la traducció.  Un dia vaig pensar que havia d’intentar trobar un gamelan com fos, potser no calia que en Jordi marxés a Bali, de moment. Vaig telefonar a una fundació d’art primitiu i els vaig preguntar si coneixien algú que col.leccionés instruments d’altres cultures. Allà em van donar el contacte amb la Fundació La Fontana.

     La Fontana és una de les col.leccions privades d’instruments d’altres cultures més importants del món, si no la més. El propietari és un industrial català, encantador, que ens va recomanar la visita cap a la primavera. La col.lecció esta a Rupit, i allà fa força fred. Hi vam anar un diumenge de mitjans  de maig. En aquella col.lecció no hi havia només un gamelan, si no tres. Els primers gamelans complets (“al natural”) que veia en Jordi ( i jo). La visita va ser memorable, mai ens hauríem imaginat visitar una col.lecció d’instruments d’aquelles dimensions. Al llarg de la seva vida, aquell senyor havia anat col.leccionant instruments de tots els continents i de totes les èpoques. Havia fet construir un edifici en els terrenys de la seva finca, per presentar la seva col.lecció. Tenia tots els instruments molt ben presentats, en vitrines, ben documentats i il.luminats, era ben bé un museu. Sempre ensenyava la seva col.lecció personalment, explicant les anècdotes relatives a cada una de les seves precioses adquisicions. Aquell dia ens ho vam passar molt bé. Era una sort haver conegut a en Jordi: si jo no hagués seguit la seva dèria, mai hauria conegut l’existència de La Fontana.

     En Jordi però, no en va tenir prou. De la mateixa manera que un pianista no en te prou amb mirar un piano, i que un pintor no en te prou amb mirar-se una tela, en Jordi no en tenia prou en mirar-se un gamelan i fer-li fotos: el gamelan era per fer musica. Per això, quan un parell d’anys més tard va tenir l’oportunitat d’anar a Bali a través d’uns coneguts que treballaven en una ONG, no va dubtar ni un segon en deixar la seva feina i marxar. Així de forta era la seva passió per aquest instrument. Perdre un contracte en un estudi d’enregistrament, amb un sou segur a final de mes, i marxar a Bali, sense ni tan sols l’atur, a aprendre a tocar el gamelan. Aquest és en Jordi Casadevall: una persona ferma, decidida, amb les idees ben clares, que sap perfectament el que és més important a la vida.

     En Jordi s’ha convertit en la persona amb més coneixements de gamelan de Barcelona. A través de l’ESMUC i del Museu de la Música, ha impartit diversos tallers i conferències i li han encomanat una missió històrica: el mes que ve viatjarà a Bali per tal de supervisar la compra del primer gamelan complet que tindrà el Museu de la Musica de Barcelona.


dijous, 18 d’abril de 2013

Sobre alguns objectes de desig

    



      L’exposició dels dibuixos de Lawrence Weiner  que porta per títol “Escrit en el vent” i que es pot veure al Macba, havia canviat substancialment la meva manera de veure l’art, o si més no, la meva manera de valorar la forma objectual amb la que l’art ens arriba. Les seves idees, transformades en paraules, parlen de la relació de l’home amb els objectes, amb el món. El resultat interessa menys, només és la il.lustració d’un procés.  La frase que conforma l’obra Alguns objectes de desig, i que s’exhibeix al Macba des del 2009, parla de la relativitat del valor de les coses: el desitjat i el necessari, poden perdre el seu valor absolut si els sotmetem als efectes d’una força major, i convertir-se en una cosa desproveïda dels atributs que tenia abans del cataclisme –per dir-ho d’alguna manera-. La frase de Weiner és prou oberta, simplement és un patró. És l’espectador que li pot posar el contingut i donar-li un sentit final. Moltes de les obres de Lawrence Wiener són així: patrons de pensament: l’espectador –si vol-, l’acaba. És cert que en la ment de l’artista hi havien unes idees motores en el moment de concebre “l’obra”, però no són determinants: l’espectador rep els inputs necessaris, i l’acaba.

     Aquests plantejaments em van interessar tant, que en sortir de l’exposició vaig pensar que tot “l’art” que teníem a la galeria –i a casa-, era tremendament caduc. Feia poc havia vist el documental  “La bombolla de l’art contemporani”, que reduïa les obres d’art a simples objectes sotmesos a l’especulació més salvatge i que havien estat creats per satisfer la vanitat exagerada generada pel sistema capitalista. Les subhastes feien pujar els preus d’algunes obres d’art fins a extrems impensables, sense cap altre motiu que la cobdícia. El to del documental era bastant catastrofista, el narrador estava segur que tard o d’hora la bombolla punxaria, i que les coses tornarien a la “normalitat” amb la crisi. De moment però, no ha estat així.  No em refereixo al que passa aquí, és clar. El mercat de l’art és a petita escala, i aquest sí que ha estat durament afectat. També hi ha molts artistes que, per voluntat propia o no, estan fora del mercat especulatiu. Però les grans fortunes que mouen els fils, segueixen actives. Tot això ho explico, perquè quan vaig veure l’exposició de Lawrence Weiner, estava una mica fastiguejada amb la idea de l’art com a objecte, amb el mercat de l’art en general i amb l’existència d’aquests grans col.leccionistes, agents especuladors i malalts vanitosos, que no són més que un dels productes del sistema que ens regeix.  La idea de l’art de Weiner, basada en una formulació linguístico-intel.lectual completament abstracta, em va semblar una molt bona cosa: aire fresc, una nova era. Sortint de l’exposició, em va semblar que el més lògic seria cremar tots els quadres. Seria un acte catàrtic i purificador, un trencament manifest amb el passat.

     El que passa, però, es que poc a poc vaig adonar-me que els mateixos plantejaments de Weiner els tenien també molts altres artistes de la història de l’art. Moltes obres d’art són relativament obertes, i el seu significat global pot ser diferent per a un espectador o per un altre. També hi ha artistes que pinten allò que no es veu, el que no es pot explicar. I un petit detall que em va semblar important: es comprometen. Prenen una posició unívoca envers el resultat final. Fins i tot el propi Weiner ho fa (l’exposició n’és una mostra). Dit això doncs, el millor que podia fer era deixar les coses tal i com estaven.

divendres, 12 d’abril de 2013

Joan Furriols, l'esperit que mai s'ha d'oblidar

    


     


     
     Havia rebut la invitació i el tríptic de la nova exposició a la Tecla Sala, i m’havia agradat tant, que el tenia al damunt de la taula, per no oblidar-lo. Aquella exposició prometia: “Joan Furriols, el lloc del temps”. El títol era prou suggeridor, tot i que el nom de l’artista m’era completament desconegut. Hi havia una obra reproduïda, un objecte, que em va semblar molt intrigant: a dins d’un garbell hi havia una creu de fusta amb un clau del que hi penjava un cordill, i unes peces que semblaven de plom i que tenien forma d’embut. Tot plegat semblava formar part d’un passat remot, com si aquell objecte fos un record, una relíquia. El text del catàleg parlava d’un artista de llarga trajectòria: la seva obra, fins ara gairebé secreta, esta marcada pel rigor, l’exigència i la contenció (:::) L’espai i l’ordre són fonamentals per a Furriols, el lloc on es manifesta la seva reflexió sobre la vida i la finitud, la bellesa i el temps. Valia doncs la pena no perdre’s aquella exposició.

     En aquella època, jo tenia una exposició de l’Alfons Borrell. Venia molta gent, l’Alfons Borrell sempre ha tingut molts amics i seguidors. Un matí, va entrar un matrimoni d’uns setanta anys. Venien de tant en tant, cada cop que fèiem alguna exposició “de pes”. Eren força simpàtics i sempre establíem algun tipus de conversa. Quan van haver vist l’exposició, em van dir que els havia agradat molt, i recordo que jo els vaig manifestar la meva queixa sobre la indiferència de la crítica.  Ni tan sols havien passat, i ja feia uns quants dies que havíem inaugurat.  “Fixa’t, - va dir ella-, en canvi nosaltres estem ben contents. En Joan va inaugurar ahir, i mira!”. Em va ensenyar una pàgina del diari. Era la crítica d’una exposició. Vaig llegir: Joan Furriols. El lloc del temps, al centre d’art Tecla Sala. No m’ho podia creure!. Aquell senyor era en Joan Furriols. Feia molts anys que el coneixia de vista, i no tenia ni idea de que fos artista. Els hi vaig ensenyar el catàleg de mà que havia rebut per correu i que guardava per no perdre’m l’exposició.  Tot plegat havia de tenir algun sentit.

     El diumenge següent vaig anar a veure l’exposició d’en Joan Furriols. La dimensió de la seva obra em va deixar aclaparada. Era personal i interesantíssima. Una gran descoberta: des dels anys 50, i en un relatiu anonimat,  en Joan Furriols havia anat fent una obra coherent, profunda i plena de matisos. Se’m va fer estrany estar al davant d’una obra tant sòlida i tant extensa, i no haver-ne tingut mai cap notícia. Una vegada més vaig tenir el convenciment que, al marge del món de l’art, lluny de museus i galeries, hi ha grans artistes, que potser sempre romandran anònims.  Aquella tarda, em vaig passar una bona estona llegint els textos del catàleg i mirant les obres una vegada i una altra.

       Vaig proposar fer una exposició d’en Joan Furriols i la vam inaugurar el 6 d’octubre de 2011. L’equip de la Tecla Sala ens van deixar el seu material de muntatge, i tothom hi va col.laborar. El dia de la inauguració va venir molta gent, com en les grans ocasions. Vam vendre obres a bons col.leccionistes, que estaven encantats amb la descoberta. Veure la gent gaudir de l’obra exposada, passar-s’ho bé a la galeria, sortir contents, i fins i tot repetir la visita és una cosa que no té preu. No vaig arribar a conèixer en Joan Prats, però aquells que sí que el coneixien, em van assegurar que hauria estat ben feliç i orgullós de que aquesta galeria portés el seu nom. Llàstima que aquesta va ser la meva última proposta.

dijous, 4 d’abril de 2013

De la primera exposició que vam fer de Chema Madoz

    



     He trobat unes fotos del muntatge de la primera exposició que vam fer del Chema Madoz a la galeria.  Va ser l’any 1997, exactament fa quinze anys. No sé per quin motiu, aquella vegada, l’equip de muntatge vam ser en Santi, en Carles i jo. Recordo que era dissabte, i potser els muntadors habituals de la galeria volien fer festa; millor, així aquella primera exposició d’en Chema va ser molt més nostra. També recordo que el dia anterior a la tarda, en Josep Ramon i jo vam intentar distribuir les fotos i no ens en vam sortir de cap manera. Vam acabar renegant i desitjant veure-ho millor al dia següent.  De fet, així va ser.

     Abans del 1997, jo no havia sentit a parlar mai d’en Chema Madoz. Una vegada més, va ser en Lluís Mª Riera que va aparèixer per aquí un matí, portant un llibret i dient: “Aquest individu és l’hòstia !. Has de convèncer al “gran jefe” i fer-li una exposició”. Aquell llibret era una compilació de fotografies en blanc i negre, autèntics poemes visuals al més pur estil. Era obvi que li agradaven molt a en Lluís, la proximitat amb l’obra d’en Brossa era molt evident. Suposo que ell havia conegut l’existència d’en Chema, precisament a través dels Brossa.  No recordo com, però em vaig espavilar per aconseguir un d’aquells llibrets, que encara conservo. Poques setmanes després, la Pepa Llopis, la dona d’en Brossa, em va telefonar. En Chema Madoz era a Barcelona per donar un curs de fotografia, i volia organitzar un sopar per presentar-nos-el. Pocs dies després vam conèixer al Chema, al sopar organitzat per la Pepa al restaurant Sí Senyor. Tot i que jo no coneixia la seva obra, en Chema Madoz ja feia deu anys que havia començat a fer exposicions, i havia rebut premis importants, com el premi Kodak. A Barcelona havia exposat l’any anterior a la Sala Berini i havia format part d’una exposició col.lectiva a La Caixa : La imagen frágil. Però, coses que passen: jo no n’havia tingut cap notícia fins aleshores. En aquell sopar em vaig emportar una molt bona impressió del Chema Madoz, un noi discret i senzill, seriós i molt professional. Ens va explicar que ell va descobrir l’obra d’en Joan Brossa quan va veure l’exposició del Reina Sofía l’any 1991. Va quedar completament astorat amb la descoberta: un artista-poeta que ja feia molts i molts anys que feia poemes objecte i poemes visuals, i amb l’obra del qual ell s’identificava plenament. No va parar fins que el va conèixer.

     Ja han passat més de quinze anys d’aquell sopar, i ara miro les fotos del muntatge d’aquella exposició amb bastant d’enyorament. Que maca que estava la galeria en aquella època, amb la moqueta que esmorteïa el soroll del carrer i les calaixeres que atorgaven calidesa a la sala del mig. Em veig a mi mateixa, amb tota la il.lusió del món posada en aquella exposició: Havia trobat un fotògraf boníssim i em moria de ganes de fer venir a tothom per compartir-ho. No cal dir que la gent va respondre; per descomptat, eren uns altres temps.

Nota: Poc després de penjar aquest escrit, es va produïr una coincidència que val la pena explicar. En Chema Madoz inaugurarà el proper dilluns una exposició a La Pedrera. Ens va extranyar, pensàvem que ja no fèien exposicions. Si veiés a en Sergi Plans -un amic que havia treballat a l'Obra Social de Caixa Catalunya- li preguntaria, però fa anys que en Sergi no passa per la galeria. Doncs justament ahir, va venir i em va explicar la transformació del que era l'Obra Social de Catalunya Caixa en la Fundació Catalunya-La Pedrera. Va ser com si el meu pensament l'hagés cridat.