dimarts, 29 d’octubre del 2013

Maneres tontes de sobreviure (1)

        


     En una entrevista, se li preguntava a la dissenyadora de moda Isabel Marant, sobre la seva al·lèrgia als esdeveniments socials del món de la moda. El periodista la descrivia com una persona discreta i modesta, en contrast amb una indústria plagada d’egos desbordants. Ella responia dient que no tindria sentit que fos pretensiosa o egocèntrica: “els dissenyadors només fem roba. No hem revolucionat el planeta i no salvarem el món. Mai he entès que hi hagi tanta gent odiosa i pedant en aquest sector”. Aquesta afirmació em va fer pensar. No feia gaire temps, algú del meu entorn m’havia dit una cosa semblant sobre el món de l’art. Probablement, jo em deuria queixar de la prepotència absurda (odiosa i pedant) d’algun galerista que deuria defensar alguna estratègia basant-se en dubtosos criteris de prestigis imaginaris. Aquesta persona propera, que sense estar a dins del món de l’art, el coneix prou bé, em va dir alguna cosa de l’estil: “si l’art desaparegués, el món continuaria”. Potser no cal ser tant radical, però el cert és que l’art no ocupa un lloc tant transcendental com per a que al seu voltant s’hagi bastit un sistema artificial poblat de persones amb una escala de valors tant equivocada, o si més no tant allunyada de qualsevol relació amb els criteris de qualitat estètica o cultural. Llegint, doncs, l’entrevista a la dissenyadora francesa, em vaig identificar amb la seva estranyesa al davant de tanta odiosa pedanteria. No hauria de ser així, i no obstant, ho és.
     
     La setmana passada, vaig estar llegint un informe que havia elaborat el portal internacional de subastes Artprice, sobre la bona salut del mercat internacional de l’art. Jo acabava d’escriure sobre la “pobresa” de la majoria de subastes que es celebren a casa nostra i ja deixava clar de bon començament que el que passa aquí és totalment perifèric (2). L’informe d’Artprice explicava, amb una gran quantitat d’exemples, que el mercat de l’art no entén de crisi, sobretot el mercat de gamma alta. Em refereixo als artistes que estan representats per galeries estrangeres molt potents. La cotització de la seva obra, es referma i s’incrementa. Els resultats de les subastes no deixa lloc a cap dubte, però sí a una sèrie d’interrogants. Al final de l’informe, hi havia una relació dels 500 artistes més cotitzats del moment, dels quals un 70 % eren xinesos. La majoria, tant a mi, com a altres companys del sector, ens era totalment desconeguda. La sospita de què tot plegat sigui un bon muntatge comercial, podria fins i tot tenir sentit. Tots els implicats en treuen benefici (artistes, galeristes, clients i cases de subastes). Per desgracia, si mirem cap a casa, descobrim que els que haurien pogut fer coses, s’han deixat enlluernar per l’opulència d’aquest sistema. Han volgut imitar les “grans” galeries, han seguit els dictats dels crítics i comissaris, han volgut anar a les fires importants i ballar el so que toca. Per això han sucumbit defensant artistes infames, perquè “són el darrer”, convertint-se en els mateixos odiosos pedants que critica la Isabel Marant. Pobres!, de fet només volen sobreviure en un món que, si no ets com ells, et rebutja. I potser alguns, fins i tot s’ho han cregut.
    
     Per sobreviure, jo hauria de fer justament el contrari: desmarcar-me.


Notes: (1).- El títol és una trasformació del títol de l'anunci: http://www.youtube.com/watch?v=aJfWZTqmGKg En aquest context pot servir de metàfora.

4 comentaris:

  1. Com sempre Anna, els teus articles donen joc a mil i un reflexions sobre l’actual pobresa de l’art, principalment espanyol – l’informe Artprice és contundent en aquest aspecte – tant de tècniques com de continguts.

    El comentari d’aquesta persona propera a tu sobre que si l’art desaparegués, el món continuaria, malauradament, a les acaballes del 2013, és una veritat com un temple. No hauria estat així 30 anys enrere, doncs la “febre de l’art” estava en plena expansió. Però malauradament, les noves generacions són educades en valors tècnics no humanístics. I siguem realistes: no cal vestir la paret amb un quadre o un cantó de la casa amb una escultura. Poden quedar perfectament buides. Ara, en les llars no pot faltar ni l’ordinador, ni la tele ni el mòbil de darrera generació.

    Dies enrere, publicava en la meva web Cuadros de una exposición (permetre’m la llicència de fer-ne “propaganda”), un comentari al respecte d’una exposició col•lectiva que ben aviat arribarà als 67 anys – edat que l’entitat organitzadora amaga – i que va començar amb una mostra amb de 41 artistes amb 116 obres. Ara són 120 artistes - 90 els que caben a la sala – amb 120 obres. Els números són bàsics:

    ... A partir dels anys 70 del segle XX , i amb l'auge de l'art contemporani - al qual molts , procedents de les més estrictes ensenyaments acadèmics, es dedicaven però pocs podien viure de la creativitat del mateix - va aparèixer en massa, com a forma indirecta de " modus vivendi " , el fet de donar classes , al que altres més clàssics també es van acollir .

    Això va suposar posar a l'abast de tots, mitjans tècnics i d'ensenyament dels conceptes bàsics de l'art (dibuix, composició , estructura , tractament del color , etc.) . A poc a poc , i per raons purament crematístiques , s'anava relaxant la exigència academicista, l'esforç i la capacitat real de creació , l'acceptació de la crítica , fins a arribar al abandonat de l'autocrítica .

    L’abans esmentat , va permetre l'aparició d'una multitud ingent de " artistes ", que la seva raó per l'art és l'entreteniment, l'afició o la teràpia, i per tant fuig endinsar-se i aprofundir en l'ofici - funció i història de l' art -, la passió , l'ímpetu i l'exaltació per la creació , per tal de formar part d'una fira de vanitats - la mateixa que va retratar magistralment novel•lista anglès William Thackeray .

    És a dir, per un cantó, l’art s’ha vulgaritzat, i per l’altra, s’ha convertit en un pur negoci. En massa ocasions la contemporaneïtat o conceptual i l'incomprensible ha estat sobrevalorat. Marxants d'art i galeristes que busquen desesperadament nous artistes, a causa dels curts cicles de moda, i una crítica "egrègia", sempre pul lulant al voltant dels cercles de poder, i els comentaris i escrits, destinats a entelèquies selectes o minories erudites, però absolutament incomprensibles per al comú dels mortals, han portat a l'art a situacions absolutament novel•lesques, incomprensibles e incongruents –recordem el tauró en formol de Damien Hirst- en quant a peritatge i taxació real de les obres, portant al comprador o col•leccionista al misticisme d'art per inversió, quan el temps s'ha encàrrec de devaluar a moltes obres i artistes, molt vinculats també als àmbits de poder.

    Tan en l’ esperpèntic món de la moda, governat majoritàriament per un potent lobby homosexual (i en absolut vull ser pejorativa, sinó realista), que sol presentar una dona pot ser un tan masculinitzada i fins i tot felina, com en les excentricitats del món de l’art, on una marcada tendència ideològica domina a plaer – és bo recordar Tàpies i com la seva obra només té marcada cotització fins a l’any 1963, però gràcies als seus contactes polítics va saber-se enfilar a cotes de popularitat més altes, però de qualitat artística més baixa – tot es pot resumir tal com diu la Bíblia en el seu llibre d’Eclesiastes: Vanitat de vanitats, tot es vanitat.


    ResponElimina
    Respostes
    1. Des de la meva experiència, absolutament restringida al meu àmbit (vull dir a l'espai des del que observo el que passa), puc constatar que l'art interessa cada cop menys. Molt probablement (m'agrada pensar-ho) jo estigui en una mena de caverna de Plató, i el que veig és només una ombra de la realitat. Sóc ben conscient que el lloc des d'on observo no representa la realitat absoluta. M'agrada pensar que hi pot haver una realitat diferent. Serà que no interessa l'art que s'ensenya en el lloc on jo estic? El text volia ser una reflexió sobre la manera de comportar-se de la gent "que pinta alguna cosa" en aquest món (o que es pensen que pinten), i l'actitud mimètica que han adoptat per tal se que els "deixin seguir formant part del club". Estan convençuts que si no fan el mateix, els faràn fora. El que passa és que es molt fàcil que es quedin pel camí (o sigui, que s'els mengi l'ós).Moltes vegades, ignoren la realitat més inmediata per fixar-se només en la" internacionalitat". D'aquesta manera, tot sovint ignoren les seves arrels. I les seves arrels, els ignoren a ells. Quina manera més tonta de voler sobreviure oi?. El resultat és la mort per inanició. De fet, per als de fora, mai han comptat gran cosa, per més que intentin fer com ells. Si actuant així, deixen el negoci de banda... doncs una altra manera ben tonta de voler sobreviure.

      Pel que fa al món de la moda, he citat precisament la Isabel Marant, perquè fa una moda còmoda i desenfadada, quasi d'estar per casa. La idea de dona que transmet, és la d'una dona que no pretén ser allò que no és. També m'agrada que recuperi l'artesania, i la idea de que la roba se la pot fer un mateix. Per això ha estat tant imitada.

      Elimina
  2. Per cert, el link que has posat és genial i molt addient al que has esmentat. Quantes tonteries no veiem en el món de l'art? Quantes maneres absurdes no es manifesten en nom de l'art?

    ResponElimina
    Respostes
    1. És un filmet genial. Si vols veure el grup que canta la cançó, aquí tens el link:http://www.youtube.com/watch?v=1gsN7T40DTY.
      Espero que el pugui veure. Si no és fàcil. Busca amb el Google "Emily Lubitz, Dumb ways to die". El grup és força curiós, i té temes interessants.

      Elimina