dissabte, 16 de febrer del 2013

El coratge de la Fiona Morrison Porta

    


     Recordo molt bé el dia que la Montserrat Porta em va presentar la seva filla Fiona. Com la seva mare, la Fiona era una noia lluminosa, amb un somriure franc i una energia encomanadissa. Jo havia conegut la Montserrat Porta als anys vuitanta, quan organitzava exposicions a Andorra, que era on vivia, i ens comprava obra per als col.leccionistes d’allà. Era una dona molt simpàtica, de tracte excel.lent. A mi m’agradava molt quan ens venia a veure. Era tant entusiasta i positiva, que aconseguia canviar-me per dins, si jo no tenia un bon dia, i l’efecte d’aquesta transformació durava dies o setmanes. Quan vaig conèixer la seva filla, vaig comprovar que havia heretat aquell do de la seva mare. La Fiona, a més, era tota una esportista. En aquella època es preparava per a representar a Andorra en els Jocs Olímpics en l’especialitat de windsurf. Suposo que tot el que va aprendre quan practicava esport, li va ser molt útil per tot el que li esperava després – o sigui, la vida d’artista. Sense l’esperit de sacrifici, de renuncia, de dedicació constant i exclusiva, de perseverança, potser no hauria arribat on és ara: a punt de representar a Andorra a la Biennal de Venècia. Molt probablement, aquests valors els va aprendre de la seva mare, així com el més important de tots: dedicar la seva vida a allò que portés dintre i la fes feliç.

      Fa uns dies vaig poder veure el video que presenta a la Biennal. Es titula Two Walks, i les protagonistes són la seva mare i la petita Martina, la filla de la Fiona. La mare camina vacil.lant, debilitada, corsecada per una artritis reumatoide que l’ha acabat matant. La Martina corre, camina, juga feliç al costat de la seva àvia. Totes dues s’agafen les mans, les de l’àvia retorçades per la malaltia, o simplement s’estan a la platja l’una al costat de l’altra. La Fiona les observa i estableix un paral.lelisme de totes dues amb la natura que les envolta: Mira la seva mare i a l’hora una branca vella; sabem que ha brotat i florit moltes vegades, però ara és a l’hivern de la seva vida. La mare de la Fiona mira la seva néta, i la seva mirada és com la llum del sol abans de pondre’s. Una mà arrenca l’escorça seca d’un arbre i acarona el tronc llis de sota. Com la Fiona, que voldria alliberar la seva mare del patiment i no pot. La mà s’agafa al tronc, vol sentir la vida de l’arbre. La Fiona vol retenir la vida de la seva mare, vol tornar a encomanar-se de la seva energia, notar el seu batec. Les fulles de la vinya verge, abans de caure són d’un vermell-rosat intens, com el color del cor, o de la sang.

     La Fiona em va escriure que havia fet aquest video com a un regal per a la Martina, per a que sabés el molt que l’havia estimat la seva àvia.  Jo crec que és el testimoni de l’amor de la Fiona cap a totes dues, el seu passat i el seu futur. Tot i la tristor que transmet, m’he mirat el video moltes vegades. Hi ha alguna cosa que conforta, que aporta serenor i esperança. Segurament és la tendresa amb la que la Fiona ha filmat les imatges, amb la que ha sabut sel.leccionar cada una de les escenes, i triar la música adient. La Fiona va aprendre el més important que li va transmetre la seva mare: quan es fan les coses amb el cor, s’arriba lluny.
     

dimecres, 13 de febrer del 2013

De les revisions històriques

    


     Tot repassant la llista d’exposicions que hem fet a la galeria durant els darrers vint-i-cinc anys, m’ha cridat l’atenció que, coincidint amb la crisi anterior –al voltant de 1993- , vam fer moltes exposicions d’obres del fons. De totes en tinc molt bon records. Cada una d’aquestes exposicions era, a més, un petit triomf personal. Els moments eren durs –tot i que no tant com ara- i aquelles exposicions garantien, com a mínim, un interès inqüestionable. Pel fet de ser propostes del fons d’obra no vaig topar amb la negativa de la direcció artística, que de vegades es caracteritzava per una certa deixadesa. D’altra banda, comptava amb el recolçament de la direcció econòmica, que quan podia, imposava el seu bon criteri i sentit comú; i que va ser determinant per tirar endavant. Per a mi era molt més fàcil conviure amb aquelles propostes històriques que amb d’altres més ambigües i dubtoses, i sobretot era molt més fàcil de defensar-les.

     La veritat és que totes aquelles exposicions van funcionar molt bé. Eren artistes històrics i ben coneguts i el públic venia tot sol.  Recordo les exposicions dels gravats de Wifredo Lam,  Max Ernst,   Jim Dine, Joan Miró i les dels dibuixos de José Luis Cuevas o Julio González. També vam fer revisions antològiques, com la que vam dedicar l’any 1994 a l’obra de Joan Ponç, coincidint amb la publicació d’un llibre monogràfic sobre la seva obra. Aquestes exposicions, a més es van vendre molt bé. L’exposició de gravats de Wifredo Lam, per exemple, es va vendre sencera. La Caixa li havia dedicat una exposició antològica excel.lent i,  sense dubtes, això va ajudar molt. Jo recordo amb un afecte especial l’exposició d’obra gràfica de Jim Dine. Em vaig enamorar d’una petita litografia que es titulava “Rainbow” i que vaig penjar al davant de la meva taula. No sé exactament perquè, però vaig decidir que aquella obra em portava sort.  Quan va acabar l’exposició la vaig comprar i ara la tinc penjada a la nostra sala d’estar.

     Potser la sort va ser el molt que vaig aprendre al llarg de totes aquelles exposicions. Sempre m’ha agradat informar-me a fons sobre tot allò que exposo, per poder informar bé als clients i visitants; qui sap si per l’esperit didàctic que porto a dins o per afany de compartir.  En qualsevol cas tinc un bon record de l’experiència d’aquelles revisions històriques, un autèntic oasi en el panorama desèrtic de les idees. Tots aquells artistes, a més de fer-ho bé, tenien o havien tingut moltes coses a dir. Aquesta sí que era una bona premissa a tenir en compte a l’hora de calibrar el valor autèntic d’un artista.