dimarts, 10 de setembre del 2013

A propòsit d'una novel.la de Peter Carey

     
 


      La lectura de Robo, una historia de amor de Peter Carey (el títol original del llibre és Theft, o sigui Robatori, sense el subtítol), em faria dir, sense haver-ho de pensar dues vegades: “Merda, ja ha tornat a començar la fotuda temporada, sense que hi hagi cap fotuda exposició que em desperti el puto interès”. Més o menys, aquest seria el llenguatge que empraria Carey en la seva novel.la.

     El protagonista de la novel.la de Carey és un pintor visceral, que porta una vida més o menys sòrdida, marcada per la mala sort, i que es mou pels impulsos vitals més primaris.  La trama de suspens es forja al voltant de la desaparició d’un quadre d’un pintor de l’avantguarda australiana (Carey és australià), en la que el protagonista de la novel.la s’hi veu involucrat de forma involuntària.  Al llarg de la narració, es descriuen els ambients artístics de Sydney, així com la relació del protagonista amb els seus galeristes i col.leccionistes. La similitud de tot el que es descriu a la novel.la amb el que conec, és tant remarcable, que em fa pensar que a tot arreu és igual. Cosa que, enlloc d’animar-me, m’omple de neguit i desesperança.

     La pitjor de totes les coincidències, segons el meu criteri, és quan el protagonista descriu els seus galeristes de Sydney. Segons ell, hi ha dos tipus de galerista: el que parla d’art (un ésser rar i en perill d’extinció), i el que et posa al dia (el que enumera les exposicions a galeries, museus i fires, com si fos una agenda). Malauradament, el “ben informat” és el que predomina, i a la llarga, el que es menja l’amant de l’art de debò. Acostuma a fer veure que és alguna cosa, enlloc de ser-ho en realitat; i es mou bé en l’ambient artístic. Coneix els altres galeristes, als directors de fires, a molts comissaris i directors de museus, i es posen al dia tots entre ells; a veure qui esta més a la última. Jo no els he sentit mai parlar d’art. A la novel.la de Peter Carey, tampoc ho fan.

     Aquesta reflexió, em fa pensar en dues exposicions que es poden veure en aquest moment: “Nuages”, al Mussée Réattu d’Arles, a França, i “Art:” (es llegeix "art dos punts") al Caixaforum de Barcelona. La del Museu d’Arles és una exposició molt personal, pensada per la que ha estat directora del museu durant molts anys i que ara es jubila, la Michèle Moutashar. Pel que m’han explicat, aquesta exposició és el resultat de trenta anys de treball. El tema dels núvols ha estat el pretext per reunir més de 120 obres de 57 artistes contemporanis i de les avantguardes del segle XX. Al darrera d’aquesta exposició s’hi veu entrega, passió, profunditat, imaginació i molta poesia. A l’exposició del Caixaforum, no s’hi veu res de tot això. És una exposició pensada per gent molt i molt “ben informada”, realitzada en col.laboració amb el Macba, i que presenta les col.leccions d’art d’ambdues institucions. No jutjo pas la qualitat de les obres, que no poso en dubte, sinó el criteri. Per tal de defensar l’obra d’un artista, em resisteixo a utilitzar un raonament  segons el qual, la qualitat de la seva obra es mesura pels llocs on ha exposat i pels “comissaris” que el defensen.


     Sé que formo part de la minoria destinada a desaparèixer. Els “ben informats” em miren amb cara d’astorament quan m’emociono parlant d’un artista que m’agrada. És curiós que mai he vist un “ben informat” entusiasmar-se de debò per res.  I a mi em cau l’ànima als peus quan surto d’una exposició “ben informada”, i em fa dir coses com les que diu en Michael Boone, el protagonista de la novel.la de Peter Carey. O sigui: fotudes expressions de merda, com la que he transcrit al començament d’aquest text.  

6 comentaris:

  1. Llàstima llàstima perquè hem passat uns dies a la Provença i m'hauria pogut deixar caure de nou per la bonica ( i caluorsa !) ciutat d'Arles.
    He anat al web del museu Réattu i hi he vist una obra d'una artista que conec de fa temps i que m'agrada molt, la Susanna Hesselberg.
    De la resta del que dius, que dir-te! comparteixo, comparteixo. I a mi també em passa que puc arribar a emocionar-me amb l'obra d,un artista, inclús si es tracta d'un artista viu !! i això, m'has de reconèixer, per un artista es molt poc usual.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El que ens falta, Jordi, és gent que s'emocioni com nosaltres i es decideixi a comprar art. Potser aquesta gent existeix, i degut al panorama que tenim s'ha posat d'esquena a l'art contemporani. Si els nostres museus i institucions fessin exposicions com les d'Arles, i les galeries es deixessin encomanar d'aquesta tendència fresca i imaginativa, potser fariem un públic nou. Però com que la tendència és la que és, i les institucions s'entossudeixen a seguir-la... així estem. Saps que he fet exposicions molt bones (de l'any passat cap a endarrera), i no he tingut la resposta que esperava i que potser, qui sap!, m'hauria estalviat tot el que ha vingut després. Amb aquest panorama... qui s'arrisca?. Podria enumerar-te unes quantes galeries que, fent exposicions extraordinàries, han hagut de tancar. Quan no hi hagi més remei, però, ens haurem d'arriscar! Compto amb tu!.

      Elimina
  2. Com sempre, excel•lent el teu article. Incisiu i penetrant en un tema com es una galeria d’art. Fins i tot sembla com un “combat de boxa”: art versus interessos creats, perquè en realitat els “ben informats” responen a una tàctica molt concreta, basada en lo econòmic, profitós i situació en podríem dir mediàtica dins el sector galerístic. I curiosament, els “ben informats” estan perfectament ben relacionats amb els estaments públics, dels que en treuen bones subvencions –o en treien – que contrarestaven la manca de vendes, davant uns criteris més que dubtosos de qualitat.

    Es ben sabut que una coneguda sala d’Art de Barcelona, de mes de 130 anys, durant el mandat del tripartit a la Generalitat, va rebre quantioses prebendes monetàries. Imagina d’altres.

    Interessant la teva explicació sobre la mostra “Nuages” en comparació amb Art, Dos Punts. Però no em de pensar en els criteris de selecció, sinó d’adquisició. Quines raons per “sota mà” han impulsat a comissares “il•lustrats” de comprar segons quines peces, amb els diners dels impositors de la Caixa – i els interessos de les hipoteques - fins a tal punt que en l’exhibició de moltes d’elles es veu una enredada com una catedral.

    De totes formes, crec que el Caixaforum ha advertit aquesta “presa de pel”, i curiosament per la temporada 2013-2014, les exposicions d’art contemporani del seu fons aniran a càrrec dels guanyadors del premi “Comisart” que l’entitat va convocar a principis d’any. O sigui, que amb el que costa pagar a un “comissari independent, ben informat i de prestigi” per muntar una exposició, en tindran 3 i encara els hi sobrarà. I amb l’excusa de donar una oportunitat “a comissaris emergents”, ajusten el pressupost de l’obra social. Per tant, crec que molta gent relacionada amb l’entorn contemporani del Caixaforum, ho començarà a tenir pelut.

    I ja m’agradarà veure que passarà amb el MACBA. A veure si al final l’acabarà gestionant el Caixaforum, per quatre calerons, i així la Gene se’l treu de sobre. Per tant, pot ser els “ben informats” s’hauran de deixar el melic, per mirar al seu voltant. La crisi, pot ser amb això, pot ser positiva, ves per on. Per tant, benvolguda Anna, no deixis d’emocionar-te en parlar d’un artista, que jo també ho faig, amb molta honra. I sentim-nos orgulloses de no pertànyer als “ben informats”, però d’estar a l’aguait del que passa. Pot ser haurem de fer cas a aquell refrany hindú: “Queda’t al portal de casa teva i veuràs passar el cadàver del teu enemic”. Una mica fort, però agafem només la metàfora.

    Per cert, he pres nota del nom del llibre. Pel que veig tant aquí com a les antípodes passa el mateix amb l’art.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Uuuuiii!, jo no me'n fiaria gaire d'aquests comissaris emergents. Pensa en qui els ha donat el premi, per tant podem apostar alguna cosa en que seran tots del mateix bàndol. Per altra banda, quins han estat els seus mestres? El panorama és desolador. Podem confiar en que hi hauran comissaris emergents amb un criteri diferent? O si més no, amb criteri i prou?

      Pel que fa a les compres, et puc assegurar que no hi havia res sota ma. Pensa que els que compren, ho fan segurs de comprar el millor del millor. Una vegada més, sempre ha estat un problema de criteri; o sigui, un problema de model. Els que mouen els fils en saben molt (de moure els fils, vull dir)

      Elimina
  3. Sobre el que dius dels ben informats penso que una cosa que passa avui és l'excés d'informació i el poc temps que es té per pensar i reflexionar sobre allò que reps. Poc temps que la gent vol prendre's per reflexionar. Una mica tots plegats ens anem inflant de coses que arrepleguem per internet o altres mitjans. Caldria pausar-nos més i analitzar el que veiem, l'art en aquest cas.

    Hi ha com una ànsia de ser a tot arreu i s'acaba fent un zàping de tot, cremem massa aviat el que s'ha viscut en un dia i ja es vol una altra cosa. De tota manera si el que fas ho fas gaudint-ne ja estarà bé. La il·lusió és el que no s'ha de perdre mai en qualsevol acte que es fa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per gaudir de l'art es necessita, efectivament, una certa pausa. També crec que l'art s'ha de deixar reposar, deixar passar un temps, abans de fer cap judici. Potser sí que la pressa és una mala companya. A la vegada, però, a tots aquells que pretenen ser uns entesos sense ser-ho (els fantasmes, en el món de l'art, estan a l'ordre del dia), aquesta tendència a la informació superficial els va d'allò més be. La frase que va dir la directora d'una galeria d'art de Barcelona : "no m'interessa que l'art sigui bo, sino que sigui allò últim", és prou significativa. Aquesta dona, analfabeta titulada, s'ha ben aprofitat de la conjuntura que descrius en el teu comentari. La superficialitat de la informació és un vestit fet a mida per a tots els que estan en fals, per a tots els que fingeixen ser allò que no són. Mentrestant, la resta, a morir-se de fàstic (sobretot si no són tant malparits com ells/elles).

      Elimina