dissabte, 31 d’agost de 2013

Podria ser una cançó de l'Akídelara

      



     Hi ha coses que semblen predeterminades a seguir formant part de la meva vida, encara que jo no faci res especial per a que sigui així. Mai he estat una persona que mantingui durant molt de temps les mateixes aficions. Encara em faig creus de seguir estudiant piano després de deu anys, amb el que em costa i el poc temps que tinc. No he estat una persona d’aquelles que rellegeixen els seus llibres preferits, ni de les que mantenen els seus gustos musicals durant tota la vida. Puc dir que he tingut èpoques d’aficions intenses que han estat substituïdes per unes altres. Però sense que hi pugui trobar cap explicació, algunes de les coses que em van agradar en el passat, han tornat a marcar el meu present.
     
     Fa molts anys, el meu germà i jo vam anar a un concert de l’Al Jarreau al Poble Espanyol. En aquella època tots dos estàvem embogits per la música de l’Al Jarreau, i quan vam saber que el Festival del Grec acollia el concert de presentació del seu nou disc (L is for Lover), vam comprar entrades de seguida. Tampoc recordo exactament el perquè d’aquella afició; potser perquè ens agradava molt la música de capçalera d’una sèrie de televisió americana que donaven per aquella època, i que era de l’Al Jarreau. Llavors no hi havia internet ni res que s’hi assemblés, i tampoc era fàcil trobar discs de músics estrangers, o sigui que no crec que fóssim uns experts en la música de l’Al Jarreau. En aquell concert del grec hi va actuar com a teloner un grup català que es deia Bocanegra. No els coneixíem de res, i ens van agradar moltíssim. Més, molt més, que el mateix Al Jarreau. Recordo que en acabar el concert estàvem indignats amb el cantant americà. Ens va semblar que havia donat molt poc al damunt de l’escenari, just al contrari del que havien fet els Bocanegra. Fins i tot vam arribar a escriure una carta a la Vanguardia (que em sembla que mai es va publicar), reivindicant els valors d’aquell grup; tot un model al davant de l’actitud sobrada que va mostrar l’Al Jarreau. A partir de llavors, el meu germà es va fer seguidor dels Bocanegra. Va comprar el disc que van presentar en aquell concert (Bocanegra 1), i que li va marcar una època de la seva adolescència.
     
     Poc abans de les vacances, un bon client i amic de la galeria, em va fer arribar un disc. La meva sorpresa va ser majúscula quan vaig veure que es tractava d’un disc d’en Víctor Bocanegra (ja feia temps que el grup s’havia personalitzat, per dir-ho d’alguna manera). I encara em va sorprendre més comprovar que aquest  bon col.leccionista de Barcelona, havia col.laborat en aquest disc com a pianista. El vaig telefonar, per agrair-li el detall, i em va aclarir el misteri: era amic del compositor des de feia més de quaranta anys. A més, em va desvelar el nom autèntic d’en  Bocanegra i el va situar, de cop, en un àmbit molt proper al meu. En Víctor Bocanegra es diu Víctor Obiols, i és el fill del cèlebre doctor Obiols, gran col.leccionista, amic i protector d’artistes com Joan Brossa, Joan Ponç o Antoni Tàpies.  En Lluís Mª Riera (1) m’havia parlat molt del doctor Obiols, el considerava una peça clau de “l’època heroica” (com ell la qualificava) de l’art del nostre país. Quan li vaig explicar l’anècdota al meu pare, em va dir que ell també havia conegut al doctor Obiols; aquest, fins i tot  havia estat client seu durant els anys seixanta.

    
     Quines coses!. Una vegada més, la galeria havia estat el vehicle amb el qual havia retornat una vivència del meu passat. La meva experiència allà, i les coneixences que he fet amb els anys, li han donat un sentit que mai hauria tingut. El disc que m’ha acompanyat aquest estiu, ha estat doncs, “Cançons de l’Akídelara” d’en Víctor Bocanegra. Quin títol més adient: aquí i ara: un bon lloc i un bon moment, per continuar. 

Notes:
(1).- Vegeu:http://quadernrobat.blogspot.com.es/2012/10/de-les-persones-importants.html

2 comentaris:

  1. Benvolguda Anna,
    Primer de tot, ben trobada desprès de vacances, tot i que pot ser relatives, doncs en el fons el teu blog ha mantingut un cert ritme, la qual cosa és d’agrair.
    I en segon lloc, en referencia al que planteges d’èpoques d’aficions intenses, no es tan descabellat, i més quan s’és una persona d’inquietuds intel•lectuals com tu. Per tant, l’afany de conèixer fa que busquis el camí del elements que omplen la teva vida espiritual, o humanística si li vols dir. No et conformes amb la rutina sinó que aspirés a més.
    I no t’has de fer creus de que faci 10 anys que estudies piano. La biologia fa el seu curs, - o sigui, ens anem fent grans - i les intensitats de joventut es converteixen en aficions més mesurades. Demès, no sempre estudies la mateixa peça de piano, i cada nova composició que poses en pràctica, en el fons és una nova “intensitat” per aprendre.
    Personalment, jo he estat molt cinèfila als anys 80. Anava al cine a vegades dos o tres cops per setmana, i he de dir que he gaudit de grans sessions, tot havent aconseguit encara la sessió continua, o poder repetir la visió de la pel•lícula, pagant una sola entrada. A partir, però, dels primers 90, la cosa va començar a davallar, i les produccions totes eren massa espectaculars, amb guions fluixos, etc., etc., fins arribar a desgavell actual. Em poso com a exemple d’un canvi d’intensitat d’aficions. Per tant, tots passem pel mateix camí.
    Realment, aquestes Memòries d’una galerista que ens estàs oferint, ens demostren a cada moment que no hi ha res que passi per casualitat, i aquell decebedor concert d’Al Jarrau, et va permetre conèixer una altra banda, de qui vas admirar la seva música, i mira per on, en el fons ha continuat fins ara, que has pogut esbrinar el nom real del seu líder en aquells moments, i t’ha portat a recordar a un antic amic i client de la galeria. Serveixi doncs aquest escrit per reivindicar-lo, i mostrar-nos la seva faceta de protector de les arts, i per tant, exemple a seguir.
    Dintre de tot, penso que aquest blog et va la mar de bé per refrescar situacions, esdeveniments i anècdotes, a part de servir de via d’escapament a l’actual situació que estem vivint. I als lectors que et seguim, dons ens permets conèixer uns temps i uns fets, que malauradament, mai més tornaran, de la manera que els has conegut. No siguem pessimistes, però, ja que en el fons, tot és cíclic, encara que tot té un principi i un fi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sempre es poden treure coses positives de les situacions adverses. Fa uns anys, estava tant enfeinada preparant les exposicions i defensant-les, que ni em plantejava girar la vista endarrera. Però mira, vés per on, he descobert que la majoria de les coses que m'han passat -o potser hauria de dir les que recordo-, han servit d'alguna cosa. Tot i que segueixo estant en el mateix observatori, la vista ara ja no és tant privilegiada. Afortunadament, res no és per sempre i les coses, d'una manera o un altra han de canviar per força.

      Elimina