dijous, 27 de juny de 2013

La presència d'en Hiroaki Zakoji

    



     Si teniu alguna pregunta o voleu manifestar la vostra opinió sobre aquest assaig, si us plau escriviu a l’adreça següent. A sota d’aquesta frase, hi figurava una adreça de Tokyo, sobre la que estava estampat el segell d’en Hiroaki Zakoji(1). Aquesta frase, escrita al final del text que tractava sobre la influència de la música tradicional japonesa en les seves pròpies composicions, em va produir un desassossec intens.

     L’Etsuko (2) m’havia demanat que li preguntés a en David Padrós (3) si encara conservava un text que li varen donar l’any 1986, quan ella i en Hiroaki van estar a Barcelona. Era l’ideari artístic d’en Hiroaki, que ella havia traduït a l’anglès. Havien fet varies copies i les havien lliurat als compositors europeus que en Hiroaki havia conegut. L’Etsuko havia perdut l’original, i li feia molta il.lusió poder recuperar aquell text i, si era possible, intentar editar-lo. Tot i que havien passat vint-i-vuit anys, en David el conservava: fins i tot sé on és, em va dir. No deixava d’ésser curiós, sobretot pensant en la quantitat de llibres que tenia a casa seva. A les prestatgeries, ja no hi cabia ni un sol volum més, i al terra hi havia diverses piles –d’una alçada considerable- de revistes, partitures i papers diversos. Aquell escrit però, mecanografiat i curiosament enquadernat, havia sobreviscut a la pols i a l’oblit. Com si fos portador de la intensitat d’en Hiroaki, de la seva força, del seu afany de projecció envers el futur, s’havia seguit fent visible al llarg dels anys, havia imposat la seva presència.

     Vaig llegir aquell text abans d’escanejar-lo per poder-li enviar a l’Etsuko en format pdf. A mesura que anava llegint, m’impressionava la febre que s’intuïa entre línies, era com si en Hiroaki Zakoji expliqués la seva idea de música cridant, obligant per força a tot el món a escoltar-lo; amb passió, convenciment, amb impaciència. Com si intuís que tenia poc temps, tenia la necessitat de comunicar-se de manera intensa i precisa. Tot i que havia recorregut un bon tros del camí, encara li quedava molta feina, i ell ho sabia. En Hiroaki va morir d’un atac de cor un parell d’anys després d’haver escrit aquell assaig. Per això em va impressionar tant aquella frase escrita al final: no hi havia hagut temps de respondre preguntes ni de considerar opinions. La seva empenta, la seva força creativa, el seu afany de comunicar-se, res no li havia servit per encarar un futur que semblava brillant. Tot s’havia acabat de sobte.

     Després de llegir aquella frase em va semblar absurd tot plegat, la meva nostàlgia malaltissa, el voler aferrar-me a tot allò que s’acaba. Em va semblar absurd tot el món de l’art en general, tots els artistes, amb el seu ego i les ganes d’estar en els llocs que toca estar, les pretensions d’alguns comissaris... A la vegada, però, m’envaïa un sentiment de compassió, envers tots ells: només intenten sobreviure. Allà estava l’esperit d’en Hiroaki, per recordar-m’ho tot plegat. En Hiroaki, que tot i estar mort, exerceix la seva influència sobre  nosaltres, fins i tot sobre alguns que l’hem conegut estant ja mort: en Llibert va estrenar fa poc el seu Scherzo (4), i va rebre els comentaris d’en Bernhard Bachelet, un flautista suís que va conèixer en Hiroaki fa trenta anys, i que encara el recorda. I jo, que després d’haver llegit el seu assaig, penso que potser no val la pena patir i enfadar-me tant per coses que, en realitat, no tenen cap importància.

5 comentaris:

  1. Senzillament emocionant i entenc perfectament el que senties quan escanejaves la partitura.
    La música japonesa té un encís arrelat profundament en la tradició, però alhora, els compositors japonesos, molts influïts per la música europea, - de fet alguns van estudiar a Europa - apliquen a la seva forma de composar, quelcom únic i poderós; la força dels samurai, dels Shogun, del teatre Kabuki o del Takarosuka, o del Fujiyama en una música impactant i extraordinària.

    Vaig entrar en la música japonesa de la mà d’Akira Kurosawa i el seu RAN. La llegenda del Rei Lear de Shakespeare, transformat en un film brillant, bèl•lic, potent i estranyament embriagador. Els sons del tojo i del koto, dins un ambient orquestral que descriu a la perfecció amb música la trama argumental.

    Mes tard vaig descobrir a Ruichi Sakamoto a través de “Bon Nadal Mr. Lawrence”, sense oblidar El Darrer emperador de Bertolucci, aquí, però dins un marc de música xinesa.
    A partir d’aquí, a la meva extensa discoteca, disposo d’obres de Humiwo Hayasaka,Yoritsune Matsudaira, Qunihico Hashimoto i el meu preferit de tots: Toro Takemitsu.

    Per tant, benvolguda Anna, amb aquesta narració m’has arribat a l’ànima pel que fa a la música japonesa, i comprenc a l’autor del tractat sobre la influència de la música tradicional japonesa, en aquest cas dins les seves pròpies composicions.

    La mort del compositor que expliques, no va ser en absolut el seu final com a músic. Tu ara el recordes, per tant no es va acabar de sobte. SÍ la seva vida mortal , però NO el seu llegat. I per tant, no t’aferres a tot allò que s’acaba, sinó a lo que per a tu té un sentit, un esperit o un ànima.

    El món de l’art és absurd – si llegeixes el meu blog de Cròniques Mataronines, veuràs que tens raó – molts artistes, crítics comissaris i polítics l’han fet banal i desencisador, però les obres que els escultors, pintors, músics, arquitectes, etc., han llegat a la humanitat a través dels temps, no té res d’absurd. Ben al contrari, cal aferrar-se i defèn-ho al màxim, perquè ens ho estan traient de les mans. Estan ensorrant les humanitats, i dins la nostra petita contribució, mentre estiguem vives, NO HO PODEM CONSENTIR-HO. L’ésser humà no es pot transformar en IPAD, mentre respiri, pensi, estimi i existeixi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies per aquest llarg i interessant comentari. Tinc dues anècdotes personals sobre dos dels compositors japonesos que cites.

      Quan estudiava a Alemanya, vaig tenir un company de classe japonès,que es deia Susumu Okano i era més gran que jo. Jo tot just havia acabat la carrera i ell ja era professor de la Universitat al Japó, em sembla recordar que donava classes de filosofia. Sempre escoltava música amb el seu "walkman". Un dia que vam coincidir al tren, anant cap a Stuttgart, li vaig preguntar què escoltava. Em va ensenyar una cinta de cassette. Un amic seu li havia gravat la maqueta del seu primer disc (era l'any 1985 i els CDs encara no existien). Me'l va deixar escoltar una estona, i vaig quedar entusiasmada, aquella música, tot i ser pop, semblava força experimental i sonava molt be. Li vaig dir que el seu amic era un gran music. Pocs dies després, em va regalar una copia, per a que el recordés, em va dir. Aquell amic music es deia Ryuichi Sakamoto.

      Pel que fa a Toru Takemitsu, vaig conèixer la seva música gràcies a una recomanació del meu professor de piano. Li vaig demanar que em fés una llista de la música del segle XX que ell considerava imprescindible, i entre altres compositors hi figurava en Toru Takemitsu. Vaig comprar un CD meravellós que es diu "From an autum garden". És un concert escrit per a orquestra "gagaku", que és una orquestra formada per intruments tradicionals del Japó. El CD és una veritable joia, però la protagonista de l'anècdota és la nostra gata Mica: cada cop que el poso, ve corrent d'allà on sigui i es situa ben a prop dels altaveus, escoltant i mirant atentament, amb les orelles ben dretes. Qui sap què és el que sent, però mentre sona la música està en estat d'alerta màxima, com si es retrobés amb quelcom molt familiar, altament plaent.

      Tens raó, hem d'intentar prendre distància d'aquest món fet de crítics i comissaris. Al cap i a la fí, els importants no són pas ells.

      Elimina
    2. Em teniu meravellada... a menys de tres graus de distància amb el Ryuichi Sakamoto!!!

      El meu anecdotari està tant lluny del vostre que millor no fer comentaris, però si us faig una recomanació (tot i que alguna cosa em diu que sobra per a vosaltres per què segur que la teniu present) "Cerezos en flor" una pel·lícula alemana amb esperit oriental. Aqui vaig descobrir el Butoh...

      Elimina
    3. Gràcies per la recomanació, sincerament, no recordo haver-la vist, però ho faré.

      Jo t'admiro per altres coses, Artemisia... mira que fer 800 Km (d'anada i tornada) per anar a veure una exposició...D'això s'en diu passió i convenciment.

      Elimina
  2. Jo també prenc nota de la recomanació.

    No ho sabem tot, benvolguda Artemisia, i el nostre pas per la vida és de constant aprenentatge, i per la meva experiència et diré que no s'acaba d'aprendre mai, a vegades a basa de recomanacions o ensenyament, i altres a base de bofetades.

    En el fons, la vida és un interminable Cami de Santiago: amb el patiment arribem a la perfecció i d'aquesta a la Llum o a Deu, segons el tarannà espiritual. Si demés rebem coneixements, veritablement se'ns fa més feixuc.

    I bé, acabo que em sembla que estic massa filossófica.

    ResponElimina