dissabte, 28 de setembre del 2013

A Berlín, també

     


     Mai hauria imaginat tenir una llarga conversa amb la Leiko Ikemura. La feina a la galeria, malgrat tot, continua sent sorprenent. La Leiko Ikemura, és una artista japonesa que viu a Berlín, on a més d’artista, fa de professora a la facultat de belles arts.  A primera vista, la seva obra pot semblar onírica: la imatge de dos arbres vermells, inclinats per la força d’un vent, configuren una imatge molt potent, com aquelles que, de vegades, se’ns apareixen en somnis. El seu interès manifest en la pintura de Ferdinand Hodler, però, ens fa pensar en una altra cosa. A ella li interessa la càrrega dramàtica de les  dones de Hodler, el seu pathos heroic, que el diferencia de totes les figures femenines pintades pels artistes de finals de segle. La seva intenció és  transmetre aquesta força tràgica, aquesta essència primitiva, original. També li atrau especialment la força magnètica de les figures humanes de Giacometti. El missatge de l’obra de Leiko Ikemura doncs, és intensament al.legòric. Quan pinta, intenta canalitzar l’energia que prové del subconscient i fusionar-la amb la seva vida real, o sigui l’experiència i el sentiment.

      De la seva exposició, em va cridar l’atenció especialment una escultura titulada Mikohead, o sigui "cap de Miko". Em va explicar que feia una anys havia tingut un gat que es deia Miko (vam riure amb la coincidència: la meva gata es diu Mica). El va pintar més d’una vegada, i en alguna de les seves escultures hi ha reminiscències de l’anatomia felina. Vam estar una bona estona parlant de gats. Després, la nostra conversa, es va centrar en la transformació del panorama artístic, o més ben dit en la disminució del públic que assisteix a les galeries d’art contemporani i sobretot, en la minva de col.leccionistes. Aquests temes, ja els he tractat en escrits anteriors, i ara no entraré en detalls (1). Però la Leiko Ikemura em va aportar una informació que jo desconeixia totalment. Ella havia viscut la mateixa experiència que jo he viscut a Barcelona, però a Berlín. Durant els anys vuitanta, a Berlín també es va produir el mateix boom artístic que aquí. Comprar art, també es va convertir en una pràctica comuna, respectada i força cultivada. Els col.leccionistes però, també s’havien fet grans, i els seus fills no semblaven pas haver heretat dels pares la mateixa afició. La majoria, s’hi allunyaven del tot. Tampoc semblava que sorgissin nous compradors, ni tant sols gent interessada. En canvi, Berlín estava ple d’artistes. Autòctons i vinguts d’arreu. Com a professora de belles arts, la Leiko Ikemura tenia un contacte molt estret amb els artistes joves, i amb moltes de les manifestacions creatives que es produïen a la ciutat. Però segons em va explicar, la canalització comercial de tot plegat, era molt limitada. Ella mai em va parlar de crisi econòmica, si no de crisi del col.leccionisme. I jo que pensava que a Berlín era diferent, i la situació s’hi assemblava molt. La Leiko Ikemura també es pensava que a Barcelona les coses eren diferents, que l’ambient artístic bullia de propostes noves i que el col.leccionisme no havia fet si no créixer. 


     Així doncs, les situacions s’assemblen arreu. Aquí, la crisi emmascara la desafecció general per l’art. Després de la conversa amb la Leiko, penso que potser no és la única culpable.     

6 comentaris:

  1. Una artista molt interessant, la Leiko Ikemura! El que passa que Berlín s'ha aixecat de moltes crisis i és una ciutat immensa en permanent metamorfosi. De fet, és una ciutat que encara s'està fent. Si no recordo malament aviat inauguraran l'illa dels museus, un espai increïble on situen els museus d'art modern i clàssic i de la ciència. Després tenen molts tallers d'art alternatiu.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pel que em va dir la Leiko, hi ha relativa protecció oficial, cosa que aquí ja no. Amb el que ens assemblem és en la falta de compradors d'art. Això per a un país amb iniciatives públiques és preocupant, aquí és quasi dramàtic.

      Elimina
  2. És interessant saber el que passa en altres contrades, i més a les europees, i especialment a Berlín, que al menys durant uns anys es deia que va desbancar a Nova York respecte a l’art.

    Però, evidentment, també es trist saber que l’Alemanya del IV Reich, es deixa “seduir” pel cantó més obscur del “tarannà mediterrani”, i es vagin perdent col•leccionistes. Un país “tan civilitzat”, amb algunes de les poblacions amb façanes pintades més boniques, que ha donat un Goethe, un Adenauer, un Lutero, un Schubert, un Mendelshon, etc., resulta que està fent la travessia del desert amb els col•leccionistes d’art, i no és que es vegi un oasi precisament.

    La gran contradicció: més artistes que mai. Jo a les Hispànies ho entenc, doncs tot plegat parteix del sistema educatiu, que ha eliminat les humanitats. Però, a Alemanya també?.

    Tot d’una m’ha vingut a la memòria una entrevista que vaig escoltar fa un any a Radio Clásica. Entrevistaven Anne Sophie Mutter, una meravellosa concertista de violí. I va dir que la música a Alemanya anava de davallada, i que ella a través de la seva fundació – dedicada a la promoció de joves músics - ho copsava en primera línia.

    Sí això passa al país dels teutons, què no passarà a la resta d’Europa?
    Em sembla que la Unió Europea, no tan sols és un desgavell econòmic, on els del Nort volen manar als del Sud, sense tenir en compte la nostra particular idiosincràsia, sinó que s’està carregant l’imperi de Carlemany i la seva perspectiva de portar la cultura a tothom, perquè l’art es vida, i sense dubte, és cultura.

    En fi, sabem una cosa més. Trista, ben cert, però així és Europa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Es fa evident que l'interès s'està perdent arreu. Potser estem en una civilització de la inmediatesa. Tant l'art com la música, sobretot, exigeixen temps, i cada cop menys gent esta disposada a invertir-lo. I què dir de la lectura? Què es llegeix i com? Els que vivim aquest canvi en primera línia, ho estem patint. Com sempre passa, però, hi ha altres àmbits que es deuen començar a beneficiar d'aquests canvis d'hàbits i d'interessos. Mentrestant, nosaltres defallim.

      Elimina
  3. Ostres, sorprenent! Vaig estar a Berlin fa tres anys, vaig visitar diversos tallers d'artistes. El seu concepte és completament diferent en aquest sentit. Tallers oberts a tothom on hi pots entrar, tafanejar, fins i tot tocar! NO ho hagués dit que tinguessin tantes dificultats per cultivar el gust pel col·leccionisme... si més no, públic, si que en tenen, jo mateixa ho vaig poder constatar!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pel que em va explicar la Leiko Ikemura, dedueixo que la dificultat en trobar col.leccionistes, es produeix en els casos d'artistes amb la cotització més alta. Artistes que treballen des de fa anys amb galeries molt consolidades. Els clients d'aquestes galeries han minvat igual que ha passat aquí. Segur, però, que no en la mateixa proporció. Aquí també pots visitar lliuement molts estudis, com els de Palo Alto, per exemple, i molts altres. El perfil d'artista, però, és un altre. Amb la crisi, s'ha agreujat un inconvenient que abans també teníem, però no tant: els artistes reben més possibles clients als estudis. Els hipotètics compradors, pensen que compraràn a un preu més baix. De vegades passa. Això per les galeries és fatal. Potser a la llarga s'haurà de replantejar la forma de treballar. De moment els "contractes" d'exclusiva (encara que fossin de paraula) estan començant a passar a la història.

      Elimina