dissabte, 23 de novembre de 2013

Josep Guinovart, com un estel

    



      La primera cosa que veig quan entro a casa, és aquesta obra d’en Guinovart. Me la vaig quedar ja fa molts anys, després d’haver-la vist en una exposició a la Tecla Sala, el mes de gener de 1991.  Es titula Com estels, i no sé si és el títol, o la disposició volàtil dels diferents elements que hi ha en el quadre, que sembla que siguin gronxats pel vent, que em fa pensar en alguna obra de Joan Miró, a qui, val la pena dir-ho de passada, en Guinovart admirava profundament. Les protagonistes del meu quadre són les llavors de blat, que surten de la terra i pugen cap al cel, per convertir-se en els estels del títol. És una obra que parla de la vida, d’una manera festiva, com si volgués descriure un dia de sol a l’estiu. En Guinovart sempre va ser un artista molt arrelat a la terra, i la transportava, literalment, a les seves obres.

     La última vegada que la galeria va estar pleníssima de gent, va ser el durant la inauguració de l’exposició que vam organitzar pel 80è aniversari d’en Guinovart, el mes de març de 2007. Com en els millors temps, no es podia ni passar. Podies tardar molta estona a anar de l’entrada a la sala del fons. S’hi va congregar tothom: col.leccionistes, crítics, artistes, familiars i amics. Fins i tot el carrer estava ple de gent. Tothom volia veure les seves obres més recents, i descobrir de quina manera ens volia sorprendre aquell cop. Perquè en Guinovart, ens sorprenia a tots sempre. En aquella ocasió, nosaltres també li havíem preparat una sorpresa. De fet, havia estat una idea de la seva filla Maria. Com que ell era un entusiasta de la música de jazz, i en especial de la música escrita per a trompeta, vam pensar en improvisar un concert de jazz durant la inauguració. Els del Taller de Músics ens van posar en contacte amb un trompetista que tocava en la seva Big Band, i que va estar encantat en col.laborar en aquell “concert-sorpresa”.  Li vam demanar que es passegés entre la gent i que, quan nosaltres li aviséssim, comencés a tocar qualsevol cosa de Louis Armstrong.  Va ser una idea fantàstica, que tots els que vam estar presents aquell dia, recordarem sempre. I que aquell, va ser l’últim dia que van coincidir en Guinovart, en Ràfols Casamada i la Maria Girona. Van estar asseguts plegats, enmig de la festa, xerrant ben animadament tota l’estona.

     Pocs mesos després, a finals de Setembre, vam tornar a tenir una exposició de dibuixos d’en Guinovart Els Amics del Liceu li havien encarregat les il.lustracions del llibre de la temporada d’òpera 2007-2008, i el vam presentar a la galeria.  Havia de ser una exposició petita, per presentar només els dibuixos, i havia d’ocupar només dues sales. Però això era demanar-li un impossible a en Guinovart. Ell ho havia d’omplir tot. A la sala gran, va muntar una mena d’escenari, emmarcat per un teló de vellut vermell, en el que es projectaven fragments de diverses d’òperes, i a més, a banda i banda, hi va instal.lar dues grans peces alegòriques al món del teatre.  Una vegada més, la galeria es va omplir de gent, i no només el dia de la inauguració. En Guinovart era un artista molt estimat i que despertava un gran interès a tothom. Recordo que a més de dibuixos, vaig vendre molts llibres. La majoria, el volien dedicat.  Per no fer-lo venir expressament a dedicar llibres cada dos per tres, ho vam deixar tot pel final. En Guinovart va morir d’un infart a primers de desembre. Tots els llibres es van quedar sense dedicatòria.

      En mirar el meu quadre, però, rebo un missatge que no té res a veure amb la nostàlgia. El seu vitalisme, m’empeny cap endavant i m’aparta del desànim. La vida, per sí sola, és tremendament engrescadora.


4 comentaris:

  1. Mentre anava llegint el teu article, curiosament he tingut una estranya sensació de nostàlgia. Només han passat 6 anys d’aquestes exposicions, i davant l’actual situació econòmica, i la radicalitat dels canvis socials que estem vivint, sembla que el temps s’hagi multiplicat per 5 i parlis de 30 anys enrere.

    Jo vaig conèixer a Guinovart – Guino – a Mataró, en una antològica que li varen dedicar. I em sembla que també era al 2004. Ell va ver una xerrada sobre la seva obra, que en aquell moment era el primer cop que veia. Recordo sobre tot el seu particular tractament del blau. Una mena de “blau Montserrat”, ple de vida i de mar. Un home cordial i afable, apassionat de la seva obra i de la creativitat. Posteriorment, el vaig veure mantenir un diàleg amb l’Arnau Puig amb motiu de la II Biennal Torres Garcia, l’any 2007. Va ser pel mes de maig. I tal com els va definir el president de l’Associació Sant Lluc per l’Art en la seva presentació: Dos joves revolucionaris i evolucionaris: un crític i l’altre artista”. La veritat és que em sembla molt encertada la definició, tot i que actualment l’Arnau Puig fa uns catúfols del copón. L’edat no perdona.

    Però efectivament, el treball de Guinovart és abstractament vitalista, matèricament explosiva o engrescadora com dius tu. Veient la teva obra, penso sincerament que és un Guinovart assossegat, que presenta el temps a través del creixement de les llavors, i aleshores, sembla que això requereixi la paciència que en altres peces no es contempla. Curiosament, un any desprès de la seva mort, la ara desapareguda CAM (Caja de Ahorros del Mediterráneo), va presentar a Mataró una mostra que jo en el meu article del meu blog de Cròniques Mataronines, vaig titular: “Guinovart, entre el seny i la rauxa”. Sí, definitivament, penso que la seva obra té aquestes dues vasants.

    Penso que fan falta altres Guinovart, no imitadors, sinó creadors amb la seva passió per l’art i per la vida, molt ben simbolitzada amb aquesta música de jazz li vàreu preparar com a sorpresa: Moviment i ritme com la seva obra. Però també penso que encara ha de passar temps. Estem dins el caos. L’ordre arribarà, però de moment no s’entreveu res. Cal deixar germinar les llavors.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies pel teu comentari, Marta. Expliques la teva experiència amb la persona i l'obra de Josep Guinovart, i això ho valoro molt.

      Una de les coses més estranyes amb la que he hagut de conviure és amb l'aparent oblit de la gent (parlo en general, hi ha moltes excepcions, és clar) envers l'obra d'un artista quan aquest mor. La primera vegada que em va passar, va ser quan va morir en Joan Brossa. Sempre havíem anat mostrant l'obra d'en Brossa. No és que en venguéssim gaires, però de tant en tant es venien poemes visuals i alguns objectes. Quan va morir, l'interès es va aturar de sobte. Aquest fet es va accentuar molt més quan va morir en Ràfols Casamada.Vam deixar d'ensenyar la seva obra. Els diaris poc en van parlar, i a excepció d'un galerista de Paris, que sempre va ser un bon amic i admirador de la seva obra, tampoc hi va haver gaire interès per part d'altres galeries i institucions en mostrar degudament la seva obra. Com si l'interès el generessin ells mateixos, una cosa molt estranya. Em fa una mica de respecte una societat que reacciona així. Fa un parell d'anys, vam organitzar una exposició-homenatge a Guinovart. Res a veure amb l'ambient que descric en l'entrada del blog. Va venir poca gent a la inauguració i durant l'exposició va entrar relativa poca gent. Va ser força trist.

      Tens raó, quan dius que sembla que hagin passat 30 anys, i només en fa sis. Tot ha canviat molt i ha canviat molt de pressa. És evident que la gent que s'interessa per l'art busca unes altres coses. Potser no sabem trobar-les. Confío en fer-ho ben aviat!.

      Elimina
  2. Recordo l'exposició de Guinovart de la galeria, doncs la vaig visitar i vaig fer el comentari oportú a www.cuadrosdeunaexposicion.com, Era una mostra ferma, que valia la pena per no oblidar l'obra de Guino.

    El que tu planteges està passant per una rao: no hi ha marxants i les families dels artistes desapareguts estan dedicades a altres menesters, i no promocionen l'obra. Per tant aquesta decau, i per interès pel públic i valor en el mercat. No tan sols passa amb els contemporanis, també amb gent d'altres tarannas més clàssics. Estic pensant en un pintor mataroní, en Muntaners Muns, molt apreciat als anys 40 i 50 del segle XX, i ara absolutament oblidat. També trobem un Roig Vericat, Beltran Messa, Vila Moncau, etc., O sigui totalment diferents, del Ràfols o el Guino, i encara estan més oblidats. Són els temps que estem vivint i són absolutament desconcertants.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estic d'acord amb el que apuntes sobre la importancia de la feina dels galeristes i dels hereus per mantenir viva l'obra dels artistes. Cal aplaudir aquí la labor de la vídua de Joan Hernández Pijuan, que ho esta fent molt bé. La seva obra es segueix exposant per Europa, es manté la cotització, i l'interès segueix força viu. La galeria Eude acaba de tancar una preciosa exposició d'obra gràfica, que ha estat molt i molt visitada. A més, l'han tancat amb vendes, la qual cosa esta molt bé en els temps que corren.

      Però si la gent oblida fàcilment els artistes que han estat a dalt de tot, què no pot passar als artistes que s'han mogut en un àmbit més local, o que estan ja molt lluny en el temps!

      Elimina