dijous, 26 de gener de 2012

Gamelan (1)


     

     En aquella època, l’Anna i el seu professor de piano anaven a fer un café després de la classe. Aquest costum, que van mantenir durant alguns anys,els va permetre establir una molt bona amistat. El seu professor també ensenyava músiques tradicionals del món al conservatori. Un dia, en aquella estona del café, li va explicar que aquell matí, havia dedicat la classe del conservatori al gamelan.

-Cada any el mateix: “i que és el gamelan”?- ho havia dit amb cara de resignació i imitant el to de veu dels alumnes.

     L’Anna va somriure amb la situació i va preguntar:

-I que és el gamelan?.- Ella tampoc ho sabia

     El professor la va mirar amb cara de paciència infinita i li ho va explicar:

-És un conjunt d’instruments de percussió de la música tradicional de l’illa de Bali. El seu so va influir la música de compositors com Debussy, que el va sentir per primera vegada en una exposició universal a Paris.

   Ella es va quedar tota satisfeta: cada dia aprenia alguna cosa amb el seu professor. Li ho explicava tot ras i curt. Després, ella completava tots els detalls buscant a internet.

  El dia que l’Anna va saber el que era un gamelan, l’artista que exposava en aquell moment a la galeria on ella treballava, feia una performance. Es tractava d’un espectacle intensament poètic en el que, amb la col.laboració de la seva familia i algun amic, donava vida al seu univers plàstic.  En Jordi, era un dels amics que hi col.laborava. Era el tècnic de so, i a més hi feia un número en el que tocava un curiós instrument de percussió que tenia una sonoritat entre líquida i gasosa. Li havia cedit en François Baschet, el propi inventor d’aquella escultura sonora, per a que en fés difusió.  En Jordi s’expressava sempre amb  un entusiasme  encomanadís i disfrutava profundament amb tot el que feia. En Baschet, com ella mateixa, havien caigut sota l’àrea d’influència de l’energia  d’en Jordi.  Aquell dia, mentre ell preparava l’instrument, l’Anna li explicava la dificultat que ella tenia per a portar el compàs correctament, i el va lloar pel seu sentit innat del ritme.

-Et tornaries boja amb la música tradicional indonèsia, és polirítmia pura.

-El gamelan?-va preguntar l’Anna

     La cara d’en Jordi es va il.luminar amb un gran somriure:
   
-Molt bé!!-va dir

    Aquell dia, per primera vegada a la seva vida, dues persones li havien parlat del gamelan. Aquella coincidència fortuita, la va fer pensar. Hi havia alguna cosa del tot irracional que unia les persones.

dimarts, 24 de gener de 2012

Una conversa

                                                                                                          

                                                                                                                                                                        Van   començar la conversa després de que el visitant de la galeria expressés la seva satisfacció per la bona exposició que acabava de veure.

-  Llàstima del moment que estem atravessant- la galerista es va aixecar de la cadira. - És com si tot estigués adormit. Facis el que facis, costa moltíssim despertar l’interès de la gent. I pel que fa als col.leccionistes, han desaparegut. Del tot.-   Es va fixar en el visitant, al primer cop de vista semblava jove, però detalls de la seva fesomia revelaven que li deuria faltar poc  pels cinquanta. – Aviat no serà cap negoci, una galeria d’art- va continuar, mentres es fixava en detalls de la personalitat del seu interlocutor:  vestia amb texans , duia una motxilla ben carregada i tenia els cabells rossos molt arrisats.- Amb internet, els artistes ténen la seva esplèndida pàgina web, i la gent hi contacta directament. Els fa gràcia visitar l’estudi i a més, si volen comprar, estan convençuts que l’artista els farà més bon preu. Fins i tot hem perdut visitants, molta gent ens diu que veuen les exposicions que fem per internet. Es posen al dia sense sortir de casa.

-Odio tot això- el visitant semblava estar d’acord amb el que deia aquella dona- jo sóc artista i no en tinc ni en vull, de pàgina web.  Mai he venut a l’estudi, no ho trobo ètic. La galeria ha de poder fer la seva feina. La gent esta perdent el contacte amb la realitat, fins i tot amb les persones. La gent engega l’ordinador i entra a les xarxes socials. Ténen relacions virtuals que poden ser fins i tot fictícies. Te’n adones que l’art s’està tenyint de tot això ? De banalitat, de superficialitat…

          Ella estava d’acord en tot, excepte en una cosa : si era artista i en tenia l’ocasió, segur que rebría clients a l’estudi i els vendría el que fós. Va preferir enfocar la part més filosófica de la qüestió, per continuar la conversa.

-El món ha canviat molt. La gent abans, es cultivava interiorment, llegien més, per exemple. Ara tot és més ràpid i més superficial. Per poder pensar, són necessaris la soledat i el silenci.

        Mentre la dona parlava, ell  remenava dins  la seva motxilla, i en va treure un llibre que li va deixar sobre la taula: “Arte ¿líquido?”, d’un tal Zygmunt Baumann.

-T’interessarà, t’ho asseguro. Va de tot això, del que hem estat parlant.- La dona va fullejar-lo i va veure que el text estava molt subratllat. Va pensar que això és el que fan els que volen retenir les idees. Tot d’una,  ell li va preguntar:

  -Coneixes Alexandrer Scriabin?

       La dona es va quedar astorada . Per què li ho preguntava, això? Com podia ser que, aquell home que  no la coneixia de res, li preguntés per Alexander Scriabin?  Feia tot just una hora que ella havia estat tocant dos preludis de Scriabin, els nos. 9 i 22 de l’Opus 11. Li ho va dir.

-És ben curiós, parlant amb tu m’ha vingut al cap Scriabin, precisament els preludis. M’agraden moltíssim i els escolto sovint.

      En aquell moment va entrar un grup de gent a la galeria i el visitant es va carregar la motxilla a l’esquena.

-Bé, jo marxo. Llegeix el llibre de’n Baumann, t’agradarà.

       La dona es va quedar tota contenta. Immersa en aquell món que s’esmicolava, s’havia produt un miracle telepàtic. Una autèntica finestra a l’esperança.

                                                                                                                                      





divendres, 20 de gener de 2012

Postals

 

 Pràcticament ja no es reben cartes. Cartes de debó, amb el nom, l'adreça del destinatari i el remitent escrits a mà, amb el segell corresponent a l'import del viatge. Una carta té alguna cosa d'íntim i personal: l'autor hi imprimeix la seva cal.ligrafia i hi involucra el seu temps i el seu espai. Rebre una carta pot ser una cosa excitant, preocupant o trista. Una carta pot contenir i despertar una sèrie molt llarga de sentiments, tot a la vegada.

     Cada mes o mes i mig aproximadament, rebo una carta. Bé, potser hauria de dir una fotografia. Una persona posa una fotografia dins un sobre i me l'envia. Són fotografies urbanes, en les que, de vegades, els protagonistes són persones anònimes, soles o en parella, conscientment fotografiades d'esquena o amb la cara oculta. Altres vegades, el protagonisme el pren una planta que creix, esquifida i trista, en una jardinera de ciment. O la molsa que verdeja en l'esquerda d'una vorera. Totes les fotos ténen una cosa en comú: em fan somriure. Ensenyen un món cada cop més ofegat pel ciment, en el que els éssers vius s'adapten-quin remei els hi queda!-. L'entorn, tot i que ho podria semblar, no és sòrdid: en un mur de formigó algú hi ha penjat uns testos amb geranis i un home llegeix ben instal.lat en una chaise longue de ciment. En aquestes fotos, les parelles es comuniquen i les persones, aparentment soles, ténen un lloc on anar. La vida és tossuda malgrat tot.

     En aquest moment que ja estem cansats de tanta fotografia que retrata la sordidesa i tips de  tanta sociologia disfressada d'art, aquestes fotografies que m'arriben per correu, com les cartes d'abans, em fan creure que, al marge, hi ha molt bons artistes.

dissabte, 14 de gener de 2012

Psicòleg

    L' home va entrar a la galeria de forma decidida, va somriure a la dona que estava a l'entrada i es va mirar les obres com si ja les hagués vist, o encara més, com si cada quadre fós una confirmació d'una idea que ell ja havia tingut. A prop dels cinquanta, cara rodona, amb ulleres i cabell llis tot pentinat enrera.

- Sóc psicòleg, i m'ha interessat el títol de l'exposició: L'he llegit tot passant pel carrer. Parla de la por, i jo en sé molt d'aquest tema, saps Anna?.- La va mirar de forma inquisitiva. - Et dius Anna oi?

Ella se'l va mirar, de fet se l'havia estat mirant tota l'estona, més que res per la forma que tenia de passejar-se per la galeria, amb una familiaritat exagerada. No recordava haver-lo vist mai per allà.

-Em dic Anna, però jo no t'ho he dit.

-Ara no tinc temps, però ja tornaré un altre dia. Et puc dir moltes coses de tu: per exemple que en saps molt de geografia i història i que ets molt desconfiada.

     Ella es va quedar molt parada i quan l'home s'en va anar, va anar a mirar-se al mirall. Tantes coses es veien a primera vista?

    

Una trobada

 

       Quan va entrar aquella noia, tot just feia cinc minuts que havia obert. Passaven pocs minuts de dos quarts d'onze. A primera vista li va agradar. Deuria tenir la seva edad i el seu aspecte era franc i senzill. Va estar una estona mirant l'exposició i en sortir li va preguntar si els Guinovarts eren recents.

-No, que va, són del 78. Però és la primera vegada que s'exposen.

     La noia li va dir que l'exposició era preciosa i que havia entrat pel títol: La raresa del sentiment. Es feia estrany que algú fés servir la paraula "sentiment" avui dia.

-Per tal que l'art conmogui ha d'estar tocat pel sentiment de l'artista. Totes les peces de l'exposició han estat triades seguint aquest criteri.

     Va veure que la noia s'estava emocionant, les llagrimes li inundaven els ulls.

-Al meu pare li hauria agradat molt aquesta exposició. Era molt amic d'en Guinovart. Va morir fa tres anys i jo el trobo a faltar cada dia.

     Li va explicar que el seu pare havia sigut escriptor; un home humil, que s'havia fet a ell mateix. Ella havia heretat el seu llegat: manuscrits, cartes, articles... i una pila de material inèdit. Feia molt poc que ho havia començat a revisar, el dolor de la pèrdua la feia incapaç d'obrir les carpetes plenes d'escrits que havia deixat el seu pare. En fer-ho, el dolor havia tornat, acompanyat d'una allau de records de la seva infantesa. Es passava hores mirant fotos de quan era petita, amb el seu pare al costat, inventant joguines, explicant-li contes: un món feliç enmig de la pobresa. Ho explicava plorant, sentia que havia perdut el paradís.

     La noia de la galeria li va ensenyar la fotografia quehi havia com a fons d'escrptori del seu ordinador: una foto de la platja de Sant Pol de Mar, banyada per la llum d'una tarda d'estiu. Només s'hi veien dues nenes jugant a la sorra.

-Mira, som la meva cosina i jo.

     Es van mirar. Totes dues estaven emocionades. S'havien trobat dues ànimes bessones.

divendres, 13 de gener de 2012

Lydia Davis

    

     Quan va tornar a la seva taula, va trobar un diari obert. Feia una estona no hi era, algú deuria haver-li deixat. Era un suplement cultural del diari ABC, datat del dissabte 28 de maig. Aquell dia era 17 de juny. Es va fixar en el titular de l'article a doble pàgina: Lydia Davis, ojos con rayos X. Una de les planes l'ocupava una fotografia d'una dona d'uns seixanta anys, amb un gat negre a coll. Va començar a llegir l'article, era una crònica literària sobre l'escriptora nordamericana Lydia Davis amb motiu de la publicació en castellà dels seus contes complets. A mida que anava llegint, creixia el seu interès per una autora de la que no n'havia sentit a parlar mai. Els temes, les fonts de les seves narracions i la forma amb la que construia els seus contes li despertaven una curiositat intensa. Tot el que llegia li produia una empatia creixent envers aquella autora: Lydia Davis.

    Qui li hauria deixat aquell diari, obert justament per aquella pàgina? Mentalment, repassava l'activitat d'aquell matí. Havia entrat poca gent a visitar l'exposició. Quan ella havia anat al magatzem -no recordava per a què-, les sales estaven buides. Tampoc no hi havia ningú quan havia tornat a la seva taula i havia trobat el diari obert.

     Per tal d'entendre l'obra de Lydia Davis en profunditat, l'autor de l'article convidava al lector a llegir un sol conte: Glenn Gould . Allò semblava increíble: fins i tot Glenn Gould, el seu idolatrat Glenn Gould, el pianista que l'havia fet escoltar la música de Bach d'una altra manera i pel qui sentia una fascinació sense límits!. Gent del món de la música la miraven malament qual els ho deia, però a ella no li importava gens. Glenn Gould era diferent i a ella li agradava la gent diferent. Com la Lydia Davis.

    Ja no podia esperar a llegir els seus contes.

Cuando escuches a Bach... recuérdame

    


     Per l'aniversari de la seva amiga, la Marta li va regalar un llibre, un estudi sobre la música de Bach. A la primera pàgina hi va escriure una frase: "Cuando escuches a Bach, recuérdame".


    A l'escola que anava la Marta quen era petita, a Buenos Aires, hi havia un piano. Els alumnes tenien prohibit de tocar-lo, només ho podia fer la professora de música. La Marta, que estudiava piano des dels sis anys, es moria de ganes cada cop que el veia. Un dia que es va pensar que no hi havia ningú a prop que la pogués veure o sentir, s'hi va asseure i va tocar una suite francesa de Bach. La professora de música, però, sí que la va sentir i la va observar en silenci. Quan va acabar, li va demanar que no ho tornés a fer.


    Va arribar el final del curs. En aquella escola hi havia el costum que els professors i els alumnes s'intercanviaven un àlbum. Cada alumne feia una redacció, o un dibuix per a cada professor i els professors escrivien alguna cosa, una frase o un consell per a cada alumne. Aquell any, la professora de música va escriure una frase per a la Marta: "Cuando escuches a Bach, recuérdame". Han passat molts anys des d'aquell moment, però cada cop que escolta Bach -que és molt sovint- la Marta recorda la seva professora de música. Una dona amb molt de caràcter que els dia: Como dijo Lenin, hay que volar, pero con los pies en el suelo".


    "Cuando escuches a Bach, recuérdame", li havia demanat. Ara havia estat la Marta qui havia escrit la mateixa frase en el llibre que havia regalat a la seva amiga, com si fós un testimoni en una cursa de relleus. A partir d'aquell moment, i per sempre, la seva amiga les recordaria. Quan escoltés música de Bach-i també seria tot sovint- recordaria la Marta i la seva professora de Buenos Aires.

dimarts, 10 de gener de 2012

El final d'una era

    


      Vivim en un món que s'està transformant. La crisi econòmica ens ho fa més evident. Fins ara, tot i que la transformació havia començat feia temps, la realitat estava enmascarada. La forma antiga de treballar encara funcionava, es reproduien els mateixos esquemes, predominaven els antics valors. L'art ha anat reflexant el canvi, especialment en els darrers anys. La exaltació d'allò efímer, fins i tot superficial podria ser el símptoma del final d'una era. De la mateixa manera com va pasar a Viena a principis de segle, amb un art oficial que intentava reproduïr uns esquemes obsolets però que estava completament buits de significat, ens trobem amb una Barcelona que s'ha convertit en un escenari ideal per als turistes, però molt pobra d'esperit. Qualsevol època de canvi és apassionant, i aquesta ho és, però haurem de fer servir molta creativitat i molta imaginació per no ofegar-nos en aquesta modernitat líquida que descriu Zygmunt Baumann, sino al contrari.