dimecres, 15 de maig del 2013

Quan passa un àngel... o dos

    


      Les primeres històries que vaig escriure sobre la galeria, recollien experiències insòlites que havien succeït en aquest espai. Fets quasi sobrenaturals, que m’havien fet reflexionar sobre la càrrega màgica d’un espai, en el que havia passat una gran part dels últims vint-i-cinc anys de la meva vida. La deriva programàtica de la galeria durant la última temporada, em va fer replantejar les coses. Vaig intuir que l’època més feliç de la meva vida aquí s’havia acabat, i vaig començar a fer balanç.  La setmana passada, però, una cadena de fets positius inesperats –tot i l’eclipsi- van fer que em tornés a fixar en el present: encara no estava tot perdut.

     Tot va començar amb una trucada d’una periodista de TV3 que volia fer un reportatge sobre la Fiona Morrison.  Aquest any, la Fiona ha estat seleccionada per representar a Andorra a la Biennal de Venècia, i ha exposat amb mi tres vegades. Una setmana abans havia enviat a TV3 un dossier amb tot el projecte de Venècia, sense gaires esperances. No és gaire freqüent que els mitjans s’interessin pels assumptes de les galeries; el poc espai cultural dels informatius l’ocupen, normalment, les institucions. M’ho havia demanat una noia que visita assíduament la galeria. Després d’explicar-li el canvi de rumb de les exposicions, em va mostrar el seu interès en fer alguna cosa pels artistes que havien exposat aquí i per cridar l’atenció sobre el meu espai. Vaig explicar-li que faríem una presentació del projecte de la Fiona, i li va semblar l’excusa ideal: “treballo als informatius, envia’m tot el material que tinguis i el passaré”, va dir-me. La trucada de la periodista va ser l’evidència de que tot havia funcionat. La càrrega positiva continuava viva, malgrat tot.

     Aquell mateix dia, cap a mig matí, va entrar una noia a la galeria. Va passejar per la sala, i en sortir, em va demanar que li situés la galeria en un mapa que duia a la mà. Era un plànol de l’Associació de galeries, i estava molt mal senyalitzat. No sé com va anar la cosa, però ens vam acabar explicant la vida. Em va dir que feia un any havia obert una galeria a Les Franqueses del Vallès que es deia Artemisia. Estava molt il.lusionada, s’ho passava bé amb la galeria, que havia convertit en un reflex de totes (moltes) les seves inquietuds. Li faltava l’experiència, però això s’agafa amb el temps. Què és el que s’ha d’exposar i a qui vendre-ho, tot això es pot aprendre. Aquella noia era tant oberta i tant espontània, que no semblava real.  No tenia res a veure amb els galeristes que conec, ni amb ningú de l’àmbit de museus o institucions. En la seva actitud no hi havia ni rastre de prepotència, d’altivesa, d’arrogància. No es creia posseïdora de la veritat absoluta, no era d’aquelles persones que es miren els altres per damunt de l’espatlla. I a més, era lluminosa. Fora d’aquí hi ha vida, vaig pensar.

     Així doncs, aquests dos fets puntuals, succeïts pràcticament en cadena, em van tornar l’energia que el desencís actual m’estava prenent. Em vaig adonar que tots dos successos m’havien provocat un estat d’ànim quasi eufòric: les coses funcionen, la gent pot ésser fantàstica. La vida s’encara d’una manera diferent amb aquest estat d’ànim.  Un amic meu hauria dit que havia passat un àngel pel meu costat; però pel canvi que es va experimentar a dins meu, jo diria que com a mínim, en van passar dos.

5 comentaris:

  1. Només puc dir una paraula,gràcies.

    Tot i que diré alguna més, creieu-me si us dic que el que resulta realment estimulant es veure gent amb tant d'ofici que segueix tenint tantes ganes. Aquell mateix dia vaig estar amb dos galeristes més, els tres em van inspirar exactament la mateixa sensació, aquella que fa que et sentis especial perquè treballes en el món de l'art!

    ResponElimina
  2. Aquest àngel també m'ha ajudat a mi, tot i que el meu, crec que te nom i es diu Anna!

    ResponElimina
  3. La quotidianitat de les nostres vides, en prou feines ens deixa donar-nos compte de com a vegades el Destí juga les seves cartes... ajudat per nosaltres.
    Si volem que la nostra vida sigui activa i no monòtona, hem d'anar a buscar les oportunitats. Com a bona professional, et vas moure com fas sempre respecte a les exposicions de la galeria. I vas trobar la oportunitat que vas aprofitar: TV3 va venir. No és casualitat. No hi ha res, res a la vida que passi per casualitat. I si a vegades anem a buscar l'oportunitat i no apareix, senzillament, no és el moment. HI ha una frase del Delai Lama absolutament clavada: “Si una cosa no surt bé, pot ser el millor cop de sort de la teva vida", tot i que a vegades no ho sabem veure.
    Però en aquest cas, tocava que sortís bé. L'esforç va tenir compensació.
    Evidentment, el positivisme genera positivisme i la visita d'Artemisia, et va aportar la dosi d'energia necessària en primer lloc per veure que hi ha gent amb empenta i ganes, i que no parteix de prejudicis ni actituds orgulloses. Ben al contrari.
    I en segon lloc que la comunicació humana és fonamental tant per la nostra convivència com pel nostra enriquiment intel•lectual. Doncs, "no tan sols de pa viu l'home" com va dir Jesucrist davant el diable que el temptava durant 40 dies, i necessitem "aliment intel•lectual".
    Me n'alegro que la setmana hagi estat profitosa. Això vol dir, piles carregades.

    ResponElimina
    Respostes
    1. En referència a això que comentes sobre la comunicació:
      En Jordi Casadevall (li vaig dedicar una entrada en aquest blog el mes d'abril) em va recomanar fa alguns anys el llibre de James Redfield "Les nou revelacions". La conclusió que en vaig treure de la seva lectura és que precisament la comunicació entre les persones és el que ens permet avançar en la vida, conèixer-nos a nosaltres mateixos, saber el que volem i aconseguir-ho. No és una gran novel.la, però se'n poden extreure idees interessants.

      Elimina
  4. Diu la Marta que no existeixin les casualitats. De fet es diu que el que si hi ha són causalitats. Jo no ho sé, però sigui com sigui resulta que jo us he conegut a les dues en moments, llocs i circumstàncies diferents. Casualment? Ai la vida...

    ResponElimina