dimarts, 24 de desembre del 2013

Joan Hernández Pijuan i la fira de Colònia de 1988

    



      Miro aquest esbós de Joan Hernández Pijuan del 1988 i, inevitablement,  em ve a la memòria la fira de Colònia d’aquell mateix any. No feia gaire temps que treballava a la galeria, i la idea d’anar a aquella fira, em feia moltíssima il.lusió. Havia estat estudiant a Alemanya l’any 1985, i la idea de tornar-hi m’engrescava. La fira era al mes de novembre, i per aquelles dates, les ciutats alemanyes ja estan guarnides per al Nadal, i l’ambient que s’hi respira, transporta, amb una mica d’imaginació, a un conte del segle XIX.

     L’obra de Joan Hernández Pijuán d’aquella època, ja havia experimentat un tomb definitiu cap a una fase de simplificació total de la superfície pictòrica que provenia d’un plantejament de recerca d’allò essencial de la relació entre l'espai i els elements del paisatge. Així doncs, en la seva obra, l’espai havia deixat de ser un simple fons, per esdevenir el protagonista del quadre. La seva pràctica de la pintura era el reflex del seu procés d’aprenentatge, la seva forma d’aproximar-se al coneixement.  Un coneixement, una visió del món, a la que hi accedia a través de l’ús que en feia dels diversos materials (olis, aquarel.les, gouaches, acrílics, esmalts, i tintes)  i dels suports (lli, papers mil.limetrats, papers fets a mà, etc). La seva poètica, doncs, girava entorn de la pintura pura i es mantenia a distancia d’altres consideracions que li eren alienes: En Joan Hernández Pijuan veia el món amb ulls de pintor.

     Recordo algunes de les obres que vam portar a aquella fira de Colònia. La casa verda, per exemple, que haviem reproduït en un targetó promocional de la fira; una superfície de color verd brillant intens, amb una linia al voltant del quadre i la silueta d’una casa, esgrafiades, deixant veure el fons pintat de negre. La vam penjar ben visible, a l’entrada del stand i la vam vendre a la galeria Renos Xippas, que en aquell moment estava a Paris (posteriorment es traslladaria a Ginebra). També recordo un gouache que vam vendre a un col.leccionista holandès, un senyor molt gran que es deia De Groot: Casa i arbres, amb una casa i dos arbres pintats en negre sobre un fons ocre. De fet, en aquella fira ho vam vendre tot. A Barcelona, els col.leccionistes encara es resistien a acceptar sense reserves l’obra de Joan Hernández Pijuán. Tot i comptar amb un bon nombre de seguidors fidels, es podria dir que encara eren una minoria. En aquella fira, però, el seu discurs auster i depurat, va penetrar a l’ànima de tots aquells que es van acostar a la seva obra, i s’hi van lliurar amb entusiasme. El darrer dia de la fira, les parets del stand van quedar buides. Les poques obres que van tornar a Barcelona, van tornar venudes.


     Aquella fira va significar un punt d’inflexió en la seva carrera. El reconeixement internacional ja s’havia començat a gestar,  i tot plegat va contribuir a que la seva aportació al panorama artístic del nostre país, es considerés, a partir d’aquell moment, com a valuosa i indiscutible. Afortunadament, conservo molt bons records d’experiències viscudes tant amb l’artista, com amb la seva obra, però potser cap és tant brillant i poderós com el d’aquells dies compartits a Colònia.  Com a testimoni d’això, vaig comprar l’esbós que il.lustra aquest text, i que va ser exposat a Barcelona durant els mesos de gener-febrer de 1989.

8 comentaris:

  1. No conocía a este artista, asi que encantada de descubrirlo gracias a ti.
    Petons.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Me hace feliz tu comentario. Para mí no puede haber nada más gratificante que dar a conocer la obra de los artistas (de cualquier disciplina). Para mí el arte es un camino para conocer el mundo, la historia, la vida de las personas, y a mí misma. El arte es una fuente de conocimiento que nunca se agota.

      Un abrazo.

      Elimina
  2. Col·leccionista d'obra, col·leccionista de records...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Al darrera de cada una de les obres que tinc, hi ha una història. De vegades és una anècdota, d'altres, quelcom més complex. Intento envoltar-me de coses que tenen significat per a mi, potser és que realment m'he involucrat molt sempre, en tot allò que he fet. Potser també és una manera de voler detenir el temps i recordar moments que han estat importants o simplement bonics.

      Elimina
  3. Dins aquestes memòries de galerista que ens presentes setmanalment, el que expliques en el teu article ha estat durant molts anys bàsic per a la difusió de l’art, com es la gestió de les galeries en fires i certàmens, oferint, per vendre, però també per promocionar, les obres dels artistes afins al seu estil, en aquest cas era l’avantguarda catalana.

    En aquell moment no hi havia ni Caixaforum, ni MACBAS ni MNACS, etc., i per tant l’art s’expandia de manera privada, però per a tothom. L’economia del país estava en un moment adient per continuar fomentant col•leccionistes, que sense eximir-los del desig d’inversió o de esnobisme, hi havia d’altres que si sabien el que compraven i el que els hi frapava.

    Però van venir els ajuntaments democràtics, les autonomies i com que procedien dels partits, tenien que col•locar gent, es varen inventar les exposicions municipals on exhibien obra artistes conceptuals o contemporanis de baixa qualitat, que les galeries rebutjaven, per aquestes raons, però que dins la falsa filantropia de les institucions publiques, “ajudaven a exposar, perquè a nivell privat no ho farien mai”.

    I que ha passat? Doncs que el que expliques d’Hernández Pijuan a la fira de Colònia del 1988 és un record llunyà de temps on la creativitat encara existia, però on ja s’entonava el cant del signe, tot i que encara no es percebia.

    M’agrada saber dades com aquestes, perquè reforcen el que tu i jo hem parlat moltes vegades sobre el gust i l’encert dels professionals de l’art, els galeristes, que si bé guanyaven una bona comissió, també s’exposaven tant a l’encert com al fracàs. S’arriscaven perquè en el fons a molts els hi agradava el que feien i creien en el que feien.

    Ara, davant els temps convulsos que estem vivint, i que no sembla que defalleixin sinó que van a mes, i on també s’està demostrant que la gestió empresarial per part d’alts càrrecs és nefasta – molts tenen masters d’Esade o Iese, però son uns incompetents totals, incapaços de portar la seva pròpia economia, a no ser que tinguin un bon sou – l’art és qui més ho aguanta, tant a nivell creatiu, com de difusió. M’agradaria saber ara com funcionen aquestes fires, com són els actuals compradors d’art, quina formació intel•lectual i humanística tenen, i pel que fa als catalans, qui coneix ara a Hernández Pijuan? Em sembla que tot plegat seria decebedor.

    No obstant, les crisi també porten innovacions y regeneracions. És d’esperar que un dia, tornin a venir els bons temps de Colònia, perquè sorgeix una nova fornada de creadors potents i amb quelcom a expressar. És de desitjar que l’art català i també espanyol – la creativitat no ha de tenir limitacions de cap mena – es pugui exportar i sigui reconegut. I que un dia, l’Anna Belsa de les futures generacions torni a anar a aquestes fires de tant de renom, com a representant de que novament hi ha bons temps per l’art.

    Bona sortida i entrada d’any, i per descomptar: MILLOR però que MOLT MILLOR 2014!!!

    ResponElimina
  4. Gràcies pel comentari, Marta.

    Els temps han canviat, i si bé llavors ja passava, ara s'ha accentuat més un fenòmen derivat de la bombolla de l'art contemporani (i de l'economia en general). El mercat de "gamma alta" segueix funcionant aliè a qualsevol crisi. Són tots aquells artistes representats per galeries estrangeres molt potents, per a les que l'art és una fantàstica mercaderia de luxe. M'explicava un artista que ara viu a Nova York, que li consta que si una d'aquestes galeries te una obra de Picasso per vendre, per exemple, aquesta li dura pocs minuts. Aquí ni els "olorem" aquests compradors, però hi són ( a Qatar, a la Xina, o als mateixos USA). O sigui que algunes d'aquestes fires (Frieze, Basel, o Miami Basel), funcionen molt bé i es venen artistes de preu molt elevat. La Fira de Colònia segueix sent una fira més asequible, ja ho era aleshores.

    Els compradors d'art segueixen sent una minoria, i hi ha de tot, com fa vint-i-cinc anys. La majoria té certa preparació, tot i que, com llavors, hi ha col.leccionistes de noms. També hi ha els que compren perquè els agrada molt una obra concreta, i passen de que l'artista sigui conegut, o que mostri una trajectòria consolidada. Aquests són els que m'agraden més. Son persones que no necessiten el paper pautat per escriure.

    A veure si aquest any que ve es deixen veure més. Si parlo de compradors, ara hauria d'utilitzar el temps pretèrit!. O sigui que jo també desitjo que el 2014 sigui millor. L'ambient actual és molt, però que molt avorrit! (Em refereixo a l'ambient de l'art i els seus compradors, es clar!)

    ResponElimina
  5. Es nota que has viscut molt l'obra d'H. Pijuan, que has lluitat per ella, que l'has defensat, per què conservi el lloc que es mereix en el pòdium de les arts. A mi la seva obra m'agrada sense reserves. Com més simple més m'agrada. Des del punt de vista plàstic, és molt difícil arribar al seu nivell de simplicitat sense caure en la sensació per part del públic d'avorriment, d'"autisme", d'infantilisme, de manca de base... Observem un Miró, per exemple, i pensem que això també ho podem fer nosaltres, que ho pot fer un nen. Però ens manca el rerefons de mística i espiritualitat que ha dut a H. Pijuan, en aquest cas, a reflectir i trasmetre la solitud d'un xiprer enfront la línia de l'horitzó.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs sí, de fet jo també vaig obrir els ulls a la seva obra durant aquella fira de Colònia. Potser va ser el conviure-hi intensament durant moltes hores, o del que em van descobrir les converses que vaig mantenir amb ell i amb els seus seguidors.

      Picasso ja va dir que pintar com els artistes del Renaixement li va costar uns anys, pero per pintar com un nen, s'hi va estar tota la vida.

      Elimina