dijous, 13 de juny del 2013

En Christo i les maduixes

    



      El 15 de maig de 2008, vam inaugurar una exposició d’en Christo, en la que ell i la seva dona, la Jeanne-Claude, varen presentar els dos projectes en els que estaven treballant: Over the river, un projecte per a cobrir el riu Arkansas de l’estat de Colorado, als U.S.A. i  The Mastaba, que consistia en construir una mastaba  a prop d’Abu Dhabi, apilant centenars de milers de barrils de petroli. Aquella va ser una exposició fantàstica, amb molta obra i molt bona documentació sobre l’evolució de cada un dels dos projectes, que tant en Christo com la Jeanne Claude estaven molt il.lusionats en portar-los a terme. L’obra venia de Basilea. En Josi Kraft, un bon amic i col.laborador d’en Christo, la tenia guardada en un dels seus magatzems. Quan feia una exposició a Europa, li era més fàcil enviar-la des de Basilea que des de Nova York. Així doncs, vaig conèixer abans en Josy Kraft que a en Christo, ja que va venir un dia abans per supervisar el muntatge. En Josy era un suís molt treballador, alhora que un personatge interessant i força simpàtic. Tenia una empresa de transports, especialitzada en art, molt ben relacionada amb tot el moviment que generava la fira de Basilea. Feia molts anys que coneixia l’obra d’en Christo, i aquest estava més tranquil si en Josy controlava el muntatge de les seves obres. Afortunadament, va quedar molt satisfet de la feina que ja havíem enllestit abans de que ell arribés i va poder constatar que érem uns bons professionals. Aviat es va convertir en un més dels muntadors. Vam treballar a gust, en un ambient rigorós però distès.

     Quan en Christo i la Jeanne Claude van arribar al dia següent a la tarda, es van trobar una exposició impecablement muntada. Jo havia anat a la pastisseria a comprar dues safates de pastes de te, pensant en el dinar frugal que havien pres a l’avió. Com sempre, teníem cava i refrescos a la nevera. En Christo va agraïr el detall, però la Jeanne Claude no les va voler ni tastar, argumentant que no estaven higiènicament envasades. La veritat és que ella no semblava que estigués de gaire bon humor. Va venir amb un assistent personal, i recordo que el va fer anar varies vegades a l’hotel a buscar-li roba. Tenien un sopar aquell vespre, i no li agradava el vestit que duia posat. Després de varis viatges amb vestits amunt i avall, finalment va trobar un abillament al seu gust. Recordo que llavors va canviar com una mitja i es va tornar alegre i parladora. Ens va felicitar a tots per la feina feta, i es va passar una bona estona parlant i rient amb en Josy. Discret i educat, en Christo va estar tota la tarda en un segon terme, va parlar poc, però somreia i ens feia senyals d’aprovació.

     Com que aquella exposició era especialment glamourosa, vam pensar en oferir alguna cosa diferent durant la inauguració. Ens agradava tenir cura de tots els detalls, i alguns eren molt importants. Vam encarregar maduixes a en Josep de Ca l’Estrany, de Sant Cebrià de Vallalta, al Maresme. Quan les va dur, ens va dir que les havia collit especialment per a nosaltres. El cava, boníssim i ben fred, i les maduixes acabades de collir, varen ser un detall que l'exposició es mereixia. També vam comprar barretes de xocolata negra amb taronja, i les vam posar a les safates, al costat de les maduixes.

     No saps mai perquè, però hi ha coses que et queden gravades a la memòria per sempre. Des d’aquell dia, quan menjo maduixes, penso en aquella inauguració. Segurament, això no li passa a gaire gent, potser a ningú.  Per a mi, en Christo i les maduixes estaran relacionats durant tota la vida.

6 comentaris:

  1. Abans les inauguracions oferien delicatessen.Recordo sempre els panets amb formatge brie d'una expo del Zush o els canapés habituals oferts amb safata.

    ResponElimina
    Respostes
    1. En aquella exposició del Zush, a més del pa amb formatge brie, en Zush es va inventar una "sopa de cervell" (crec que de fet era una sopa de verdures), que vam servir en uns petits bols de ceràmica dissenyats per ell i que tenien la forma d'un cervell partit per la meitat. Jo encara en conservo un. En Zush va portar el seu grup i es va fer música en viu... fins les 10, quan van baixar les veïnes!.La darrera vegada que vam servir canapés va ser per l'exposició del 80è aniversari d'en Guinovart.

      Elimina
  2. Benvolguda Anna,

    La vida està en el detall, i per tant, art i gastronomia van molt lligats de la mà. I el que té més mèrit té de tot plegat, és que sou una galeria privada, i per tant assumíeu els costos "addicionals" com un vernissatge d'alçada, tant de cara a l’artista com al públic i per tant possible-futur comprador d’art. Tot ha d’anar en conjunt.

    L’entorn públic també us ha imitat amb tota la cara dura possible, però amb la diferència que els paganos som tots i els que en gaudeixen pocs.

    M'encanta el detall de maduixes, cava i peces de xocolata negre amb taronja. És exquisit això, digne de l'exposició que exhibíeu. La personalitat del creador, bé s'ho valia, i en quan als canvis de vestit de la "partenaire", doncs mira, també entre dins el joc de l'excentricitat que es mou a l'entorn de l'art... millor dit, que es movia, perquè evidentment tot això s'ha acabat. La crisi i el canvi galopant de costums.

    Trobo que l'article entre perfectament en la memòria històrica del comportament social en l’àmbit artístic, especialment el contemporani. I és lògic que quan menges maduixes pensis en aquests esdeveniments. És com la magdalena de Proust. Això sí que són records inoblidables d’uns temps que difícilment tornaran, no pel tema econòmic, sinó per la deriva social.

    ResponElimina
    Respostes
    1. T'he de donar les gràcies pel paral.lelisme amb Proust. La majoria de les vegades, els escrits d'aquest blog són records. Va be reviure'ls, sobretot per no sucumbir al dia a dia -més aviat tediós- al que em veig obligada a estar sotmesa. Vaig tenir la sort de poder viure amb entusiasme una època meravellosa, de la que es van recollir molt bons fruits. Ara em toca sofrir un compàs d'espera. A veure si algun dia puc escriure alguna cosa que et recordi "El temps retrobat".

      Elimina
    2. L'autor ha eliminat aquest comentari.

      Elimina
    3. Ai ai, ara no vull ser pretensiosa, però ara fa un any i mig, quan vam inaugurar Artemisia, varem oferir cava ben fred i maduixes ben vermelles... I... no em vull passar però tinc un quadre a la sala de l'artista Angela Alvarez inspirat en el famós passatge de de la magdalena de Proust. Per què quan llegeixo aquest blog em sembla tot tant providencial?

      Elimina