dijous, 11 de juliol del 2013

La falta d'artistes

    


    Una de les coses més complicades que he hagut d’enfrontar durant tots aquests anys, ha estat trobar bons artistes. Ser artista és una de les coses més difícils que hi ha, sobretot en l’art contemporani. S’han de produir moltes coincidències, tantes, que trobar-los és molt difícil. Si no es donen tots els factors, trobem simplement artistes; i d’aquests, sí que hi ha molts. Però de bons artistes... d’aquests n’hi ha ben pocs. De fet, es poden comptar amb els dits d’una mà els que he trobat durant aquests anys. No em refereixo aquí, als que ja tenien una trajectòria consolidada, als nostres clàssics, per dir-ho així; si no a gent nova, a artistes desconeguts.

     Hi ha tres factors indispensables: els artistes han de tenir moltes coses a dir, saber com dir-les i estar en el lloc oportú en el moment oportú. Tenir moltes coses a dir (o tenir idees) no és fàcil, encara que ho sembli. És un estat que pot ésser generat per una personalitat complexa, acompanyada d’una necessitat imperiosa de comunicar-se: el “neguit”, com ho qualificava en Joan Furriols.  Però a més a més, tenir moltes coses a dir, no vol dir que tot allò que s’ha de dir sigui interessant (no totes les idees són bones). Aquest punt és el que pot ser més discutible: interessant per a qui?. Més enllà, no hi aniré. Aquest escrit es una reflexió personal, no un tractat d’estètica. Contestar aquesta pregunta comportaria un plantejament molt més especialitzat, en el que a més s’haurien de realitzar judicis de valor. Aquesta reflexió no pretén arribar tant lluny. Deixem-ho en: tenir moltes coses interessants a dir. Saber com dir-les, comporta tota una altra sèrie quasi infinita de qualitats que van des d’un bon domini del mitjà que es treballa, a tenir clar tot allò que es vol dir, encara que siguin intuïcions. Pot ser valuós també, saber de quantes altres maneres s’ha dit històricament, i tenir un criteri personal encertat en la tria dels elements per a construir l’obra. I sobretot: tenir aquella capacitat de dir les coses d’una manera tant personal, que l’obra resultant tingui unes qualitats úniques; és a dir haver creat un llenguatge propi. Pel que fa a l’últim factor, estar en el lloc oportú en el moment oportú, no és exclusiu del món de la creació, si no de qualsevol procés de recerca. És vital trobar la persona adequada que pugui entendre (i transmetre a tercers, en el cas de l’art), tot allò que es diu de la millor manera possible.

     Una persona em va preguntar l’altre dia si ara amb la crisi em venien a ensenyar el seu treball més artistes que abans. No m’ho havia plantejat fins aquell moment, però la veritat és que no. En venen poquíssims. O sigui que l’estat general de les coses tampoc esperona la creativitat. Durant les darreres alenades de l’eufòria molts artistes ben relacionats varen trobar un terreny ben adobat. Es va donar espai i protagonisme a propostes més aviat mediocres. L’esperit de molts d’aquells artistes estava tant lluny d’aquell neguit tant necessari per a la creació, el seu tarannà era tant diferent al que es necessita per atrapar les bones idees, que més d’una vegada vaig pensar que l’art havia d’estar, per força, al marge de tot l’establishment. Ara potser estem al final d’un cicle i encara no sabem veure d’on sorgiran les noves idees, però ens aniria molt bé trobar-les. Les persones necessitem il.lusions i ideals per aferrar-nos-hi.


     

5 comentaris:

  1. Evidentment, el teu escrit convida a una reflexió profunda a varies bandes: la pròpia de la creativitat artística, la de l’entorn social d’aquest, i per descomptat, no hem d’oblidar el factor econòmic.

    En la segona dècada del segle XXI, desprès de les avantguardes del segle XX, que malauradament per interessos tant polítics com de control de la societat, ha emparat autèntiques preses de pel artístiques que hem pagat entre tots, doncs sincerament, jo que volto per galeries, veig un munt d’exposicions, estic al corrent de l’actualitat et puc dir que durant aquest darrer any, m’ha estat molt difícil trobar quelcom que em frapés, que m’arribés a l’ànima, que malgrat que pot ser no tindria x obra al menjador de casa, ho consideraria digna de formar part d’una col•lecció.

    Personalment, des de la basant tant de crítica d’art com de persona que intenta cultivar-se a través de les humanitats, quasi puc afirmar amb tota rotunditat que entre un 80 i un 90% dels artistes que actualment ofereixen obra, els hi manca quelcom absolutament essencial: esperit de creativitat i passió per viure i sentir l’ART.

    Dins la meva basant de crític, estic oberta a qualsevol possibilitat que impliqui coneixement. Jo mateixa haig d’estar constantment aprenent, doncs davant de l’obra exposada, hi ha dues besants: l’artística i la psicològica. Molts artistes o pseudo-artistes no tenen cap desig d’aprendre, sinó de vendre.

    A fi a efecte d’ampliar el concepte esmentat, posaré un exemple local. A Mataró, cada principi de temporada s’inaugura amb una col•lectiva que s’acosta als seus 70 anys d’existència: l’anomenada Sant Lluc a nivell popular. La primera edició de la Sant Lluc, que es remunta al 1946, varen ser 41 els artistes expositors que exhibiren 116 obres. Sis dècades desprès es presenten 120 personatges amb una obra cada ú. La multiplicació de gent (jubilats, persones que tenen la pintura com a hobby o teràpia, molts autodidactes, escàs professorat i pocs ARTISTES), és absolutament descompensada. Centrats en l’esbargiment, queden en l’oblit l’historia de l’art, literatura i informació artístiques i l’humanisme en general – en prou feines visites exposicions, i màxim pot ser el Caixaforum que és de gratis - Amb aquests paràmetres, l’accés a una col•lectiva, permet obtenir un currículum fictici, que omple de goig el seu ego, cosa que si es dediquessin a fer macramé, aeromodelisme o col•leccionar segells, tot quedaria en l’anonimat. Les facilitades donades a l’accés a l’art i els temps que estem vivint de “todo vale”, estan provocant baixa qualitat, massificació i mercantilisme.

    Al llarg de la història, l’ART no tan sols ha estat la recerca d’una admiració que extasiés a l’espectador i el portés a la contemplació de “la bellesa” i l’acostés a lo diví, sinó també una crònica visual, amb empenta, esperit i sentiment de l’evolució política, filosòfica, religiosa, social i econòmica de l’ésser humà.

    L’ART ha reflectit sublimació i misèria, poder i pobresa, esdeveniments històrics i la quotidianitat de l’existència, la naturalesa salvatge i el refinament més exquisit, el Paradís i la Glòria o l’infern i la psique, i un llarg etc. de circumstàncies, sempre a través d’una de les màximes que fan gran a l’home: la creativitat. I tot això, un galerista o un marxant, o una persona que estimi les arts, fins a poder-ne viure, però alhora també expandir-les, que tingui sensibilitat i instint, ho sap veure, ho palpa fins i tot de forma invisible. La persona creativa – sigui en l’àmbit que sigui – neix. Només necessita els mitjans necessaris per desenvolupar-ho.

    Pot ser m’he allargat massa, però renoi, el tema s’ho val. Espero que hi hagi més respostes. Per cert, molt encertada la imatge adjunta. Defineix tant la manca d'artistes com la recerca dels mateixos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Apollinaire deia que "l'esperit nou" esta en la sorpresa, a la qual cosa, Erik Satie el rebatia dient que "Quina gran sorpresa, Paris acaba de descobrir Wagner! és una sorpresa, una petita sorpresa, petitona..." Erik Satie creia que l'esperit nou era retornar a la forma clàssica amb una sensibilitat moderna, i déu ni do les composicions sorprenents que va escriure!. Ell va escriure aquella música "sense voler", vull dir que simplement feia el que li sortia de dins. Mai va pensar en fer una música del seu temps, i va ser tant sincer amb ell mateix que va fer precisament això: música del seu temps. Quan reflexionava sobre les manifestacions musicals de la seva època es preguntava que com era possible que fós més fàcil avorrir que interessar. Doncs perquè seguir l'adoctrinament dels artistes dominants sempre és més fàcil que anar a contracorrent. Ara ens passa el mateix! El postconceptualisme (s'hi han barrejat tantes propostes mediocres!) ha acabat avorrint a la gent i moltes galeries d'art s'estàn morint... també d'avorriment.

      Gràcies pel teu comentari, Marta. No sé si hi hauran gaires respostes. Vols dir que amb la situació general que vivim, algú es preocupa per la manca d'idees?

      Elimina
  2. Malauradament, la manca d'idees no és una preocupació bàsica, i hauria de ser-ho, doncs estem patint les seves conseqüències, en tots els àmbits. Als anys 90 tothom volia ser Mario Conde. 20 anys desprès, la màxima és ser funcionari. I ara tots hem de ser emprenadors, ens obliguen a ser emprenedors, quan han ensorrat l'economia. L'art és la imatge d'aquesta decadència que estem vivint, fins a tal punt que provoca un alt percentatge de desinterès.

    ResponElimina
  3. Joan Escudé em parlava de l'originalitat pretesa de l'art, perquè, segons em dèia, es tracta de veure les mateixes coses de sempre des de un punt de vista diferent, hi aqui radica la capacitat de crear, de ser conscients que les coses son "vives".

    Sabeu que penso jo? Doncs que on abans hi havia idees i tècnica, observant l'art contemporari, m'adono que avui es tracte de mirar una obra i que aquesta t'arribi, en forma de sentiment, d'emoció, és igual que t'agradi o no t'agradi, però que t'arribi. I aquí radica el "talent" d'avui en dia, en que l'autor sàpiga plasmar la seva idea i transmetre-la, perquè avui, diria jo, el valor de la tècnica s'ha desvirtuat una miqueta, a mi em dóna la impressió que la tècnica no interessa tant (vaig una mica per on anava la Marta, la falta de formació acadèmica de qualitat)

    Sabeu que em va dir Pilar Perdices? Em va dir, una obra és art quan t'arriba, però si això no passa, si no t'arriba i et colpeja pot ser per dues raons, una perquè l'artista no en sap prou, o la segona, perquè l'artista s'ha conformat. I jo hi afegeixo, quan l'artista es conforme, ai... on està l'honestedat de l'artista? Això és el que ens passa? Art i honestedat, pot ser un bon tema?

    Escric directament al blog, sense segona lectura per si he posat algun disbarat, excuseu-me si la redacció està falta de los fatales!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Efectivament, Artemisia: allò important és comunicar (arribar, com et va dir la Pilar Perdices). I si la tècnica (el "com" es diu) s'ha anat deixant de banda, per a mi és una llàstima. Crec que el "com" també és important. Si l'artista descuida massa la tècnica, el resultat pot quedar a mig camí. Sempre he agraït la professionalitat, i això vol dir també dominar bé el mitjà amb el que es treballa.

      Pel que fa a l'honestedat dels artistes, hi ha de tot com a tot arreu. N'hi ha que ho són sempre, altres que comencen sent-ho i que es van pervertint amb el temps, i n'hi ha que no ho han sigut mai. En conec de tots tres casos.

      Elimina