dissabte, 26 de gener del 2013

Els concerts

   


     Els concerts que vam organitzar a la galeria del 2006 al 2009, van ser la cirereta final del pastís exquisit que van constituir aquells meravellosos anys. El primer concert el vam tenir durant l’exposició de l’Oriol Vilapuig. Recordo que el mateix Oriol em va telefonar un dissabte al matí per preguntar-me si em semblava bé que n’organitzéssim un. Havia conegut un clarinetista que havia muntat un grup de música de cambra, l’Ensemble Mixtures i s’havia ofert per a pensar un concert que s’identifiqués amb la seva obra. L'Oriol estava molt il.lusionat. A mi em va semblar molt bé, però el que va ser definitiu va ser que em va dir que pensaven tocar una obra d’un compositor català contemporani interessantíssim: en David Padrós. El meu amic i professor de piano. Aquell concert es va fer i va ser una pura delícia. Les peces estaven molt ben pensades per a l'exposició. L'obra que van interpretar de'n David Padrós va ser "Xucla el silenci nocturn".  El clarinetista i l’ànima del grup, en Jose A. Gómez Nieblas era - i és - un músic extraordinari. La interpretació que va fer aquell dia de l’obra per a clarinet baix “Oculto”, del compositor Luis de Pablo va ser tant extraordinària, que a tots se’ns va posar la pell de gallina: Uns passatges melòdics es superposaven a altres més rítmics; al darrera d’una música aparent, es trobava una altra que estava “oculta”. Aquella era una definició perfecta de l’obra de l’Oriol Vilapuig. Una definició sonora excelsa.

Ens vam fer molt amics del Jose, un músic amb una sensibilitat i un rigor exquisits, que tenia una curiositat i una inquietud admirables, tant per la música com per l’art contemporani. Posteriorment li vam encarregar dos concerts més, que ell va convertir en dues joies per al record.  El concert que va seguir a aquell primer, el vam dedicar a la Carmen Calvo. Li vam oferir com una mena de regal d’aniversari, la seva exposició era al mes de febrer, que és el mes que la Carmen fa anys. D’aquell concert recordo l’extraordinari duo de clarinet i piano “Ohé”, una obra de Pascal Dusapin, que van interpretar de forma magistral el Jose i en Nabí Cabestany, un fantàstic violoncelista. Aquell regal musical va fer molt feliç a la Carmen, així és que vam repetir l’experiència el juny següent, durant l’exposició de l’Alfons Borrell, que també complia anys. En aquella ocasió, la música de Morton Feldman ens va transportar a tots a l’interior de la pintura de l’Alfons Borrell. Aquella armonia consonant, estàtica, cíclica, aquella mena d’irrealitat mística ens va endinsar en l’atmosfera de les inmenses teles monocromàtiques plenes de vibracions espirituals. El concert va acabar amb una peça del compositor gallec Manuel Rodeiro, a càrrec de la percussionista Carme Garrigó, que va deixar a tots els assistents sense alè. La Carme s’havia situat al davant d’una immensa tela de colors rosa i taronja, i va semblar que actuava guiada per la propia pintura. Si aquella obra hagués estat sonora, hauria sonat com aquella peça de percussió.

     El punt culminant i final va ser un encàrrec que li vam fer a en David Padrós per a que interpretés musicalment una instal.lació d’un artista estranger que va estar durant uns dies a la galeria. L’obra va ser interpretada per en Jose al clarinet i en Nabí al violoncel, i en conservo una filmació que va fer en Llibert, amb molt bona voluntat. Ell mateix va editar després el DVD d’aquella estrena mundial absoluta. Tot allò ara, queda lluny, però va estar molt bé. Els amics, els artistes, els clients, eren conscients que en aquesta galeria donàvem alguna cosa més. De fet, hi posàvem l’ànima.

dimarts, 22 de gener del 2013

Llibres vells

    
    


      De tant en tant encara es produeixen fets inesperats i màgics que em fan pensar que no tot esta perdut. La quotidianitat s’ha tornat molesta i feixuga, la feina, que abans em divertia – de vegades molt -, ara és un motiu de desesperança  ( potser hauria de dir de desesperació).
    
     Els dissabtes tinc el costum d’anar a la galeria en cotxe. Per dos motius: per moure el cotxe (a l’hivern no sortim), i perquè ja que he de treballar el dissabte, em permeto aquest petit luxe. Aparco al carrer, perquè el dissabte l’ajuntament permet aparcar a quasi tots els carrils esquerres de l’Eixample.  Tot i això, no és fàcil trobar aparcament, així és que sempre surto una mica d’hora per donar voltes. Si tinc sort i aparco de seguida, passejo una mica abans d’anar a obrir. Fa dos dissabtes, a la tarda, vaig aparcar al carrer Aribau, a la zona de les llibreries de vell. No era gaire d’hora, però tenia temps de mirar els aparadors. Als aparadors de les llibreries de vell no hi trobes les novetats editorials, però precisament, el que m’agrada, és que hi pots veure clàssics de debò –tant perquè els autors ho són inqüestionablement com perquè les edicions, de vegades, son tant antigues, que només per l’aparença, ja ho són de clàssics. Aquell dia em va cridar l’atenció una edició antiquíssima de Les miserables, de Víctor Hugo. Segurament era allà perquè feia poc que havien estrenat la pel.lícula. Aquell llibre era preciós. Era molt i molt vell, potser tenia setanta o vuitanta anys ... o cent. M’hauria agradat comprar-lo, si no fos perquè ja no sabem on posar els llibres. Em vaig quedar una estona mirant l’aparador, feia goig de debò, tots els llibres semblaven molt interessants: lectures obligades i imprescindibles. Hi havia força llibres d’art, alguns de La Polígrafa, de quan els saldaven de tant en tant. D’això ja fa alguns anys.
     
     La màgia a la que em referia al començament, és que, uns dies després va entrar a la galeria el Sr. Granados. Estava buscant un llibre de Manolo Hugué per a fer un regal, i pensava que potser a La Polígrafa encara els hi quedaria algun. Però aquell llibre estava exhaurit, l’havien saldat feia molts anys. Li vaig recomanar la llibreria de vell del carrer d’Aribau, estava segura d’haver-lo vist allà. Un mitja hora després, va passar amb el cotxe pel davant de la galeria i em va somriure tot fent un senyal amb el dit polze aixecat. L’havia trobat.
   
     Jo vaig anar al cinema a veure Els miserables; potser no hi hauria anat si no hagués vist aquell llibre. Em va agradar moltíssim. Tant com m’havia agradat als onze anys la pel.lícula Oliver!, amb en Mark Lester de protagonista.  Tot això demostra que és important estar atent als detalls que ens poden arribar a canviar la vida.
     

dijous, 3 de gener del 2013

Mario Soria: un descobriment fantàstic

    


     Al llarg d’aquests anys he conegut molts artistes, alguns els he descobert per casualitat, com va ser el cas d’en Jordi Alcaraz. Altres han passat per la galeria amb el seu dossier, com va ser el cas de Jorge Pombo o per convidar-me al seu estudi, com en David Ymbernon. En entrades anteriors ja he explicat amb més detall com va anar la història. Ara hauria de parlar d’artistes que he conegut –la seva obra, es clar- a través de la xarxa. El cas més recent és el d’en Mario Soria.

     No sabria dir quan vaig rebre el primer correu electrònic; m’he parat a pensar, però no sé amb exactitud si va ser fa mesos o potser alguns anys. M’inclino a pensar que va ser fa un parell o tres d’anys. El temps passa molt de pressa i a mi, de vegades em costa, de reaccionar. Suposo que el primer que vaig rebre –es limita a enviar una foto de la seva última obra-, el vaig eliminar de seguida i sense pensar gaire. Alguna cosa se’m deuria quedar gravada al subconscient, perquè quan vaig rebre el següent, al cap d’uns mesos, em vaig quedar una bona estona mirant la imatge. Feia l’aspecte de ser una obra de petit format, i estava pintada per totes les cares. No recordo els detalls d’aquella obra en concret, però sí que em va agradar molt. Vaig pensar que aquell artista tenia molta tècnica, molta cultura visual, sensibilitat i molta imaginació. Per una banda em va saber greu haver-lo descobert en un moment en el que ja no calia que m’il.lusionés gaire en cap artista; de moment, el galerista no em deixava marge per introduir cap proposta. Vaig enviar el correu a algunes persones, simplement per compartir la descoberta, com es fa cada vegada que trobes alguna cosa a la xarxa que pot ser de l’interès de l’altra.  I no hi vaig pensar més.

     Un dia, mesos després, em va tornar a venir al cap en Mario Soria, i vaig pensar que feia molt de temps que no enviava cap correu. Llavors, com també sol passar tot sovint, en vaig rebre un. Aquell artista tenia allò que a mi m’agrada tant : un món particular, enginy, sensibilitat poètica i fantasia. El seu art em feia ser més feliç, em feia pensar - com em va dir un dia la meva amiga Eugènia - que a fora (referint-se a la feina) hi ha vida. M’hi vaig posar en contacte, de fet només per explicar-li això mateix que estic explicant aquí. Com a mínim que sabés que m’agradava molt el que feia, i que si les circumstàncies fossin unes altres, de ben segur que intentaria fer-li una exposició. Quan em va respondre, a més, em va fer un regal en forma de recomanació: em va parlar d’un fotògraf que li agradava molt i que jo no coneixia: en Robert Parkeharrison. Una gran troballa, com l’obra del mateix Mario: un descobriment fantàstic.